Cory Doctorow, creador del terme emmerdificació: "Les plataformes són una pila de merda"

Aquesta setmana a Barcelona s'ha celebrat la 1a Trobada Internacional per als Drets Digitals per definir les regles del joc digital amb un enfocament humà, ètic i de seguretat.

Hi han assistit alguns dels principals experts i referents globals sobre privacitat, ètica i drets digitals per tractar temes com la protecció dels menors a les xarxes socials, la defensa dels drets digitals de la ciutadania o la deriva d'internet.

Hem parlat amb Cory Doctorow, autor de ciència-ficció i d'assaigs sobre el món digital, i activista digital i professor i doctor honoris causa per diverses universitats com a tecnòleg. 
 

Vicky Miró Julià: Vas inventar-te el terme "enshittification", és a dir "emmerdificació", el 2022 per parlar de què els estava passant a les plataformes d'internet. Per què aquesta paraula?

Colin Doctorow: Treballo des de fa anys sobre els drets digitals a l'Electronic Frontier Foundation, una de les ONG més importants del món en aquest àmbit. I he après que costa molt fer que la gent s'interessi pels problemes tecnològics perquè ens semblen abstractes, llunyans, que no ens afecten. Com el canvi climàtic. Fins que hi poses una paraula bruta com "merda". 

Volies que la gent obrís els ulls 

Sí. Les plataformes –Uber, Amazon, Google, Facebook– actuen com a intermediàries entre diferents grups: conductors i passatgers, venedors i compradors, editors i lectors. Són útils. El problema apareix quan aquestes plataformes deixen de ser-ho i comencen a extreure tot el valor per a elles mateixes. "Enshittification" descriu aquest procés pel qual les plataformes digitals es degraden progressivament. 

Com passa? 

És un cicle, un procés que segueix un patró força clar: acostuma a tenir tres fases. Primer, la plataforma funciona molt bé o tracta molt bé els usuaris per captar-los i els fa dependents. Facebook, per exemple, al principi et mostrava exactament el que volies veure. 

Però va arribar la segona fase: quan Facebook va veure que et costaria marxar, va empitjorar deliberadament l'experiència dels usuaris i va passar a afavorir els anunciants i les empreses que hi posaven diners. És el moment en què va començar la vigilància massiva als usuaris, els anuncis dirigits segons el seu perfil i alhora els continguts imposats. Els usuaris veuen continguts que no els interessen perquè una empresa ha pagat per aquell impacte. 

I quan Facebook finalment es va tornar imprescindible per a les mateixes empreses i els anunciants que els pagaven comença la tercera fase. Els explota. Els obliga a pagar més, els dona menys visibilitat i redueix la qualitat del servei. Tot el funcionament de la plataforma es posa al servei de l'enriquiment dels accionistes i executius. Ara som aquí. Les plataformes s'han convertit en una pila de merda, però son prou imprescindibles perquè ningú no pugui abandonar-les fàcilment. 

Per tant, l'origen de tot això és com funciona l'economia? 

No exactament. És un problema polític i regulador. Si haguéssim impedit que Facebook comprés els competidors com Instagram o WhatsApp, hauria hagut de competir de debò.

Si els reguladors haguessin frenat les pràctiques monopolístiques de Google, Apple o Microsoft quan encara eren petites, avui el panorama seria diferent.

I alhora, si els treballadors tecnològics estiguessin sindicats, podrien plantar-se quan les empreses empitjoren deliberadament el seu funcionament. Em refereixo, per exemple, als treballadors d'Amazon o els conductors d'Uber. 

Quins són els símptomes típics de l'"enshittification" d'una plataforma? 

El símptoma principal és una combinació de degradació i dependència. El servei empitjora, però marxar-ne és difícil. 

Tornem a Uber. És un bon exemple. Durant anys va perdre desenes de milers de milions de dòlars subvencionant trajectes per eliminar la competència i debilitar el transport públic. Quan ja havia consolidat la seva posició dominant, va apujar preus i va reduir els ingressos dels conductors. Aquest seria un patró clàssic d'"enshittification". 

