Andalusisme i moderació, els pilars de la política que decanten el vot a les eleccions andaluses
La lectura governamental que va fer la UCD de la Constitució del 1978 va expulsar Andalusia del grup exclusiu de nacionalitats (Catalunya, País Basc i Galícia) i la deixava com una regió espanyola més. No era una nimietat. Condemnava els andalusos a esperar la via lenta de l'article 143 per accedir a l'autonomia, en lloc de la via directa del 151 reservada a les nacions històriques. Una diferenciació constitucional que sol obviar-se.
Els partits progressistes andalusos s'hi van rebel·lar i van demanar un referèndum per poder accedir a l'autonomia per la "via directa". I el van guanyar, tot i que a Almeria no es va arribar al 50% de vots afirmatius requerit, fet que va obligar a reformar la llei per saltar-se la Constitució i donar per bo el resultat.
És una mostra, la primera i més contundent, que Andalusia, si volia alçar la veu, ho podia fer. Els partits de dretes van apostar per l'abstenció o el no en aquell referèndum del 28 de febrer del 1980. L'error el van pagar amb l'oposició. Fins fa 8 anys.
El verd andalús, omnipresent
Des d'aleshores, Juanma Moreno, l'actual president popular de la Junta, ha abraçat l'andalusisme sense complexos, fins al punt de fer pràcticament desaparèixer de la propaganda del Partit Popular el blau corporatiu de la formació i substituir-lo per un verd intens, el de la bandera d'Andalusia, la que Blas Infante va crear el 1918.
L'andalusisme és transversal. Omnipresent en l'escassa cartelleria als carrers. Va d'un cantó a l'altre de l'arc del Parlament que acull el palau de l'Hospital de las Cinco Llagas, a tocar de la Macarena. Un edifici magnificent, que ens trasllada a aquells segles en què Sevilla era el centre del món, i que d'Amèrica arribaven constantment vaixells carregats d'or i riqueses de les colònies. Aquella època daurada en què els castellans van nomenar regne Sevilla (en record de l'antiga Taifa) i que va forjar una personalitat i una cultura pròpies.
Ho corrobora la presidenta de l'Associació de Comunicadors Polítics (ACOP), Ana Salazar, que ens ha rebut al seu despatx amb metxes de color verd als cabells. "Si tu ets un partit que no representes l'andalusisme o que no abraces els símbols del que és Andalusia, és difícil que guanyis aquí. Això ho han entès tots."
La majoria absoluta, en joc
El PP ha plantejat un perfil baix per no perdre la majoria absoluta: no entrar en polèmiques, silenciar les crisis del cribratge i sanitari en general, i recordar que si depenen de Vox vindrà el que en diuen l'embolic. I plantegen aquesta dicotomia constantment entre estabilitat o embolic. Un eslògan que és fàcil d'assumir per a l'electorat conservador.
També és fàcil d'assumir l'eslògan socialista a les files progressistes. El PSOE ha plantejat les eleccions com un referèndum sobre la sanitat i els serveis públics. No demanen el vot per María Jesús Montero, demanen el vot per salvar la sanitat, l'educació, l'accés a l'habitatge... L'objectiu: recuperar 600.000 socialistes que el 2023 van votar Pedro Sánchez i que si ara tornen a votar donaran la possibilitat de fer un govern alternatiu al del Partit Popular.
El cap de campanya socialista, Fernando López Gil, mà dreta de Montero, destaca que de les últimes sis convocatòries electorals, en cinc el PSOE ha tret uns resultats que donarien l'opció de recuperar el govern del Palau de San Telmo. Només les autonòmiques del 2022 no els van tenir.
La prioritat nacional
L'estratègia del PP també passa per no fer gaire cas a Vox i als estirabots sobre la immigració. La periodista i politòloga Isabel Morillo diu que a Andalusia la pressió migratòria és baixa, que no té res a veure amb Catalunya.
Per Morillo, cada vegada que Vox parla de "prioritat nacional" i de la immigració ajuda Moreno, perquè l'empeny cap al centre. Al votant moderat tampoc li agrada la radicalitat de l'extrema dreta: "A Andalusia les eleccions sempre s'han guanyat des del centre polític."
Pel portaveu del grup popular al Parlament, Toni Martín, la prioritat nacional no deixa de ser un joc macabre --diu-- dels socialistes, que llancen un problema a la societat "perquè els seus col·laboradors necessaris, Vox, s'hi afegeixin", en referència a la regulació migratòria que s'està fent aquests dies.
L'esquerra alternativa
Però l'andalusisme d'arrel més popular està a l'esquerra del PSOE. Una quinzena de municipis de la província de Sevilla estan governats per Esquerra Unida o la seva confluència. El cas més conegut, pel seu cooperativisme, és Marinaleda. Però a Fuentes de Andalucía, una localitat de més de 7.000 habitants, fins i tot el servei de pompes fúnebres està municipalitzat.
La confluència Per Andalusia voldria exportar el model a tota la regió.
I com a Galícia, el País Basc o fins i tot a l'Aragó amb la Chunta, a Andalusia també hi ha una força sobiranista que malda per obrir-se espai. De fet, Endavant Andalusia, el partit de Teresa Rodríguez, ja havia governat capitals com Cadis, amb el popular José María González "Kichi", i voldrien recuperar aquest bastió en les municipals del 2027.
Totes les formacions amb el verd de fons com a principal leitmotiv no només de campanya. L'andalusisme ocupa tot l'espai públic i això, en aquesta comunitat, és acceptat i reconegut per tots els sectors socials.
