Ceuta: els que neden i els que mouen les peces

L'última nit abans de marxar de Ceuta vaig sopar amb dos bons amics que coneixia d'un viatge anterior. Era una mena d'últim sopar abans de tornar a casa després d'uns dies de veure la situació dramàtica amb què vivien milers de persones.

Els havia conegut nou anys enrere, en un viatge als Estats Units per conèixer com s'estava treballant el fenomen del jihadisme.

Poc abans, havia estat diverses vegades a Ceuta perquè s'havia convertit en un dels punts de l'Estat en què s'havien mobilitzat més individus –almenys una vintena d'un mateix barri, alguns es van immolar  per viatjar a la guerra de Síria i l'Iraq. A Catalunya, amb el temps, se'n comptabilitzarien una trentena.

Ara, el retorn a Ceuta és cobrir una crisi. L'arribada de milers de persones que fugen de la pobresa, de la falta d'expectatives, de la inseguretat o d'un futur que no veuen possible al lloc on han nascut. Volen arribar a Europa. I, de nou, Ceuta és el lloc on una qüestió global acaba convertida en una realitat física.

Tinc la sensació que explicar només els qui intenten travessar la frontera és quedar-se a mig camí de la història. Perquè la qüestió no és només perquè aquestes persones volen entrar a Europa.

La pregunta és qui decideix les condicions que fan possible que arribin fins a aquesta frontera, qui decideix quan la frontera s'obre o es tanca i quins interessos polítics, econòmics i estratègics hi ha darrere d'aquestes decisions.

Els que han sobreviscut al mar i malviuen pels carrers són els que veiem. Les decisions dels que mouen les peces es prenen molt més lluny.

Dos ceutins

Els dos homes amb qui vaig a sopar expliquen, d'alguna manera, la complexitat de Ceuta. Un és activista i voluntari amb entitats socials. El seu avi formava part de les forces de l'exèrcit franquista que van entrar a la Península al començament de la Guerra Civil per donar suport a Franco.

La història familiar, però, no determina la història dels descendents. Avui ell és pare de tres fills i un home compromès amb causes socials, defensor dels drets dels palestins i implicat en activitats de voluntariat.

L'altre es dedica més als negocis. Ha après a moure's entre les diferents conjuntures polítiques i socials. És pare de dos fills i també té orígens marroquins. Tant un com l'altre estan vinculats al barri del Príncipe, un dels més famosos, però també estigmatitzats de Ceuta.

Una ciutat on una part de la població té arrels peninsulars i una altra té avis, besavis o pares que van arribar del Marroc i que, amb els anys, se senten ceutins. Una ciutat on es parla castellà i també dariya.

On hi ha persones capaces de parlar amb el veí que només parla espanyol i amb qui acaba de posar els peus a l'altra banda de la frontera, tot i que a les escoles només s'ensenya castellà.

Per això, probablement, costa tant explicar Ceuta des de fora. Ceuta és una ciutat espanyola a l'Àfrica, frontera exterior de la Unió Europea i, al mateix temps, una societat profundament condicionada per la seva proximitat amb el Marroc. I això ho hem pogut veure especialment quan arriben les crisis.

Una frontera de 83.000 habitants

El 30 de juliol, Ceuta va viure una entrada massiva sense precedents. Aquí no discutirem les xifres que han donat els diversos governs perquè costa treure-hi l'aigua clara.

En tot cas, us puc dir que hem constatat que milers de migrants encara continuen malvivint a la ciutat, en campaments improvisats, platges o espais d'acollida que no estaven preparats per absorbir una situació d'aquesta magnitud.

Entre ells hi ha milers de menors no acompanyats. Aquest és el drama humà. I és impossible, i seria irresponsable, explicar la crisi sense mirar-lo. Però precisament perquè el drama és tan evident, és fàcil que acabi amagant la resta. Una frontera com la de Ceuta no és només una frontera migratòria.

És una eina de política exterior. Tenim clar que Espanya necessita la cooperació del Marroc per controlar els fluxos migratoris. El Marroc necessita mantenir una relació estable amb Espanya i amb la Unió Europea, però també té interessos propis.

Ceuta i Melilla continuen sent una qüestió especialment sensible per a Rabat. I qualsevol moviment a la frontera té conseqüències que van molt més enllà de la ciutat. Ho vam veure el 2021. I ho hem tornat a veure ara.

