El Festival Grec torna, pletòric, a ocupar Barcelona

"Si alguna vegada veieu que em sento orgullós d'alguna cosa, fiqueu-me dins la dutxa i netegeu-me del pes de l'arrogància."

Això ha dit el gran Peter Brook a La Pedrera durant la presentació del seu muntatge de "La tempesta" de Shakespeare, que s'ha estrenat al Teatre Lliure i que és una de les propostes estrella del Festival Grec. Quin privilegi poder dir que Brook és un habitual del Grec! Hi ha presentat uns quants espectacles i sempre, només faltaria, esgota les localitats. El Grec ja té quaranta-quatre anys i és un menhir incontestable de la cultura barcelonina, un aparador consolidat i prestigiós que visiten artistes i companyies internacionals que fa goig de veure.

El Grec ha sigut al llarg dels anys un monstre canviant i magmàtic, a vegades desproporcionat i erràtic, sempre ambiciós, un joc d'equilibris entre teatre, ciutat, política i marca. Queda lluny aquell any 1976 en què va néixer fruit de l'empenta decisiva de l'Assemblea d'Actors i Directors, entossudida a trencar el control de Madrid sobre la cartellera teatral catalana i construir amb l'arribada de la democràcia un vehicle teatral propi, nou, trencador, modern.

Des de llavors són incomptables els espectacles de teatre, música i dansa memorables que s'hi han representat. La llista de figures internacionals que han visitat Barcelona gràcies al Grec deixa sense alè. Només alguns exemples: Lindsay Kemp, Franca Rame, Dario Fo, Jeanne Moreau, Robert Lepage, Merce Cunningham, Carles Santos, Chavela Vargas, Tete Montoliu, Paco Ibáñez, Miles Davis, Celia Cruz, Bob Dylan, Lou Reed, James Brown, María Casares, Patrice Chereau, Ray Charles i Vittorio Gassman.

A totes elles, esclar, cal afegir-hi en paral·lel totes les companyies catalanes, els nostres millors actors i directors i la plataforma per al risc, l'experimentació, els influxos de fora i de dins.

I, per acabar, tornem a Brook:

"La perfecció no existeix, és una idea idiota. Algú que creu que sí pot ser un feixista o un criminal."