El dol agrari de l'Amàlia, que va heretar el pes del camp per la mort sobtada del pare

Fa 3 anys, de manera inesperada, va morir el pare de l'Amàlia i va decidir preservar el seu llegat al camp. Començava un dol a la finca atapeït de reptes:

Ho hem volgut tirar endavant perquè sigui un espai de memòria.

Diu l'Amàlia que recorda que el 4 d'octubre del 2022 es van trobar amb el drama del pare mort als 69 anys. Explica que és filla única i que viu amb la meva mare i dos fills, i que és tècnica de gestió cultural: "Tothom em deia, com ho faràs? Si no tens hores!" I així és com va començar tot.

L'Amàlia ja tenia un vincle intens amb la terra. Havia ajudat el pare al camp durant molts anys i, com tants joves en aquella època, es passava els estius recol·lectant fruita:

Ell em deia, 'quan jo sigui més gran deixaré de portar les finques d'altra gent; i lo nostre, com que és menys terra, tu sola; si ho adaptem, potser ho podràs portar'. I aquest era una mica el desig. 

Aprendre a ser pagesa enmig d'un dol

Ella no volia renunciar a la professió de tècnica de cultura, i amb el Martí, el seu pare, a les portes de la jubilació, van concretar com agafaria el relleu.

Plantaria ametllers ecològics i arrencaria els fruiters. "La fruita implica estar-se aquí deu hores al dia (...) i contractar molta gent", explica la Laia Viñas, tècnica de l'Agrupació Defensa Vegetal Ecològica de Ponent. Ella ha acompanyat l'Amàlia al camp en tot aquest procés, una reconversió total que es va complicar molt amb la mort del Martí.  

Mor el pare i estàs fent el dol, perquè s'ha mort un pare abans d'hora i quan no ho tenies previst de cap manera. I a més a més, amb tota la terra, la maquinària... I et preguntes: què fem, cap a on anem? 

Tot just dos dies després del decés, l'Amàlia feia el primer gran canvi en la seva nova vida: 

Em vaig haver de fer autònoma i vaig passar a tenir dos treballadors al meu càrrec (riu) 

Mentre s'ocupava com podia del seu dol i del dol dels seus dos fills petits, l'Amàlia feia mans i mànigues per atendre el camp. Explica que els primers dies agafava el tractor i "només fotia que plorar, damunt del tractor anar plorant".

Hi havia tota la voràgine aquesta d'he d'arrencar, ara he de plantar, ara he fotut el rec, com funciona tot, les màquines, ara s'ha espatllat el tractor, a qui vaig...

L'acompanyament tècnic de l'ADV, essencial

I va arribar el dia d'arrencar tots els arbres del pare, com havia planificat mesos enrere amb ell. "El fet de fer-ho tu sola, emocionalment era una regiramenta". L'acompanyament de l'ADV Ecològica de Ponent va ser clau per superar els mil esculls que anaven apareixent en el dia a dia: 

Tu el que voldries fer és parar i deixar-ho tot parat i dir, ja hi pensaré més endavant. No et deixa, és a dir, la terra no espera.

Viñas manté que és un moment en què els familiars estan molt perduts i molt tristos a la vegada i no poden dir "mira, ho aparco i ja ho pensaré". Entre la muntanya de dubtes en els primers mesos, sol aparèixer també la temptació de desfer-se de les terres.

Sí, la perspectiva d'arrendar-ho hi era, sí, sí, hi era i ho hauríem pogut fer, però al final és casa teua, això i és un llegat també familiar, i et sap greu una mica dir, ostres, ara això ho deixem perdre. 

Sense fruiters i amb ametlla ecològica

Ja han passat més de tres anys del cop que va canviar de dalt a baix la vida de l'Amàlia i també ha canviat l'aspecte dels seus camps. "He fet una fase molt important, que és arribar on volia ser, que és amb el tros plantat d'ametlles amb ecològic, però queda molt per aprendre perquè aquests arbres s'han de fer grans". 

Així se sent l'Amàlia quan mira enrere:

Un aprenentatge molt gran, un agraïment molt gran cap a tota la gent que m'ha ajudat, perquè és una passada. He tingut veïns que s'han bolcat, ens han ajudat moltíssim i me'ls estimo molt. Cap a la família també, perquè ha sigut una unió per dir: 'Vinga, va, som-hi'.

I conclou: "El pare ha marxat, però si ho hem volgut tirar endavant també és perquè sigui un espai de memòria, un espai de família, un espai d'herència, un espai per viure'l també".