Crítica de les estrenes de cinema: "Cronos" pateix perquè l'atemptat a la Rambla encara és massa recent
La gran novetat de la setmana a les sales de cinema és "Cronos", que arriba quan no han passat ni deu anys dels atemptats jihadistes a la Rambla de Barcelona i a la platja de Cambrils. A més, s'estrenen l'últim film del mestre del terror Eli Roth, una cinta d'animació per a adults i una pel·lícula de terror aeri.
"Cronos"
La manca de distància entre els fets reals i la pel·lícula segurament ha estat un llast. Ni l'irregular director Fernando González Molina ni l'aplaudit guionista Alberto Marini s'han atrevit a ficcionar i, així, crear un argument cinematogràfic. Una pel·lícula com aquesta necessita una narració dels fets que ajudi a empatitzar amb els personatges, que sigui emocional i que generi intriga i suspens fins al final. En canvi, el film es limita a relatar exactament com va passar tot, i això està reservat als documentals.
La pel·lícula acaba sent una lloança extrema de l'acció resolutiva dels Mossos d'Esquadra i poca cosa més. No s'indaga en l'entorn dels terroristes a Ripoll, que seria una altra pel·lícula molt més interessant, ni hi ha cap personatge que aguanti el relat de principi a fi. Fins i tot, es pot qüestionar com mostra la comunitat magribina en un moment d'alta tensió a Catalunya. Per tant, tot i que pot generar una curiositat innegable i ajudarà a entendre com s'afronta una crisi d'aquesta magnitud, acaba sent inoportuna, innecessària i molt parcial.
"Jim Queen"
La millor pel·lícula d'animació per a adults en molt temps, una irreverent i delirant comèdia esbojarrada sobre dos gais antitètics que viuen tota una aventura per trobar l'antídot per curar una pandèmia que amenaça de fer desaparèixer l'homosexualitat. Una de les sorpreses més destacades del Festival de Canes, firmada per dos directors francesos debutants que han aconseguit arrodonir una sàtira mordaç, intel·ligent i enginyosa de la cultura queer.
És un film amb una imaginació desbordant, amb imatges altament provocadores i amb una mala llet considerable, que és capaç de criticar tant la comunitat LGTBIQ+ com els seus detractors. Al capdavall, fa servir la fantasia per parlar sense complexos de diversitat, de prejudicis i de la importància de l'empatia en una societat cada cop més esquerpa.
"Dulce sabor a muerte"
Eli Roth, conegut per "Cabin fever" i "Hostel", recupera l'esperit de la seva "Black Friday", amb més dosis d'humor negre però amb un guió molt menys elaborat. Aquí encadena una mort rere l'altra de manera explícita i salvatge, algunes d'una gran imaginació i en què les vísceres sempre acaben fent acte de presència. L'origen de tot són els cornets d'un gelater demoníac que converteixen els nens en assassins sàdics i implacables i els adults en víctimes sense escapatòria. Divertida, però també ridícula.
"Black box: Vuelo 298"
Un exemple de cinema de sèrie B sense imaginació, que triga massa a arrencar i no sap anar més enllà dels tòpics més comuns del gènere. Té un protagonista salvador, una nena intel·ligent que necessita un protector, unes hostesses boniques però amb pocs recursos i una policia desbordada. En definitiva, espanta poc, no sap riure de si mateixa i és absolutament previsible, excepte el final, que s'agraeix però que no compensa el desastre anterior.
També s'estrenen el thriller valencià "Eixam" i dos drames rurals, l'italià "Cinco segundos" i l'alemany "El olor a leche quemada".