Com treballen els psicòlegs d'emergències del SEM: "A vegades és millor acompanyar en silenci"

"Quan arribem a una emergència, intentem ser molt poc intrusius amb les persones, demanar què necessiten i no donar res per descomptat". Aquesta és la regla bàsica amb què treballa l'equip de psicòlegs del SEM quan han de gestionar situacions d'estrès, tal com explica Laura Sáez, una de les professionals que hi treballen.

En qualsevol moment, els psicòlegs del SEM poden ser activats per assistir un accident de trànsit mortal, una emergència amb múltiples víctimes, un suïcidi consumat, la recerca de menors, víctimes de violència sexual o la comunicació de males notícies a familiars.

És important donar espai a la gent perquè es pugui expressar i escoltar-los sense jutjar.

Aquest és, precisament, el primer pas primordial, explica: "Preguntar què necessiten i, si no ho saben, doncs no passa res: els fem saber que som allà pel que necessitin, ja que moltes vegades és millor acompanyar-los en silenci".

Reaccions de tot tipus

De fet, explica Sáez, es troben amb respostes diverses: "Quan comuniques a algú la pèrdua del fill o que el pare no tornarà, hi ha reaccions que et poden arribar a espantar", admet, i afegeix: "Però entenem que és el patiment que li està sortint en aquell moment a la persona, i que no pot fer altra cosa que cridar, tirar-se a terra, trencar el que té davant...".

També hi ha qui, en canvi, aparenta mantenir el cap fred.

Ens trobem gent bloquejada a qui sembla que no li hagi passat res.

 "Són persones que estan entenent racionalment què ha succeït, però encara no ho estan sentint, ja que necessiten els seus temps", afegeix Sáez.

En aquest sentit, el cap de Psicologia del SEM, Andrés Cuartero, afegeix que "les persones que més sorprenen són aquelles que mantenen la compostura i la calma, i són plenament conscients del que ha passat, potser perquè són molt funcionals o perquè tenen resiliència o recursos".

En general, afegeix Cuartero, la tristesa és la reacció més habitual: "Quan una persona plora desconsoladament, des del punt de vista psicològic, no ens ha de preocupar".

Evitar tòpics que afegeixen dolor

I què no s'ha de dir mai en situacions en què algú acaba de perdre de forma tràgica o sobtada una persona estimada? "No hem de recórrer a tòpics com dir que la vida continua i has de ser fort", diu Cuartero.

Laura Sáez afegeix que, certament, "hi ha moltes frases teòricament d'ajuda que poden ser totalment doloroses per a qui les rep".

No hem de banalitzar el dolor ni donar consells barats, com dir que es té tota la vida per endavant.

En aquest sentit, Cuartero lamenta que "com a societat, no estem formats en primers auxilis psicològics".

Considera necessari que "la població general tingués nocions bàsiques sobre com ajudar algú immers en una situació traumàtica". 

"Els primers que van arribar a l'atemptat de la Rambla no van ser psicòlegs, sinó gent del carrer. En qualsevol moment potser hem d'ajudar algú", recorda Cuartero.

Intervenció primerenca primordial

El servei de Psicologia del SEM es va crear fa 5 anys per acompanyar i oferir suport a afectats per una situació traumàtica i ajudar-los en un primer moment a afrontar l'impacte emocional.

"Amb el temps, hem vist que, si no fem aquesta intervenció primerenca, pot haver-hi conseqüències per a la salut de molt llarga durada", alerta Cuartero.

Per això afegeix que el més important és que la persona "recuperi la funcionalitat" i que "pugui començar a prendre decisions". I és que "la immensa majoria de persones tenen la capacitat per sortir-se'n i se'n surten".

Atendre testimonis d'un fet tràgic

L'atenció psicològica del SEM no només aborda familiars de víctimes, sinó "qualsevol persona afectada per un incident", com per exemple testimonis presencials.

"Per exemple, el crim masclista de Figueres es va produir a la via pública: vam haver d'atendre persones que van presenciar-lo i que van quedar afectades", explica Cuartero.

I afegeix un altre exemple: "Una persona que ha presenciat com una persona en disparava mortalment una altra es pot quedar amb imatges intrusives", afegeix.

"Què farem? Treballarem aquelles imatges perquè cada vegada interfereixin menys, normalitzar-les i fer que es redueixi la intensitat", explica.

Psicòlegs de psicòlegs

Laura Sáez reconeix que poden sortir tocats personalment d'alguns serveis.

Som humans: a vegades pots marxar d'un lloc més trista i capficada, sobretot en situacions vulnerables o d'una gran afectació. 

En aquests casos, explica, "tu ja et fas la teva pròpia gestió personal" perquè no afecti el desenvolupament de la feina.

"Cada company té la seva pròpia estratègia", afegeix Sáez: "És molt important el suport entre companys i compartir l'experiència, ja que això és molt enriquidor i ens ajuda moltíssim".

El cap de Psicologia del SEM, Andrés Cuartero, afegeix que "els psicòlegs, pel fet d'estar intervenint reiteradament en incidents crítics, poden veure's afectats, o tenir dubtes, inseguretats..."

Davant d'això, diu, internament han organitzat un sistema de suport: "Qualsevol professional de psicologia ha triat dos o tres companys de l'equip amb qui se sentiria còmode compartint l'experiència".

Com acompanyar el dol per una pèrdua sobtada?

Alicia Álvarez, psicòloga del Col·legi Oficial de Psicologia especialista en fets traumàtics, dona algunes claus sobre com podem acompanyar persones del nostre entorn que han perdut algun ésser estimat de forma sobtada o tràgica, per un accident o fet inesperat.

Primer de tot, diu, nosaltres no podem estar també afectats "perquè aquest procés d'acompanyament no el podrem dur correctament".

A vegades ens mou la nostra pròpia angoixa per veure l'altra persona bé, però alguns d'aquests processos són llargs i cansats.

El més important, afegeix, per acompanyar algú "és la presència, i no la insistència". I és que "no podem estar tota l'estona sobrepreguntant, com molt preocupats i sobreprotegint, perquè pot ser contraproduent i podem acabar angoixant més l'altra persona".

El que és bàsic, diu, "és fer saber que hi som i que estem disponibles per al que necessiti. I, a vegades, no cal dir res, només ser-hi".

I, per fer-ho, explica, hem d'evitar paraules o comportaments que "no segrestin el dolor de l'altra persona". És a dir, "a vegades tenim la tendència de compartir el nostre propi malestar i les nostres pròpies experiències, pensant que estem fent un exercici d'empatia, però el que estem fent és segrestar-li el dol".

Encara que a tu en el passat també se t'hagi mort un fill en accident, i l'hi verbalitzis, no et podràs posar en la pell del que està sentint l'altra persona en aquest moment.

El que és útil en aquestes situacions, diu, "és proposar, si vol, de fer petites coses, com anar a fer una volta, beure o menjar alguna cosa, fer una estona de sofà... i que, si no vol ara, no passa res".

I també cal respectar aquelles persones que demanin estar soles: "És molt important donar-li el seu espai i explicar-li igualment que tu hi seràs en qualsevol moment que ho necessiti".