Conciliar la crisi de l'habitatge i la crisi climàtica: com construir el futur sense hipotecar-lo
Catalunya viu una paradoxa que marcarà les properes dècades. Mai havia estat tan evident la necessitat de construir habitatge i, alhora, mai havia estat tan clar que no podem continuar edificant com ho hem fet fins ara. El reportatge "Construint el canvi", del "30 minuts", es planteja com es poden conciliar aquests dos reptes.
L'augment de la població, l'encariment de l'habitatge, els canvis en les llars, l'envelliment demogràfic i les dificultats d'accés dels joves han situat la manca d'habitatge en el centre del debat públic. Si bé queda clar que es necessiten desenes de milers de nous habitatges per garantir el dret a l'habitatge i mantenir la cohesió social, també ho és que ens enfrontem a un altre repte: la lluita contra el canvi climàtic.
Durant molts anys aquestes dues urgències s'han presentat com si fossin incompatibles. O bé es construïa molt per resoldre el problema residencial, o bé es reduïa l'impacte ambiental a costa de limitar el creixement. Aquesta dicotomia, però, és cada vegada més falsa. La pregunta ja no és si hem de construir més o menys. La pregunta és: com hem de fer-ho d'ara en endavant?
El sector de la construcció és responsable d'una part molt significativa de les emissions mundials de gasos amb efecte d'hivernacle. Només a Europa representa prop del 36% de les emissions de CO₂. Abans que hi entri el primer veí, cada edifici incorpora una gran motxilla ambiental: fabricar ciment, acer, alumini o ceràmica exigeix temperatures elevadíssimes i processos industrials molt intensius en carboni.
L'arquitecte Albert Cuchí ho resumeix amb una dada que obliga a replantejar-ho tot: "Cada metre quadrat d'un habitatge convencional acumula aproximadament set-cents quilos de CO₂ abans fins i tot que s'hi encengui el primer llum".
Si es mantenen els sistemes constructius actuals, l'objectiu d'arribar a unes emissions pràcticament nul·les el 2050 serà senzillament impossible
La conclusió és contundent: el problema no és construir habitatges. El problema és construir-los amb materials i processos pensats per a un món que ja no existeix.
La crisi climàtica obliga a reinventar-se
Poques activitats econòmiques han canviat tan poc durant les últimes dècades com la construcció. A moltes obres encara es treballa pràcticament igual que fa cinquanta anys.
Aquest sector continua depenent en gran mesura de processos manuals, d'una enorme generació de residus i d'una forta dependència de materials amb una elevada petjada ambiental. Però alguna cosa està començant a canviar.
Dispersos per tot Catalunya apareixen arquitectes, investigadors, empreses familiars i promotors que comparteixen una mateixa intuïció: la sostenibilitat no consisteix únicament a instal·lar plaques solars o millorar l'aïllament dels edificis. Cal repensar completament què és una casa, de què està feta i com es construeix.
Aquesta revolució no consisteix necessàriament a inventar materials futuristes, sinó a recuperar coneixements que havien quedat arraconats durant dècades i combinar-los amb la tecnologia actual. És una arquitectura que mira cap al futur, però que també observa el passat. Un exemple d'aquesta mirada diferent el trobem a les Terres de l'Ebre, on una pellofa d'arròs, considerada un residu agrícola, s'ha convertit en un material de construcció amb prestacions sorprenents.
Tot va començar com un experiment domèstic. Francesc Viña i l'arquitecte Albert Cuadern volien desenvolupar un revestiment vegetal que fos capaç de reduir l'impacte ambiental dels edificis. Les primeres proves van fracassar. Però la perseverança va tenir premi: un material elaborat amb pellofa d'arròs s'ha convertit en un excel·lent aïllant tèrmic i acústic.
Aquest material ja s'ha fet servir en habitatges unifamiliars i en equipaments públics. Les cases construïdes amb aquests blocs aconsegueixen mantenir temperatures molt estables tant a l'estiu com a l'hivern, fins al punt que alguns habitatges poden funcionar pràcticament desconnectats de la xarxa elèctrica.
Convertir un residu en un material de construcció vol dir reduir emissions, disminuir residus i generar activitat econòmica al territori. És una economia circular aplicada literalment als murs de les nostres cases.
