Crítica de les estrenes de cinema: Spielberg revela els seus nous extraterrestres
Enmig d'una fal·lera mundial per saber si realment, en algun moment de la història, hi ha hagut contacte amb alguna presència extraterrestre, Steven Spielberg estrena la seva visió personal sobre el tema, "El día de la revelación". És la novetat a la cartellera més destacada de la setmana juntament amb "Pioneras: solo querían jugar", "Un talento único", "Solomamma" i "The furious".
"El día de la revelación"
És indiscutible que Steven Spielberg és un dels grans cineastes de la història del cinema. També que, malgrat el pas dels anys, la seva eficàcia com a narrador no decau, tot i que la seva filmografia no és perfecta. Però aquí rau també el seu valor, en el fet que no s'ha conformat mai a repetir-se, sinó que ha seguit innovant, arriscant i reinventant-se.
Amb "El día de la revelación", però, ha decidit fer un compendi dels seus grans èxits farcit d'autoreferències, des de les evidents d'"Encontres a la tercera fase", "E. T., l'extraterrestre" i "La guerra dels mons", passant per "A la recerca de l'arca perduda", "Atrápame si puedes", "Minority report" o "El diablo sobre ruedas".
Al cap i a la fi, l'objectiu de Spielberg és que l'espectador reflexioni mentre es diverteix. Tan senzill aparentment i tan complicat a l'hora de la veritat. Per tant, és una "simple" pel·lícula d'aventures incansable, de persecucions trepidants (amb una escena en un pas a nivell que demostra que segueix molt en forma) i d'intrigues polítiques maquiavèl·liques. Però també serveix per analitzar i debatre sobre què passaria si algun dia es demostrés que els àliens fa anys que ens visiten.
Seria un daltabaix social, polític i, fins i tot, religiós? O seríem capaços d'assumir-ho? La fascinació universal afavoriria l'empatia general o ens embrancaríem en una guerra per dominar el relat? Spielberg no té les respostes, ell fa les preguntes. I, encara que "El día de la revelación" tingui aroma de clàssic antiquat, en el fons Spielberg és més eficient i, sobretot, més entretingut que altres suposats abanderats de la modernitat.
"Pioneras: solo querían jugar"
L'èxit actual del futbol femení és incontestable, però no fa tant encara s'observava de reüll, amb desconfiança. Per tant, imagineu-vos als anys 70, en plena dictadura franquista, on veure una dona xutar una pilota era un ultratge. Aquesta pel·lícula de l'andalusa formada a l'ESCAC Marta Díaz de Lope Díaz és el relat d'aquelles primeres dones que van atrevir-se a lluitar contra tot per fer allò que més els agradava.
Tot i que el film és ple de tòpics i adapta la història real a conveniència, funciona perfectament com a exercici de memòria històrica. L'ambientació és excepcional i el guió s'allunya de les floritures per anar directe al gra i aconseguir allò que busca: entretenir i emocionar.
"Un talento único"
Només per tornar a veure l'entranyable Dustin Hoffman ja val la pena. Llàstima que apareix menys del que seria desitjable, però, quan ho fa, és l'amo del film. El protagonista és un jove amb hiperacúsia, un trastorn auditiu que converteix els sons més quotidians en punxades doloroses. Al mateix temps, però, té una capacitat auditiva musical prodigiosa que el converteix en un afinador de pianos infal·lible i, també, en un expert a obrir caixes fortes.
Amb aquesta premissa, Daniel Roher s'estrena en el llargmetratge de ficció amb un inofensiu thriller policíac amb apunts de drama romàntic sincer, gens embafador, enginyós i lleuger, amb uns personatges encantadors i un guió molt intel·ligent.
"Solomamma"
Amb un esperit valent i incòmode, "Solomamma" evidencia les dificultats de la maternitat en solitari. També, els possibles remordiments pel fet de privar de pare el fill o la lògica recerca clandestina del donant. El film se'n surt gràcies a l'honestedat exquisida amb què està escrit el guió i, sobretot, a la interpretació decidida i alhora vulnerable de la seva actriu protagonista, la noruega Lisa Loven Kongsli.
"The furious"
Una de les millors pel·lícules d'arts marcials dels últims anys que ja va despertar l'admiració del públic de l'últim festival de Sitges. Va directa al gra i acumula baralles, persecucions i tirotejos brutals amb unes coreografies magníficament inversemblants. El guió no és res de l'altre món, però visualment és impecable i compta amb uns especialistes immillorables que són capaços de convertir la violència en poesia.
"Eleonora Duse, la divina"
El prestigiós cineasta Pietro Marcello es fixa en el tràgic final de la diva italiana del teatre de principis del segle XX, Eleonora Duse. Llàstima que es perd en escenes confuses per als no iniciats i acaba configurant un film esquerp i poc interessant. Només atrau la història paral·lela de l'ascens al poder d'Il Duce i les imatges d'arxiu que l'acompanyen. Hauria estat un bon documental.
També s'estrenen dues cintes espanyoles, la premiada pel·lícula trans "Iván & Hadoum" i la comèdia adolescent "Todos los colores". A més, arriben en català dos títols infantils prescindibles, "Els Pérez-Osos" i "El col·legi dels animals màgics 4".