Donar-se una segona oportunitat

I no m'estranya, l'olor de fusta i roba empolsinada que fan els teatres vells els van traslladar de cop a la seva joventut. Els ulls se'ls van humitejar, el Lluís Marco va pujar a l'escenari i va recitar de memòria fragments de les obres que hi havia representat. Va ser màgic, no m'ho podia creure, que ens fes aquell regal.

Aquell edifici és molt important per ells, hi van passar moltes hores. Al teatre i a la pista de bàsquet on el seu fill, l'exjugador de la Penya Carles Marco, va començar a jugar.

Quan ens vam quedar una estona soles, la Neus Viñas es va sincerar: està enamoradíssima del Lluís i diu que allò de "segundas partes nunca fueron buenas", en el seu cas no és cert. Amb el Lluís van estar un temps separats, però després tot va ser molt millor que la primera vegada.

Amb el Lluís i la Neus vam riure molt. La Neus ens va ensenyar les cartes que s'escrivien quan el Lluís feia la mili. De vegades em pregunto: com pot ser que la gent sigui tan generosa quan entrem a casa seva?

Vaig tenir la sensació que és una família on tot es parla obertament i no tenen res a amagar. Ells són com són: si t'agrada, t'agrada, i, si no, t'aguantes.

La Marta Marco s'estima amb bogeria els seus pares i el seu germà, ho vaig veure de seguit. Tot i així, és una família on hi ha hagut crits i no m'estranya, perquè tant el Lluís com la Marta tenen un caràcter que deu-n'hi-do!