Aprendre mirant al passat
Una altra de les grans protagonistes d'aquesta transformació és la terra. Considerada un material propi de construccions pobres, antiquades o poc fiables, el formigó i l'acer la van arraconar completament. Però els estudis més recents estan recuperant-ne el valor.
L'arquitecta Maite Sainz de la Maza i l'enginyer geòleg Macari de Torres, de l'estudi d'arquitectura Fetdeterra, van començar la seva investigació observant les cabanes de tàpia centenàries que envolten el seu poble. I es van fer una pregunta: "Si aquestes edificacions han resistit centenars d'anys, què en podem aprendre?"
La resposta els ha conduït a desenvolupar blocs industrialitzats de terra compactada que compleixen tota la normativa actual de construcció i que es poden fer servir fins i tot en edificis de gran escala.
La terra regula de manera natural la temperatura interior, absorbeix i allibera humitat segons les necessitats de l'ambient, genera espais interiors molt més confortables i a més, pot reduir entre un 60 i un 70% la petjada de carboni. Fins i tot projectes internacionals, com un complex turístic a Dubai, s'han interessat per aquesta tecnologia desenvolupada a partir de l'experiència acumulada per aquest estudi d'Ivars d'Urgell.
Construir el futur sense hipotecar-lo
Però aquesta recuperació de la terra o de la pellofa d'arròs no són iniciatives aïllades. Formen part d'un moviment molt més ampli que està redefinint la construcció des dels seus fonaments.
El fil conductor és sempre el mateix: reduir les emissions de carboni sense renunciar a construir els habitatges que la societat necessita.
Si durant dècades, la construcció a Catalunya ha estat dominada pel formigó i la fusta quedava reservada a cobertes, acabats o petites estructures auxiliars, avui aquesta realitat comença a canviar.
Amb l'ensorrament del mercat per la crisi del 2008, una empresa familiar del Berguedà dedicada a la fusta va anar a buscar oportunitats a França. Allà va descobrir sistemes constructius industrialitzats en fusta que pràcticament no existien a Catalunya.
De fer caixes de fusta per a fruita han passat a fabricar bona part d'un edifici dins d'una nau industrial. Les parets, els forjats o les cobertes arriben pràcticament acabats al solar on s'està edificant i només s'han d'acoblar. Cada peça ha d'estar definida amb una precisió mil·limètrica des del projecte inicial. Arquitectes, enginyers i fabricants han de coordinar-se molt abans que comenci la construcció.
Fer servir fusta en la construcció té un benefici fonamental: emmagatzema carboni durant tota la vida útil de l'edifici. Mentre un metre cúbic de formigó implica una important emissió de CO₂ durant la seva fabricació, un metre cúbic de fusta continua retenint el carboni que l'arbre havia capturat durant el seu creixement. Construir amb fusta és, en certa manera, convertir els edificis en dipòsits de carboni.
Però tenim prou fusta a Catalunya? La resposta és que sí. Durant molts anys, una part important de la fusta que es feia servir en construcció provenia del centre o del nord d'Europa, però gràcies al desenvolupament de la fusta laminada encreuada, espècies dels boscos catalans que tenen poc valor estructural es converteixen en bigues i panells d'altes prestacions.
Cases de palla
Quan algú parla d'una casa construïda amb palla, la majoria de persones encara pensa en el conte dels Tres Porquets. Els arquitectes que treballen amb aquest material expliquen que és, probablement, la primera objecció que senten dels clients, però la realitat és ben diferent.
La palla compactada presenta un excel·lent comportament davant el foc, ofereix un aïllament tèrmic extraordinari i permet construir edificis amb un consum energètic mínim.
El secret es troba en el nivell de compressió de la palla, la protecció exterior i el control de la humitat, i els resultats que s'obtenen són sorprenents.
Una de les famílies que viu en una casa d'aquest tipus a la Segarra explica que durant els hiverns més freds mantenen temperatures interiors de més de vint graus amb un consum de combustible molt inferior al que necessitaven a la seva antiga casa.
La fusta, la palla o alguns materials vegetals absorbeixen diòxid de carboni durant el seu creixement. Quan es transformen en elements constructius, aquest carboni queda immobilitzat durant dècades.
