Arguineguín, un nou Lesbos?

Fa setmanes que van saltar totes les alarmes per unes imatges impossibles d'assimilar: més de 2.000 persones vivint al ras, en un moll, durant dies i dies a les Canàries, l'última frontera d'Europa. El port d'Arguineguín ha estat l'enèsima imatge de la infàmia dels europeus, com ho van ser Lesbos o Lampedusa.

Després hem sabut que durant dies, tota aquella gent (fins a 2.600 persones en un espai de 400 metres quadrats) no es van poder dutxar ni canviar de roba, que menjaven entrepà i suc tres cops al dia, que en alguns casos separaven les mares dels fills durant dies, i que tots ells eren allà després de jugar-se la vida al mar, en travessies de més d'una setmana en alguns casos.

El govern espanyol va trigar massa a reaccionar. La situació estava desbordada quan va desmantellar aquell campament "de la vergonya" i va començar a repartir els milers d'immigrants en diferents punts de l'illa: naus industrials, escoles abandonades i hotels buits de turistes. Però això no és cap solució. A la pràctica, Madrid ha decidit convertir Gran Canària en un centre d'internament d'estrangers gegantí.

Els cayucos i les pasteres continuen arribant. Cada dia hi ha rescats. I n'hi continuarà havent, perquè les persones que hi desembarquen procedents del Marroc i de l'Àfrica Subsahariana estan convençudes que deixen enrere l'infern i que a Europa tindran una oportunitat. El que es troben, en realitat, és una presó. El govern espanyol els reté a les Canàries, a les portes d'Europa.

Un equip d'"El matí de Catalunya Ràdio" ens hem acostat al moll d'Arguineguín, hem vist de prop els cayucos -barques de fusta-, encara amb la roba, les sabates i restes de menjar que els que hi viatjaven van deixar-hi en marxar a correcuita. Hem visitat Barranco Seco: un campament militar on hi ha centenars de persones esperant poder-se moure i seguir el viatge. Hem parlat amb alguns d'aquests migrants, sobretot nois joves ansiosos de trobar feina i prosperar.

Hem visitat el jutge Arcadio Diaz Tejera, un dels altaveus més potents de la crisi migratòria a l'illa, que no es cansa de remarcar la situació inhumana i degradant que han viscut milers de persones. Hem parlat amb veïns que acusen aquestes persones de tots els mals de l'illa i amb altres que els acullen, els donen roba, menjar i conversa. Aquests últims, convençuts que avui són magribins i senegalesos, però que un altre dia podrien ser ells.

Es fan seu, potser sense saber-ho, el poema de Joana Raspall -essencial- que ja ho diu: com d'imporant és tenir "les mans ben obertes" i ajudar qui ve fugint de la guerra, fugint del dolor i de la pobresa: "Si tu fossis nat a la seva terra, la tristesa d'ell podria ser teva."