De "10+2" a "Vinagre": cinc recomanacions de la plataforma 3Cat per a la setmana

Ai, la crisi dels 30... Qui havia de dir a la generació millennial que, algun dia, també els enganxaria? Semblava que podrien esquivar la bala i, pam!, ja és aquí: trucant a la porta i recordant que el rellotge corre. Amb un peu encara al quart de segle i l'altre trepitjant una nova casella, els últims soldats de la generació nascuda als 80 i 90 (unes files que un servidor ocupa amb vertigen) comencem a intuir que potser sí que alguna cosa està canviant. Potser és la xifra rodona, potser és que se'ns han escolat els dies d'estiu; el que és clar és que la tardor, amb la seva llum esgrogueïda i els seus diumenges lents, desperta la nostàlgia com cap altra estació. 

Aprofitant aquest mood, aquesta setmana presentem cinc recomanacions de la plataforma 3Cat que conviden a rememorar els moments que han marcat els millennials. Més que continguts, són màquines del temps: portals que connecten amb un trosset d'instants compartits i que he ordenat com qui recorre la seva pròpia biografia. Des dels matins abans d'entrar a classe fins a les tardes berenant amb els avis, passant pels primers amors platònics i descobriments culturals, i acabant amb aquell humor irreverent que ens ha ensenyat a riure'ns, també, de nosaltres mateixos. Perquè sí: la memòria pot ser un bàlsam. 

 

"10+2"

Sakura, el detectiu Conan, Inuyasha, Doraemon... Són molts els personatges animats que ens van guanyar el cor amb les seves trepidants aventures, trucs de màgia i companys peluts. Però dels primers ninots que vaig veure desfilar per la televisió del menjador són els peculiars protagonistes de "10+2". En aquesta escola, el professor Aristòtil i el seu inseparable ajudant Infinit ensenyaven la vida --i les matemàtiques-- a uns alumnes que eren, ni més ni menys, que els números del zero al nou. 

Tant si vols tornar a sentir-te un infant durant vint minuts com si t'animes a revisitar-la amb les teves criatures, aquesta sèrie de producció catalana demostrava que aprendre també pot ser un joc. Una dosi de tendresa i pedagogia que continua funcionant com el primer dia. Ja ho deia la cançó que obria la sèrie: "Milers d'aventures, somnis i sorpreses, tu podràs viure aquí!"

"L'hora boomer"

Un mai no deixa de ser súper. O com és possible que encara recordis algunes de les històries de la Noti, el Petri i la Nets, t'emocionis quan sents la veu del Tomàtic o puguis imitar a la perfecció la retorçada rialla de la Ruïnosa Gratacós? Mencionar-los és com prémer un interruptor i tornar als dies del Club Super3. "L'hora boomer" és, precisament, això: un viatge nostàlgic que recupera gags, esquetxos i moments delirants del programa infantil que va marcar una generació sencera. 

Televisió d'arxiu? Sí. Exercici d'antropologia pop? També. Una manera de veure com hem canviat nosaltres i com n'érem, de feliços, amb tan poca cosa. I si vas tenir la sort que alguna de les teves preguntes sortissin al programa, prepara't: potser et retrobes amb aquella petita glòria televisiva! 

"El cor de la ciutat"

Hi ha sèries i, després, hi ha "El cor de la ciutat", la telenovel·la que va convertir la televisió quotidiana en un fenomen social, amb gairebé dos mil capítols i un elenc de personatges que encara avui formen part de la memòria col·lectiva. Primer va ser el Raval, després Sant Andreu: barris que, al llarg de les nou temporades, es van convertir en escenari i protagonistes d'històries de veïnat, amors i pèrdues, amistats que naixien i drames que ens feien viure-hi aferrats. 

A casa, però, "El cor" era un ritual. Com tantes famílies del país, el meu germà, la meva àvia i jo ens assèiem al sofà cada tarda davant la tele. Sense treva. Aquell moment ens reunia, ens feia callar les presses i compartir comentaris en veu baixa, com si la vida dels personatges fos també una mica la nostra. La cita ineludible, però, era "La nit del cor", la gala anual que celebrava la sèrie. Quasi una festa major particular. 

Recuperar "El cor de la ciutat", que just acaba de fer 25 anys de la seva estrena, és retrobar-se avui amb una fesomia de Barcelona que s'ha transformat alhora que ho hem fet nosaltres i també amb l'hàbit compartit que ens va ensenyar que la televisió pot ser, més que entreteniment, història viva i punt de trobada. 

"El club"

A mitjans dels 2000, les tardes van deixar de ser un terreny de ningú. Amb Albert Om al capdavant, "El club" va reinventar el format magazine per convertir-lo en un espai viu: converses àgils, entrevistes que feien pensar, humor amb substància i la sensació que a plató tot hi podia passar. Ritme, complicitat i proximitat van ser la recepta d'un format que va ser escola per a molts. 

Pel sofà d'"El club" van passar cares popularment conegudes i col·laboradors que van debutar-hi i després s'han convertit en referents del país. Entre riures i debats, Om va fer enamorar a més d'un espectador de l'art de fer preguntes. 

Si el revisites ara, veuràs que continua sent una masterclass de televisió feta amb intel·ligència i esperit de comunitat. 

"Vinagre"

Quan Bruno i Clara Segura es posen davant la càmera, res és previsible i absolutament tot és possible. A finals dels 2000, la sèrie "Vinagre" va retratar amb sarcasme la vida quotidiana a través de parelles de personatges inquietants, delirants i cretins a estones: del professor d'aeròbic i la seva maldestre alumna a venedors mallorquins amb mala bava, incloent-hi l'Eli i la Yeni, l'estimadíssim tàndem de caixeres de supermercat.

Més enllà d'una antologia de situacions absurdes, "Vinagre" és el mirall distorsionat de realitats tan anodines i convencionals com la nostra, portades a l'extrem amb humor àcid. Un exercici d'actuació camaleònica i de química brutal entre dos intèrprets capaços de riure de nosaltres i amb nosaltres. 

I amb "Vinagreta", el retorn que ja escalfa motors, no tens excusa! És el moment perfecte per celebrar una peça de culte que demostra, un cop més, que Oro i Segura són un dels duos més letals de la nostra televisió.