Durant anys hem valorat els edificis pel consum energètic un cop construïts. Amb la crisi climàtica cal començar a valorar també les emissions incorporades en cada material abans que l'edifici existeixi.
Un edifici convencional comença la seva vida amb un important deute climàtic. En canvi, una construcció feta amb materials biogènics pot acostar-se a un balanç neutre i, en alguns casos, fins i tot esdevenir un petit embornal de carboni.
Aquest enfocament encaixa plenament amb les futures directives europees, que obligaran a calcular l'impacte ambiental de tot el cicle de vida dels edificis: des de l'extracció dels materials fins al seu desmuntatge o reutilització.
L'eficiència energètica continuarà sent important, però deixarà de ser l'únic indicador rellevant.
Són assequibles aquests habitatges sostenibles?
La resposta és més complexa que un simple sí o no. Avui encara hi ha materials i sistemes que presenten un cost inicial superior. La fusta estructural, per exemple, continua sent més cara que moltes solucions convencionals quan només es compara el preu dels materials. Però quan s'incorporen altres factors, el panorama canvia radicalment.
La industrialització redueix els terminis d'obra, disminueix els errors d'execució, genera menys residus, necessita menys personal durant més temps i permet una planificació molt més precisa. Tot això acaba repercutint en el cost global de la promoció.
A més, una casa ben aïllada pot consumir una fracció de l'energia necessària per climatitzar un habitatge convencional. Al llarg de cinquanta o seixanta anys, aquest estalvi supera àmpliament la diferència inicial del cost de construcció.
Per tant, la pregunta ja no és únicament quant costa construir un edifici, sinó què valdrà habitar-lo durant tota la seva vida útil.
La construcció tradicional continua representant prop del 98% del mercat. Aquesta enorme hegemonia fa que disposi d'unes economies d'escala que encara no tenen els sistemes constructius més sostenibles. Però aquesta situació no serà permanent.
Com més augmenti la demanda de fusta estructural, terra compactada, palla industrialitzada o altres materials de baix carboni, més es reduiran els costos de producció. És el mateix procés que han viscut altres tecnologies, com les plaques fotovoltaiques o els vehicles elèctrics.
Catalunya s'ha fixat l'objectiu de construir 260.000 nous habitatges durant els pròxims anys. És una xifra enorme que obliga a prendre decisions estratègiques. Si aquests habitatges es construeixen amb els mateixos criteris del segle XX, el país consolidarà durant dècades una elevada petjada de carboni. Si, en canvi, s'aprofita aquesta oportunitat per impulsar materials descarbonitzats i processos industrialitzats, aquesta mateixa política d'habitatge es convertirà també en una política climàtica.
Però perquè això sigui possible caldrà simplificar els procediments administratius, adaptar una normativa que faciliti la incorporació de nous materials sense comprometre la seguretat ni la qualitat i, finalment, impulsar la compra pública innovadora.
El debat sobre l'habitatge acostuma a centrar-se en les noves promocions, però la construcció sostenible també obliga a mirar el parc edificat existent com antigues oficines, fàbriques en desús o equipaments obsolets i preguntar-nos quins d'aquests edificis podem recuperar. La ciutat més sostenible és aquella que aprofita millor el que ja té.
Una oportunitat per a Catalunya
Catalunya té condicions especialment favorables per liderar aquesta transformació perquè disposa d'un important patrimoni d'arquitectura bioclimàtica tradicional, d'un sector forestal que pot generar més valor afegit i d'una agricultura capaç de produir matèries primeres renovables.
Construir habitatges amb fusta dels boscos catalans contribueix a gestionar millor el territori. Utilitzar palla o pellofa d'arròs genera noves oportunitats per al sector agrari. Industrialitzar la construcció impulsa una indústria amb més valor afegit i més ocupació qualificada. Rehabilitar edificis redueix el consum de sòl i revitalitza les ciutats.
En aquest sentit, la sostenibilitat deixa de ser un cost per convertir-se en una estratègia de desenvolupament. La manera com construïm explica quin país volem ser. Les decisions que es prenguin ara condicionaran les emissions, el consum energètic, la salut dels habitants i la qualitat de vida de diverses generacions.
I aquesta revolució, en realitat, ja ha començat.