Algunes olors et porten de cop a la infància? La ciència explica l'efecte "magdalena de Proust"

Qui no ha viscut un viatge intens al passat simplement amb l'olor d'un perfum o un menjar? Hi ha flaires que, de sobte, et retornen a una cuina, al pati de l'escola o a aquelles vacances de la infància. 

Per primer cop, els científics han explicat què passa al nostre cervell quan l'olfacte ens evoca records d'una manera intensa i carregada d'emoció.

Ras i curt, els investigadors han donat respostes al misteri de la "magdalena de Proust". Es tracta d'un moment inicial del primer llibre de la gran obra de Marcel Proust "A la recerca del temps perdut" (1913).

L'escriptor francès narra com, ja adult, el gust i l'olfacte li van obrir, de bat a bat, una memòria involuntària a partir de tastar te amb pastís. 

En el mateix instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el meu paladar em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu (...) 

Aquest gust era el del trosset de magdalena que, el diumenge al matí a Combray (...) m'oferia la meva tieta Léonie.

Proust detallava com els sabors d'aquell pastís amb te el transportaven a la seva infància a Combray: la casa grisa, la façana, la ciutat i la plaça a la qual la tieta l'enviava abans del migdia. I tot a partir del gust de te amb magdalena, que romania emmagatzemat al seu cervell. 

Aquest fenomen, que associa una experiència sensorial amb un record, es coneix com l'efecte "magdalena de Proust", i hi ha posat el focus el Centre Nacional per a la Recerca Científica francès, el CNRS.

Les olors de la infància, una empremta permanent en el cervell

Els científics han desentrellat allò que vivia el cervell de Proust durant aquell passatge. I, de fet, el que podem viure qualsevol de nosaltres si mantenim actius els sentits de l'olfacte i el gust.

Conclouen que les experiències olfactives repetides i positives durant la infància queden gravades en el cervell. Dècades després, n'hi ha prou amb tornar a percebre aquella mateixa aroma per reactivar-ne el record, però també les emocions associades.

I per què passa això? 

Les grans protagonistes són un grup de neurones del bulb olfactiu, una regió cerebral que en els primers anys de vida està en ple desenvolupament i ja reté olors.

Quan passen els anys –ja d'adults– i ens retrobem amb una olor coneguda de la infància, aquestes neurones posen en marxa els circuits cerebrals relacionats amb la memòria i la recompensa.

Amb el pas dels anys, però, el record canvia de suport. A mesura que el cervell reorganitza les seves connexions, la memòria deixa de dependre tant d'aquestes neurones inicials. 

En aquest canvi, la memòria passa a recolzar-se més en xarxes vinculades amb les emocions. I això explica per què aquests records acostumen a tenir una gran intensitat afectiva.

Voluntaris i ratolins per posar llum a la relació entre olors i cervell

En el seu estudi, els científics primer van preguntar a les persones pels seus records olfactius més antics. Van veure que sovint no estaven associats a un esdeveniment aïllat, sinó a experiències agradables i repetides. I a olors que continuaven presents al llarg de la vida.

I aquí van entrar en escena els ratolins. L'experiment exposava els rosegadors, durant la seva infància i de manera repetida, a una olor agradable en un entorn que els animals associessin a experiències positives. Aleshores, quan ja eren adults, els ratolins mostraven una clara preferència per aquell aroma.

L'experiment també va confirmar que si els investigadors bloquejaven temporalment les neurones de la memòria olfactiva primerenca, aquella aroma ja no els atreia de grans. 

Els soferts ratolins també van evidenciar que aquests records necessiten mantenir-se vius. És a dir, que si no tenien contacte periòdic amb l'olor de la infància, l'empremta tendia a debilitar-se.

L'estudi del CNRS, publicat a la revista Plos Biology, ajuda a entendre per què les olors evoquen records més antics i emocionalment més intensos que els desencadenats per imatges o sons, que no solen traslladar-nos tan enrere.

La "magdalena de Proust" ha passat pel sedàs científic. I sí, l'escriptor francès anava del tot ben fixat: l'olfacte ocupa un lloc singular en la memòria humana, capaç de conservar durant tota la vida el rastre de moments quotidians aparentment insignificants.