De Nialó a Merlès: quan els noms de rius, muntanyes o pobles passen a ser noms de persona

Posar-li al fill el nom d'un riu, una muntanya o un poble és cada vegada més habitual. Sovint, per la vinculació que tenen els pares amb aquell indret o, senzillament, perquè volen apostar per un nom singular.

Però fins a quin punt hi ha llibertat per triar? Es pot posar qualsevol nom?

La resposta, d'entrada, és sí. La vicepresidenta de la secció de Dret Civil de l'Il·lustre Col·legi de l'Advocacia de Barcelona (ICAB), Chantal Moll, ho deixa clar:

La llei prioritza un principi de llibertat i no hi ha una llista de noms permesos ni una de noms prohibits.

Les famílies, doncs, poden triar el nom que vulguin. Però la legislació espanyola, això sí, exposa dos límits clars: que el nom no vagi en contra de la dignitat de la persona ni indueixi a confusió. Per tant, segons Moll, "els topònims estan coberts legalment perquè no incompleixen aquestes dues limitacions: noms de rieres, coves, continents o ciutats es poden inscriure sense problema". 

Tot i això, la decisió depèn del Registre Civil. En tractar-se de dos criteris amb marge d'interpretació, de vegades els progenitors s'han trobat amb traves i han hagut d'aportar documentació, justificar l'elecció o, en cas que els ho hagin denegat, recórrer a una instància superior. En alguns casos, aquesta instància ha acabat validant noms que inicialment s'havien rebutjat.

Tot seguit ens fixem en alguns exemples poc comuns. 

Nialó, un nom nascut d'una cova

"N, i, a, l, o, amb accent." Així lletreja el seu nom la Nialó Guasch, de set anys. El seu nom surt d'una cova a la qual s'accedeix des de l'ermita de Sant Joan de Montblanc, un indret amb història i reminiscències medievals.

A la cova, un cartell ho explica: "En aquest lloc, entre els anys 1414 i 1430, hi feu dura penitència la princesa catalana na Elionor d'Urgell". De l'abreviació n'ha quedat Nialó.

És un cas gairebé únic: n'hi ha tan poques que no apareixen a les estadístiques. I, justament per això, el valor és diferencial. "Així som úniques", diu Nialó Sabaté, de 12 anys i considerada, creu la família, la primera Nialó de Catalunya. 

Norfeu i Calís: del cap de Creus a casa

Al Cap de Creus, el cap Norfeu i la cala Calís han acabat donant nom a dos germans. Els pares volien un nom que tingués un significat per a ells i lligat a la geografia del país.

Pensaven que el simbolisme podria encaixar amb la personalitat, però han comprovat que el nom no fa la cosa: "El nom de Norfeu sempre ens ha suggerit força, identitat i les onades xocant contra el cap. I, en canvi, una caleta és un lloc més arrecerat, més tranquil. Doncs, al final, ens han sortit al revés. La Calís és pura força i està atramuntanada, i el Norfeu és un nen més sensible i molt tranquil·let", expliquen la Marina Gratacós i el Rudi Rom.

Fontcalda: d'una font d'aigua calenta a nom propi

A Gandesa, tothom coneix la Fontcalda. I no parlem, de moment, de ningú en concret, sinó d'una font. L'aigua en surt molt calenta i això la va batejar. Ara és ja una tradició que la gent la visiti, s'hi banyi i hi busqui les propietats beneficioses que molts li atribueixen.

"Quan tens algun dolor, vens cap aquí i es cura.", explica Fontcalda Borràs, que sovint ha d'explicar que Fontcalda no és un cognom ni un malnom, sinó el seu nom real. És un nom conegut en aquelles terres, però alhora molt inusual: "És un orgull per a naltres, almenys per a mi, portar el nom de Fontcalda arreu del món".

Merlès: convertir la riera de la teva vida en el nom de la teva filla

La riera de Merlès no era un lloc desconegut per als pares de la Merlès Vallhonesta, acabada de néixer. Per a la mare, l'Anna, és part de la seva història personal: hi té família, hi ha passat estius, hi ha après a nedar i, amb els anys, també l'ha compartida amb el Joan, la seva parella.

Com a nom propi, però, no el tenien al cap. Va aparèixer un dia, gairebé per sorpresa, mentre passejaven: una noia en cridava una altra. "Merlès!". I allà es va encendre la bombeta. Si mai tenien una filla, li posarien Merlès. I així ha estat. 

"Volíem que sempre tingués un lloc on anar, que fos a la naturalesa, i aquest a nosaltres ens captiva molt", explica el seu pare, el Joan Domènech, que espera que per a ella també sigui especial i, de fet, admet que ja l'hi han portat.

Isil: del Pallars a nom de noi i de noia

Isil és un poble del Pallars Sobirà, conegut, entre altres coses, per la celebració de les falles de Sant Joan. Va ser precisament aquesta festa el que va impulsar una jove parella a anar-hi. Ella estava embarassada.

La celebració els va agradar tant que ho van tenir clar des del primer moment: fos nen o nena, es diria Isil. I així va ser. La Isil Poch explica gairebé vint anys després que sempre, el primer dia de classe, ha de lletrejar el seu nom o explicar d'on ve. És el mateix que li passa, de fet, a la seva germana Etna, que va ser batejada així pel volcà de Sicília. 

De situacions curioses en té un cabàs ple. Fa un temps, per exemple, va visitar el poble amb una colla d'amics. "I una amiga meva va començar a cridar 'Isil, Isil', ben fort perquè tothom ho sentís, i jo m'estava morint de vergonya perquè és com si fossis a Terrassa i et cridessin 'Terrassa, Terrassa!'", explica rient. 

Una tendència a l'alça, tot i que ve de lluny

Una altra aresta és la lingüística. Des de l'Institut d'Estudis Catalans detecten que l'ús de topònims com a noms propis és una tendència relativament moderna, però en creixement.

Segons Joan Anton Rabella, responsable de l'Oficina d'Onomàstica, ja hi ha hagut altres moments en què noms poc habituals s'han popularitzat de cop, fins i tot per influència de la televisió. És el cas d'Isona, que va experimentar un augment sobtat arran d'un personatge de ficció, a la sèrie "Ventdelplà". 

Fa uns anys, de cop i volta, vam començar a rebre consultes sobre aquest nom i no sabíem per què, en aquell moment encara ni tan sols ho trobàvem documentat com a nom de persona, i resulta que era per l'efecte d'una sèrie de televisió d'èxit.

Avui, destaquen, la tendència apunta també cap a noms més curts, menys compostos, noms comuns i també amb voluntat de singularitat. En tot cas, l'organisme, que rep sovint consultes de progenitors, es limita a assessorar si aquell nom existeix o no, si està documentat, i com s'hauria d'escriure correctament.

Vols buscar quanta gent es diu com tu?

Per a qui es plantegi si un nom és molt inusual o, al contrari, més habitual del que sembla, l'Idescat ofereix un cercador que permet consultar quantes persones el porten a Catalunya i fer-se una idea de la seva freqüència. T'hi pots distreure a continuació:

En tot cas, sigui per arrelament, per sonoritat o per diferenciar-se, cada cop més famílies miren el mapa a l'hora de triar un nom, un nom que salta del mapa al registre.