De "Cites" a "Flor de nit": cinc recomanacions de la plataforma 3Cat amb Barcelona de fons

De Barcelona n'hi ha moltes... i totes són reals. És per això que la intenció d'aquestes cinc propostes no és la de resumir les moltes visions de la ciutat, sinó més aviat intentar recuperar-ne l'essència. 

En un moment en què Barcelona sembla que s'acomiadi del seu propi passat i el millor que ens ofereix és una còpia de si mateixa en forma de souvenir barat a preus de luxe, si ho necessites, et proposem una manera de reconciliar-t'hi. Almenys aquesta és la teràpia que ha seguit qui signa aquest article. Una història de desamor sempre ha passat abans pels moments de fascinació. 

 

"Cites" (i "Cites Barcelona")

El mapa de locals instagramejables de la sèrie dirigida per Pau Freixas arriba al mig centenar, si es tenen en compte els 38 capítols de les quatre temporades que van formar part de "Cites" i l'spin-off, "Cites Barcelona". Amb l'ull posat en la màgia de la primera trobada, quan encara no hi ha retrets, de la plaça del Sortidor del Poble-sec a la llibreria Calders de Sant Antoni. 

La primera cita de totes, estrenada ara ja fa 10 anys, va ser la de la Blanca i el Martin. La noia bé, de Diagonal amunt, amb el tatuador canalla del barri de Sant Pere. Interpretats per Bea Segura i Isak Férriz, van quedar a l'aleshores mític Bar Pasajes, al passatge de les Manufactures. Per la foto del perfil, cap dels dos s'imaginava com seria l'altre en persona. Vist des de fora, ningú hauria apostat per aquella relació, però el bar, enmig d'un dels pocs passatges coberts que queden a la ciutat, va poder fer la seva bruixeria. 

La ciutat com a teló de fons, espectadora silenciosa, capaç de deixar que els sentiments prenguin el protagonisme. Les mirades, les inseguretats, les mentides, les veritats... La ciutat moderna, la inventada i la ciutat que estava per venir. De fet, pocs mesos després de la gravació del capítol de "Cites", el Bar Pasajes va tancar, va ser reformat amb un gust exquisit per fer-se una selfie, i mai ha tornat a existir. 

"Raval, l'últim esglaó"

A la col·lecció "La gran Barcelona" es pot trobar una cinquantena de documentals i reportatges que mostren l'evolució de la ciutat al llarg de les últimes dècades. Són retrats realistes allunyats del preciosisme de les ficcions, però que, amb el pas del temps, adquireixen dimensions ben diferents. Són ciutats que vam viure molt a prop i que no ens podíem imaginar que brillarien en el record, i les voldríem reivindicar. 

Difícil d'escollir una sola producció. La Barcelona de les barraques, la del 47, la de les perifèries, la dels clubs de la Barceloneta o la dels barris del centre. Per proximitat, qui escriu inevitablement es queda amb "Raval, l'últim esglaó". El treball, guardonat amb un Premi Ondas el 1988, mostra la cruesa de la marginalitat d'un barri xino a punt de desaparèixer. "Un món en què els paràmetres del bé i del mal, de la riquesa i de la pobresa, del seny i de la bogeria, són diferents." 

Atracció i rebuig a parts iguals. Aquest reportatge emblemàtic del "30 minuts", signat per Jaume Vilalta i Miquel García, es va rodar durant més de dos mesos i és l'exemple de com una càmera, col·locada en el lloc i el moment adequats, pot ser un mirall valent de la realitat. 

"Calidoscopi Montalbán"

Barcelona és ciutat literària en si mateixa i tampoc seria fàcil triar el nom d'un escriptor o escriptora que representi més que la resta el seu concepte de ciutat. A la plataforma 3Cat es poden trobar joies documentals com "Bestseller Barcelona, el món de Carlos Ruiz Zafón" o "Paco Candel, l'altre català", però per l'originalitat de la seva narrativa és especialment gratificant endinsar-se en "Caliscopi Montalbán". 

Periodisme sense normes, de nou un joc entre el que és veritat i és mentida. En aquesta ocasió, el comissari fictici Salvo Montalbano, de les novel·les d'Andrea Camilleri, investiga qui va ser l'home en què es va inspirar l'autor italià per posar-li el seu cognom. Una farsa estrenada el 2012 que inclou entrevistes a periodistes, escriptors i companys de generació de Manolo Vázquez Montalbán, mort deu anys abans. La forma posada al servei del contingut, una investigació amb regust de crònica negra que ens porta a endinsar-nos en la personalitat i la trajectòria vital del polifacètic escriptor del Raval, paradigma del pensament lliure barceloní. 

"El celobert", monogràfic Barcelona

Si de ciutats n'hi ha infinites, de bandes sonores per a aquesta ciutat n'hi ha encara més. El pòdcast "El celobert", conduït per Lluís Gavaldà, va presentar en un monogràfic el que són algunes de les cançons que defineixen millor el so Barcelona. Més enllà de la broma (de mal gust) inicial d'incloure en el recopilatori els suecs I'm from Barcelona, la playlist compta amb referències memorables que van de la rumba de Gato Pérez al mestissatge de Manu Chao, passant pels sons dels vuitanta de Loquillo o Brighton 64.  

Com no podia ser d'una altra manera, la nòmina proposada per Gavaldà inclou dosis d'amor i odi a parts iguals. "Sento una veu que plora pels carrers de Barcelona", canta La Troba Kung-Fú, abans de donar pas a la Nueva Vulcano i la seva crítica despietada de la ciutat venuda al turisme amb "La ley de costas". 

Sigui com sigui, sembla complicat mantenir la fascinació per una ciutat que s'ha venut l'ànima al diable. El calendari juga a la contra. Doble Pletina ploren a "una ciutat que cada dia és més petita i passa el mateix una vegada rere l'altra". Potser és cert. Potser també l'encerten quan diuen que és difícil relacionar-se i encara més fer-hi amics. 

La part positiva és que el capítol d'"El celobert" és anterior a l'aparició de la nova fornada de "les bandes del pati", formada per grups com The Tyets, Julieta o Figa Flawas. No deien que l'esperança mai s'havia de perdre? Amb Barcelona hauria de passar una mica el mateix. Com diria la Mushka, "sembla mentida que t'ho perdoni tot si em somrius". 

"Flor de nit"

La col·lecció "Cinc dècades de Dagoll Dagom" inclou una vintena de muntatges de la companyia. Hi són els primers èxits, els títols mítics, els que parlen del mar i del cel, fins i tot els que comencen i acaben en una nit de Sant Joan, però si hi ha un musical per sobre de tots que expliqui la Barcelona d'una època és sens dubte el "Flor de nit". 

"Estic confós, al·lucinat, esgarrifat, esperitat, descollonat, espatarrat... i és que estic enamorat de la ciutat." Escrita per Manolo Vázquez Montalbán, de nou cronista imprescindible del carrer, l'obra està ambientada en un cabaret del Paral·lel a la Barcelona de l'Exposició Universal. "M'agraden les ciutats que fan pecat." Una història d'amor i anarquies, d'ideals i lluites revolucionàries, d'un temps en què tot estava per estrenar. Blanca de dia, i de nit, vermella.