Contra la criptonita

A la vida no hi ha ningú invencible, ni els superherois fantàstics. Si Superman tenia un antídot com la criptonita, que li anul·lava els poders fins a convertir-lo en un mortal, el Barça ja sap que pateix contra un pla concret que ahir li va tornar a plantejar l'Spartak de Moscou. No pateix perquè perdi el govern del partit ni perquè ningú l'atropelli, sinó perquè si no pot atacar se sent estrany. Això fa que perdi la paciència, senti impotència, es desorganitzi, s'obsessioni i fins i tot pugui perdre el partit.

Ha passat els últims anys contra el Milan, el Chelsea, el Rubin Kazan, el Getafe o l'Espanyol, per exemple, i continuarà passant.

Els equips no s'atreveixen a desafiar el Barça a un duel obert i ja no el disputen. S'ajunten, es tanquen a la cova i juguen a sobreviure. A més, si el Barça perd l'equilibri, fins i tot poden conquerir la seva porteria aprofitant el desconcert. No es tracta de buscar plans B perquè tothom té la seva respectiva criptonita i cal acceptar-la per combatre-la.

Unai Emery va organitzar defensivament l'equip rus a l'últim terç del camp i no va variar el pla ni quan Tello va obrir el marcador. Aleshores, l'Spartak va passar de no voler que el ferissin a no voler que la ferida es fes més gran, i un accident amb gol en pròpia porta blaugrana la va cicatritzar. Fins aleshores, el Barça havia valorat la paciència com a vehicle d'expressió, però el còctel entre l'empat i el descans li va fer perdre convicció.

Com si li aparegués un escenari conegut, un fantasma que el neguiteja, una seqüència que el traslladés a la decepció, va començar a paralitzar-se. A la segona part, la pilota ja no fluïa, els caps pensaven més lentament, l'atreviment començava a desaparèixer, les obligacions ja només eren recomanacions i el rigor tàctic havia perdut potència. Així doncs, l'autoestima alta de l'equip rus el va animar a treure les ungles per esgarrapar i el Barça va veure en pocs minuts que el problema ja no era que no guanyava el partit: ara havia passat a ser que el perdia.

La reacció natural de Vilanova a passar a jugar amb tres defenses i la incorporació d'Alexis van ser estímuls relativament rutinaris per sacsejar l'estat de la situació. Entre els recursos del manual i la irreverència de Tello, protagonista principal del partit per la seva capacitat de desequilibri, el Barça va convidar Messi a ser decisiu una vegada més.

La criptonita va començar a esquerdar-se amb l'empat a dos, però també perquè normalment no dura 90 minuts al màxim rendiment. Villa es va sumar a Alexis com a agitadors, van oferir mobilitat, ambició i sorpresa i una centrada precisa del xilè va alimentar l'ambició golejadora de Messi, que va rematar de cap a l'àrea petita per desequilibrar el marcador. La criptonita va tornar a incomodar el Barça, el va despersonalitzar en alguna fase del partit, però l'equip de Vilanova no es rendeix mai. Se la tornarà a trobar i la tornarà a atacar, sense remei. I la millor manera de fer-ho és sense perdre l'essència del seu pla: amb paciència, amplitud, la gestió de l'"avorriment" que provoca sentir que només proposes perquè el rival reaccioni, la convicció en la seva personalitat i desprenent-se d'obsessions.

Les decepcions sempre deixen una empremta, però ningú no hauria de perdre de vista que el Barça ha guanyat més vegades la criptonita que la criptonita el Barça. Això no ho va aconseguir ni Superman.