Douglas Gordon manipula els clàssics del cinema en pantalles gegants a la Fundació Miró

En la penombra, sense deixar apreciar ben bé el seu rostre. Douglas Gordon intentava desaparèixer, fer-se invisible en la foscor, per seguir el joc d'aquesta exposició on es presenta com un artista mort. "Vaig pensar -diu Gordon- que podia jugar amb el fet de fer veure que estic mort, però estic viu i puc venir i veure com un museu mostra la meva obra com si jo ja hagués mort." Com si ja no hi fos, totes les pantalles de televisió fan una retrospectiva de la seva obra i conviden a entrar en l'univers artístic de Gordon marcat per la televisió, el cine i una obsessió especial pel pas del temps. Ralentida fotograma a fotograma, "Psicosi" dura fins a 24 hores en aquesta projecció a gran escala que afegeix encara més suspens a la pel·lícula. Sempre amb pantalles de grans dimensions, l'artista fa entrar l'espectador en un estat d'hipnosi, com el que provoquen les mans del director de l'Òpera de París, dirigint la banda sonora de "Vertigen", un altre clàssic de Hitchcock. Les seves obres, que ara omplen la Fundació Miró, canvien el sentit de les escenes més familiars del cine. A través d'un joc de miralls, ple de magnetisme, un jove Robert de Niro desafia el públic en un dels fragments més coneguts de "Taxi Driver". Tot són jocs de dobles i contraris, com el Bé i el Mal, encarnats en els personatges cinematogràfics de "Bernadette" i la nena de "L'exorcista" que superposa en una mateixa imatge. Gordon manipula de manera enginyosa les pel·lícules de la seva vida i amb aquestes videocreacions s'ha projectat com un dels artistes amb més prestigi del moment.