No podem afirmar que cada crisi migratòria sigui una operació planificada pel Marroc. No hi ha prou elements per sostenir una afirmació així. Però sí que es pot afirmar una cosa més senzilla: el control de la frontera dona al Marroc una capacitat de pressió extraordinària sobre Espanya i Europa. I això converteix Ceuta en una peça geopolítica.

El nom que connecta Washington, Madrid i Rabat

Hi ha una persona que permet veure aquest tauler amb una certa nitidesa. Richard Duke Buchan III. Buchan és empresari i inversor. Va fundar Hunter Global Investors i va construir la seva trajectòria en el món financer. Però la seva biografia té una altra dimensió.

És un dels primers i grans donants republicans que es van acostar a Donald Trump. El 2016, el matrimoni Buchan va aportar centenars de milers de dòlars als fons de Trump i del Partit Republicà. Documents del Congrés nord-americà permeten seguir aquestes aportacions.

Investigacions periodístiques de l'època van descriure Buchan com un ric inversor de Wall Street que aspirava a una ambaixada. Buchan ha dit que es va enamorar d'Espanya llegint "El Quixot" i veient l'obra de Picasso. De jove va aprendre castellà i va completar els seus estudis a universitats de València i Sevilla. I ens consta que també té coneixements bàsics en català.

Buchan va ser ambaixador dels Estats Units a Espanya i Andorra durant el primer mandat republicà de Trump (2017-2021). El Senat el va confirmar el novembre del 2017. I aquí apareix el primer detall que interessa especialment a Ceuta. Buchan coneix la ciutat.

El març del 2019, quan era ambaixador a Madrid, va fer una visita privada a Ceuta i es va reunir amb el president de la ciutat, Juan Vivas, per conèixer la realitat de la ciutat autònoma. Ho recull la mateixa pàgina institucional del govern de Ceuta.

No és, per tant, un home que només conegui Ceuta sobre un mapa. Hi ha estat. Ha vist la frontera. Ha parlat amb les autoritats. Ha conegut la realitat de la ciutat. Però la història no acaba aquí.

El juliol del 2025, Buchan va ser nomenat ambaixador dels Estats Units al Regne del Marroc. I aquí la seva trajectòria es torna especialment significativa. Un empresari multimilionari, donant polític de Trump, que va ser ambaixador dels Estats Units a Espanya i que ara representa Washington al Marroc. Entre una destinació diplomàtica i l'altra, hi ha Ceuta.

Buchan representa un món en què els diners, la política i la diplomàcia es troben. Un home que ve del món financer passa a representar un president. Després representa els Estats Units a Madrid. Ara ho fa a Rabat. I, mentrestant, la seva trajectòria passa per dues capitals que són essencials per entendre Ceuta. L'eix Madrid-Rabat.

Per què el Marroc és tan important per a Washington?

Quan Buchan va comparèixer davant del Senat per explicar la seva candidatura a Rabat, va definir el Marroc com un soci essencial per als Estats Units en matèria de seguretat. Va destacar la seva posició estratègica, la cooperació antiterrorista i el paper del país com a soci militar dels Estats Units. També va apostar perquè els Estats Units aprofundissin en les oportunitats empresarials al Marroc.

És una manera molt concreta d'entendre la política exterior. Per entendre per què Rabat és tan important per a Washington cal mirar també cap al Sàhara Occidental.

Els Estats Units han reconegut la sobirania marroquina sobre el territori i donen suport a la proposta d'autonomia marroquina com a base per a una solució del conflicte. Per al Marroc, el suport nord-americà és estratègic.

Per als Estats Units, el Marroc és un soci de seguretat en una zona especialment sensible. I per a Espanya, el Marroc és el veí amb qui necessita cooperar per controlar la frontera.

Per tant, les peces es van movent. Washington necessita Rabat. Madrid necessita Rabat. Rabat necessita Washington. I Ceuta és allà. Al mig.

Hi ha una altra cosa que sovint queda amagada en aquestes crisis. La frontera també és un negoci que necessita radars, drons, sistemes de vigilància, càmeres, tanques, vaixells. Per tant, genera despesa pública, contractes i oportunitats empresarials. I al mateix temps, la relació amb el Marroc obre altres camps econòmics.

Quan Buchan parla davant del Senat d'augmentar les oportunitats per a empreses nord-americanes al Marroc, està parlant exactament d'això: d'una política exterior en què els interessos econòmics formen part de l'estratègia. I aquí torna la pregunta inicial.

