Eleccions a Israel: una pugna ajustada amb l'oposició pot deixar Netanyahu fora del govern
Seixanta-u és la xifra que Benjamin Netanyahu i el principal líder opositor, Gadi Eisenkot, tenen entre cella i cella: és el nombre d'escons que els permetria controlar la majoria de la Knesset, el Parlament israelià, format per 120 seients.
Per si sols és impossible que hi arribin –les enquestes els donen entre 19 i 24 escons–, però als dos principals candidats tampoc els surten els números quan comencen a sumar els partits amb qui més s'entenen.
Ni la coalició que ha governat en l'última legislatura –formada pel Likud de Netanyahu, els partits d'ultradreta i els ultraortodoxos– ni el bloc de l'oposició –compost per les formacions que van des de la dreta radical al centreesquerra amb els líders Eisenkot, Naftali Bennett, Yair Golan i Avigdor Liberman– arribarien, segons els pronòstics, a la xifra màgica de 61.
Netanyahu i la carta Trump
La relació entre Benjamin Netanyahu i Donald Trump des que el president nord-americà va arribar a la Casa Blanca ha passat per tota mena d'alts i baixos. Hem vist una sintonia completa, transportada també al terreny bèl·lic, però també hem sentit retrets que feien dubtar de si Trump es posicionaria al costat de Netanyahu arribada l'hora de la veritat.
Doncs bé, tot i que una mica més tard del que els israelians esperaven, ja en plena campanya, Donald Trump va donar la seva benedicció al que fins ara ha estat primer ministre a Israel: "És un gran guerrer, i un encara més gran aliat a l'hora de combatre l'Iran" va piular a les xarxes.
La carta Trump no és menor: el president nord-americà gaudeix d'una altíssima reputació a Israel, sobretot pel seu rol a l'hora d'aconseguir que tots els ostatges que encara quedaven en mans de Hamas tornessin a casa, ara just fa un any i poc.
El suport de Trump pot ser, alhora, un caramel enverinat per a Netanyahu, que en diverses ocasions ha quedat retratat com a algú que no ha pogut prendre decisions pròpies sense tenir la llum verda dels Estats Units.
La setmana passada en vam tenir un nou exemple: segons el Financial Times, Trump hauria aturat Netanyahu en la seva intenció de reprendre els atacs a gran escala contra l'Iran el cap de setmana del 10 d'octubre. L'atac hauria posat en clar risc la celebració dels comicis, un fet que demostra que Netanyahu no hi arriba del tot confiat.
Rivals coneguts
En un país de dretes com Israel, el candidat que pretengui succeir Netanyahu no es pot desmarcar radicalment de les seves polítiques si vol convèncer la majoria de votants. La clau és saber diferenciar-se del perfil de qui fins ara ha estat primer ministre.
En aquest sentit, dos noms apareixen en les travesses per substituir Netanyahu en el càrrec. I tots dos són vells coneguts que havien treballat per ell: Gadi Eisenkot va ser el cap de l'estat major mentre Netanyahu governava –entre el 2015 i el 2019–, i Naftali Bennett va ser un dels seus ministres.
Eisenkot és qui lidera la majoria d'enquestes, i es presenta com l'expert militar que necessita Israel. De 66 anys, la seva vida sempre ha estat lligada a l'exèrcit. Després dels atacs de Hamas del 7 d'octubre del 2023, va entrar al govern com a ministre sense cartera, però al cap de vuit mesos en va sortir per desavinences en l'estratègia a seguir en la guerra a Gaza, on va perdre un fill i dos nebots.
"Qui parla d'una victòria absoluta enganya la ciutadania. Cal dir la veritat: lluitem contra el terrorisme en una realitat complexa. Hem de guanyar aquesta guerra, però també hem d'entendre que no hi ha cap solució ràpida ni cap victòria absoluta", explicava Eisenkot en un pòdcast, en clara al·lusió a Netanyahu i a les seves decisions de guerra.
Per la seva part, Naftali Bennett es presenta com l'expert en tecnologia i negoci. De 54 anys, es va fer multimilionari després de fundar una empresa de software antifrau, però té en contra la llosa de ja haver liderat Israel l'any 2021 i haver durat només un any. Tot i això, insisteix en la mateixa fórmula i torna a ajuntar forces amb Yair Lapid.
"Israel no s'està gestionant adequadament. Per redreçar la situació, a Israel necessitem els millors professionals de la gestió i l'acció, persones que sàpiguen fer les coses bé des del primer moment", és un dels missatges més repetits per Bennett.
Tant Eisenkot com Bennett saben que, si volen governar, hauran de pactar entre ells i sumar encara més forces d'altres partits. Durant la campanya, tots dos han seguit una estratègia semblant a l'hora de castigar Netanyahu: a través dels dos temes més controvertits del seu mandat: el fracàs en la seguretat del 7 d'octubre i l'exempció tàcita dels ultraortodoxos a l'hora de servir a l'exèrcit.
Ningú vol la clau àrab
Al principi de l'article explicàvem que a cap dels dos blocs li surten els números per assolir la xifra de 61 seients, i el principal motiu és perquè tant Netanyahu com Eisenkot han dibuixat la seva línia vermella, i les formacions araboisraelianes han quedat a l'altra banda. I això que les enquestes els asseguren més de 10 escons.
En el cas de Netanyahu, la decisió queia pel seu propi pes. Durant els últims quatre anys ha governat amb l'extrema dreta –obertament racista i que somnia amb un Israel exclusivament jueu– de Bezalel Smotrich i Itamar Ben-Gvir, i aquesta campanya ha resumit el seu missatge en un simple: "O em voteu o governaran els àrabs". Fins i tot en els seus cartells ha utilitzat figures com l'aiatol·là Mojtaba Khamenei o l'alcalde de Nova York, Zoran Mamdani.
Aquesta jugada va obligar Eisenkot a moure fitxa i a contestar a la gran pregunta: inclouria els partits araboisraelians en la seva coalició de govern per aconseguir la majoria? La seva resposta va ser un no rotund, cosa que demostra que, en algunes polítiques –sobretot les que tenen a veure amb els araboisraelians, la colonització de Cisjordània, què cal fer amb Gaza, l'eventual reconeixement d'un estat palestí–, Netanyahu i Eisenkot tenen el mateix posicionament.
És impossible saber què passarà a les eleccions, però una cosa és clara: guanyi qui guanyi, per als palestins no comportarà un escenari gaire diferent.