"Crims de guerra: Justícia per a l'antiga Iugoslàvia", a "60 minuts"

"No serà el tribunal dels guanyadors. L'única guanyadora d'aquesta iniciativa serà la veritat", Madeleine Albright, representant nord-americana a l'ONU, 25 maig de 1993 

El 1993 les Nacions Unides van crear el Tribunal Penal Internacional per a l'Antiga Iugoslàvia (TPIY). Per primera vegada, 160 criminals de guerra de tots els bàndols serien jutjats per un tribunal independent per les seves actuacions en un conflicte en què els civils van ser directament l'objectiu. Els més rellevants: el president de Sèrbia, Slobodan Milosevic, i el general Ratko Mladic, el carnisser de Bòsnia. Però també homes anònims a qui la guerra va convertir en criminals.  

Els veredictes no van suposar una reconciliació i el seu llegat és controvertit, però almenys van establir què havia passat durant les guerres desencadenades per la desintegració de l'antiga Iugoslàvia. Va ser un experiment únic en la història de la justícia, un llegat per al dret internacional que va assentar el principi que els crims de guerra no han de quedar impunes. Serà el model per jutjar els crims de guerra a Ucraïna? Quines limitacions té? 

"Crims de guerra: Justícia per a l'Antiga Iugoslàvia" comença rememorant aquells anys foscos en què una guerra assolava de nou el cor d'Europa: el setge de Sarajevo, el genocidi de Srebrenica, els camps de concentració. La major part dels crims de guerra es van cometre a Bòsnia. La comunitat internacional decideix no intervenir, però crea un tribunal per processar els criminals. Ni els mateixos investigadors i fiscals seleccionats hi confiaven. 

"Hi havia gent dels Estats Units, de la Gran Bretanya, d'Itàlia, de tot el món. I aquella gent desprenia molta energia i treballàvem amb il·lusió, però una il·lusió amb un petit somriure perquè ningú pensava que poguéssim fer res", Peter McCloskey, fiscal 

El director Lucio Mollica documenta les vicissituds d'aquell tribunal, i entrevista fiscals i investigadors que expliquen des de dins els dubtes, emocions i entrebancs que van patir. Aquesta rerescena ens permet entendre com va ser de difícil establir amb proves i testimonis la connexió de les execucions i fosses comunes amb els seus responsables. I com de difícil també van ser aconseguir suport polític per a les detencions. 

"Teníem uns 70 acusats, però no detenien ningú. El nostre equip va esbrinar on es trobava un dels acusats i se'm va acudir la idea de fer-lo caure en una trampa. Li vam fer creure que l'ajudaríem a vendre casa seva. Vam concertar una reunió en una àrea controlada per les Nacions Unides, on hi havia una unitat especial a punt per detenir-lo. Va ser un punt d'inflexió decisiu perquè vam demostrar que es podien detenir criminals de guerra", Vladimir Dzuro, investigador 

La detenció de Slobodan Milosevic, acusat de crims de guerra a Croàcia, Bòsnia i Kosovo, va suposar un punt d'inflexió en el treball de tribunal, que per primer cop jutjaria un cap d'estat per crims de guerra. Però Milosevic va morir a la presó abans que el judici acabés. 

A més dels fiscals i investigadors, el director també entrevista supervivents de les execucions de Srebrenica i Kosovo, i dos dels acusats: Esad Landzo, un guardià de presó bosnià condemnat per tortura i assassinat, i Biljana Plavsic, expresidenta de la República Srpska. Mentre que Landzo reconeix ara els seus erros, Plavsic diu que es va declarar culpable només per rebre una sentència més benèvola i que el tribunal va ser una farsa.  

Un documental de: Lucio Mollica 

tv3.cat/60minuts