Què passa amb les persones que arriben a Ceuta? Són només migrants? O també són una conseqüència, indirecta i complexa, d'un ordre internacional en què les decisions econòmiques i polítiques d'uns condicionen les possibilitats de vida d'uns altres?

Una ciutat que no es deixa explicar des de fora

Durant el sopar, els dos amics van parlar també de política. Un d'ells va reivindicar Palestina. També havia estat entre els ceutins que van rebutjar la presència de grups ultres que van arribar a la ciutat aprofitant la crisi. El cas va ser especialment significatiu.

Alvise Pérez i membres de Núcleo Nacional van intentar fer concentracions a Ceuta. La resposta d'una part dels veïns, entre ells ciutadans d'origen marroquí, va obligar la policia a evacuar-los de la zona davant la pressió dels contramanifestants.

Els qui havien arribat de la Península amb un relat simple sobre immigració, identitat i frontera es van trobar amb una realitat molt més complexa. No els van posar la catifa vermella. Els van fer fora. I això també explica Ceuta. Perquè hi ha gent que viu allà i que no necessita que ningú de fora li expliqui què és la frontera. La viu cada dia.

Nou anys després

Potser per això vaig trobar tan interessant tornar a sopar amb aquells dos homes. Nou anys abans, parlàvem de persones de Ceuta que havien marxat cap a Síria i l'Iraq. Ara parlem de persones que arriben del Marroc intentant entrar a Europa.

Són fenòmens diferents. No s'han de barrejar. Però tenen una cosa en comú: Ceuta torna a ser el lloc on un conflicte exterior es transforma en una realitat humana.

La guerra de Síria va arribar a la ciutat a través de les xarxes de radicalització amplificades per les xarxes socials i els vídeos propagandístics. La crisi migratòria arriba també a través dels missatges de les xarxes socials i del mar.

La política internacional també es pot explicar a través de la frontera amb l'eix Washington, Madrid i Rabat. I aquí és on la figura de Buchan deixa de ser anecdòtica. Perquè la seva trajectòria permet seguir el fil: Wall Street, Trump, Madrid, Ceuta, Rabat, Marroc. No perquè Buchan decideixi què passa a Ceuta.

No ho decideix, sinó que la seva biografia mostra com es connecten els diferents nivells de poder que acaben determinant l'entorn en què la crisi es produeix.

Els que poden moure's

Hi ha una ironia en tot això. Buchan és un home que s'ha mogut molt. Em consta que és un tipus simpàtic, afable, de bon tarannà. Ha viscut i fet negocis en diferents països. Ha passat del món empresarial a la política. De la política a la diplomàcia. Ha pogut moure's.

Els que arriben a Ceuta també volen moure's. Però no poden fer-ho de la mateixa manera. Aquesta és potser la gran desigualtat que explica la crisi molt millor que qualsevol fotografia de la frontera. La pobresa condiciona la capacitat per moure's pel món.

A Ceuta, el drama és visible i el captem fàcilment a través de l'objectiu de la càmera perquè hi és arreu. El poder, en canvi, és molt més difícil de fotografiar. Per això, Ceuta s'ha d'explicar més enllà del drama migratori. No només com una frontera. Com un sismògraf geopolític. Un lloc petit que registra els moviments de forces molt més grans.

L'últim sopar

Quan marxes de Ceuta després d'haver cobert una crisi com aquesta, és difícil no quedar-se amb les imatges dels que hi han arribat.

Però jo em quedo també amb aquella taula. Amb dos homes que són, cadascun a la seva manera, producte de la ciutat. Un, net d'un home que va arribar amb l'exèrcit franquista i que avui defensa causes socials i Palestina. L'altre, amb arrels marroquines, capaç de moure's entre dues cultures i dues ribes.

Dos ceutins que parlen castellà, que coneixen el dàrija i que entenen una ciutat que sovint els de fora intentem explicar amb categories massa simples.

I penso en l'home que coneix Ceuta i que avui és a Rabat. Richard Duke Buchan III. Un empresari que va posar diners en política. Un home pròxim a Trump. Un antic ambaixador a Espanya. Un actual ambaixador al Marroc.

Potser aquesta és la història que cal explicar. No només la dels que volen entrar a Europa. Sinó la d'un món en què els que tenen diners, poder i capacitat de decisió poden moure les peces del tauler, mentre els altres només poden intentar moure's ells mateixos. Uns decideixen fronteres i mouen diners. I uns altres neden i intenten sobreviure.

Ceuta és el lloc on totes aquestes coses es troben.