Crec que molts usuaris senten frustració i malestar per com està empitjorant internet. Però no sé si els adolescents en son conscients quan entren a TikTok, Instagram o YouTube… 

Els joves ho perceben perfectament. Ningú no té menys paciència amb la publicitat que un adolescent. Els anuncis constants, les recomanacions absurdes i els continguts porqueria són senyals evidents que les plataformes empitjoren. El que potser no entenen és que això és una decisió política i empresarial, no una fatalitat inevitable.

Els joves saben perfectament que les plataformes són una merda.

T'explicaré un altre cas. Fa uns anys, dos adolescents van crear OG App, una aplicació que et permetia fer servir Instagram sense veure anuncis, sense contingut suggerit ni reels. Com l'Instagram dels inicis. Només les publicacions dels teus amics i en ordre cronològic.

En un sol dia va entrar al top 10 de les botigues d'aplicacions, sense fer publicitat. Però Apple la va retirar aquella mateixa nit perquè Meta es va queixar. I Google també va acabar cedint. Es defensen entre elles. 

Els joves saben que aquestes plataformes són dolentes. També saben que podrien ser millors. El que necessiten entendre és qui pren les decisions que les fan empitjorar. 

Trump està afavorint aquesta degradació, però tu has dit que podria ser part de la solució… 

Sí. És una mica com quan plou i veus que la teulada té una gotera i hi poses una galleda. Quan apareix una altra gotera, hi poses una altra galleda. I així successivament. Doncs nosaltres fa vint anys que hem anat fent exactament el mateix amb internet. 

Quan van esclatar les revelacions de Snowden, molts vam pensar: "D'acord, potser no podem confiar plenament en els Estats Units per gestionar internet… però quina alternativa tenim?" I vam continuar depenent-ne. 

Però arriba un moment que la teulada ja no té més goteres: simplement s'ensorra. I Trump té una habilitat especial per fer caure la teulada. Evidentment, jo preferiria que no hagués caigut. Però ara que ha passat, seria absurd desaprofitar el moment. 

Trump ha fet caure la teulada d'internet; el món ha de reaccionar.

Trump ha provocat molt de patiment, però també ha obligat governs i institucions d'arreu del món a plantejar-se una pregunta fonamental: què fem ara que sabem que no podem confiar cegament en l'internet nord-americà? Aquesta és l'oportunitat que hauríem d'aprofitar.

Creus que la gent ja està obrint els ulls? 

Sí, sobretot els responsables polítics. Durant anys, governs de tot el món han assumit que la tecnologia nord-americana era una infraestructura neutral i fiable: per gestionar ministeris, empreses estratègiques o serveis públics. 

La idea era que, fins i tot si algun president volgués utilitzar aquestes eines amb finalitats polítiques, no ho faria perquè entendria les conseqüències a llarg termini per als mateixos Estats Units. Però Trump no té ni paciència, ni visió estratègica, ni maduresa política. I simplement ho fa.

Hi ha episodis recents que crec que els llibres d'història recordaran. Quan el Tribunal Penal Internacional va emetre una ordre de detenció contra Benjamin Netanyahu per genocidi, Trump i Microsoft van tallar l'accés digital del tribunal: van perdre documents, correus electrònics i l'accés als seus serveis. El mateix va passar amb el jutge brasiler Alexandre de Moraes. 

En aquell moment, molts governs van entendre una contradicció evident: durant anys Occident havia advertit que no es podia permetre que Huawei controlés les infraestructures 5G perquè, si Xi Jinping tenia un mal dia, podria apagar-les. Però resulta que hem construït exactament el mateix model de dependència amb un altre emperador imprevisible. 

I això no farà més que empitjorar. Trump és un mestre de l'escalada: si capitules, escala el conflicte; si resisteixes, també. 

L'escenari actual té punts preocupantment semblants a "Black mirror" 

Exactament. Ara mateix hauríem d'estar en una cursa contra rellotge per substituir l'internet nord-americà, abans que Trump l'utilitzi com una arma geopolítica contra antics aliats i socis comercials. 

Això requereix un esforç global comparable al desplegament de les vacunes d'ARNm durant la pandèmia. Necessitem noves tecnologies per replicar els serveis dels quals depenem –com Office 365, Google Drive o iCloud– però també eines per extreure'n les dades. 

Europa ja impulsa iniciatives importants, com EuroStack o el European Digital Infrastructure Consortium, que desenvolupen servidors i aplicacions alternatives. El problema és que encara no tenim una manera efectiva de treure les dades dels ecosistemes nord-americans. 

És com construir habitatges nous per als habitants de Berlín Est… però fer-ho a Berlín Oest sense enderrocar el mur. Ningú no podrà traslladar-s'hi. 

I aquí hi ha una altra paradoxa: el 2001, a petició dels Estats Units, la Unió Europea va aprovar directives de copyright que, en la pràctica, dificulten modificar tecnologia nord-americana. Ho vam acceptar a canvi de la promesa que no hi hauria aranzels. Ara Trump imposa igualment aquests aranzels. Doncs bé: potser ha arribat el moment de sortir de la fila i defensar la nostra sobirania digital.

Sovint defenses la interoperabilitat com a solució. Però és un concepte tècnic. Com l'explicaries a algú que només utilitza WhatsApp? 

És molt senzill. Si compres unes sabates Nike, Nike no pot impedir-te canviar-ne els cordons. Si compres un cotxe, el fabricant no pot obligar-te a posar-hi només una determinada gasolina. 

Doncs amb els ordinadors hauria de passar el mateix: si compres un dispositiu, hauries de poder decidir quin programari utilitzes.

El problema és que les grans plataformes digitals han construït jardins tancats. Però tècnicament és perfectament possible que WhatsApp, Signal o Telegram es comuniquin entre ells, igual que avui pots canviar de companyia telefònica sense perdre el número. 

La paraula clau és interoperabilitat.

I això és així perquè hi ha una regulació que obliga les operadores a fer-ho, a interoperar. Pots trucar a qualsevol amic, independentment de si és de Vodafone o de T-Mobile. Ningú no decideix la companyia en funció d'on son els seus amics. Seria esperpèntic! És irrellevant la SIM que tenim cadascú. Amb WhatsApp hauria de passar exactament el mateix. 

I si Mark Zuckerberg sabés que pots marxar fàcilment de WhatsApp cap a Signal sense perdre contactes ni converses, hauria de tractar millor els seus usuaris. Aquesta és la importància de la interoperabilitat: convertir la fugida dels usuaris en una amenaça real. I això no és una qüestió tecnològica, sinó política. 

Ara vivim un auge de la IA. Tothom l'està adoptant en major o menor mesura. Creus que la IA generativa, com ChatGPT, Gemini o Claude, es troben en la primera fase d'aquest procés d'emmerdificació? 

Sí i no. Google ja era rendible abans de degradar els seus serveis. Les empreses d'IA, en canvi, tenen un problema més profund: no són sostenibles.

S'han gastat aproximadament 1,4 bilions de dòlars en infraestructures, però només generen uns 50.000 milions anuals. No hi ha cap model econòmic viable darrere d'això.

Però no ho acabarà sent? 

Com converteixes 50.000 milions de dòlars anuals en 1,4 bilions de dòlars? I cal tenir en compte una altra cosa. Hauran de continuar repetint aquesta despesa cada dos o tres anys per no quedar obsoletes. Les empreses tecnològiques prometen als inversors que la IA substituirà treballadors i que una part dels salaris acabarà convertint-se en beneficis per a elles. Però una cosa és que els directius vulguin acomiadar treballadors –cosa que sempre els sedueix– i una altra ben diferent és que la IA pugui fer realment totes aquestes feines. La IA no és prou bona ni ho serà. 

La IA és una bombolla gegantina.

La idea que, si continuen invertint prou diners, la IA "es despertarà" i es convertirà en una intel·ligència real és absurda. És com pensar que, criant cavalls cada cop més ràpids, acabarem obtenint un automòbil. 

Per tant estàs convençut que és una bombolla? 

Absolutament. I aquest és el gran risc real de la IA. Si aquestes empreses col·lapsen, el 35% del mercat borsari nord-americà podria evaporar-se. Veurem una nova crisi econòmica global, més austeritat i probablement més autoritarisme. Per mi, aquest és el veritable perill de la IA.