Els ocells que atemoreixen turistes i veïns no són gavines, sinó gavians, més grossos i agressius

Els paisatges urbans de Catalunya, i sobretot Barcelona i Tarragona, s'han acostumat els últims anys a conviure amb una espècie que s'ha adaptat als humans i se n'aprofita.

És un ocell gros, que devora tot el que troba i que sovint arriba a menjar-se els coloms, les rates o el berenar dels turistes.

D'aquest ocell, popularment sovint en diem "gavina", però n'hem estat dient malament el nom. Aquestes aus de grans ales, bec groc i agressivitat accentuada no són gavines, sinó gavians. I més concretament, gavians argentats (Larus michahellis).

Segons Marc Anton, responsable de l'àrea de seguiment de l'Institut Català d'Ornitologia (ICO), aquesta au tan present a les ciutats catalanes forma part de la mateixa família que les gavines, els làrids, però és molt diferent en moltes coses.

D'entrada, els gavians són molt més grossos que les gavines. Mentre un gavià amb les ales obertes pot arribar a fer més d'un metre i 20 centímetres, la gavina més comuna (la gavina riallera) no sol arribar al metre d'envergadura.

A banda, els gavians argentats tenen el bec groc, les potes grogues i tant al bec com als ulls tenen bandes de color vermell. Les plomes del pit són blanques i les de les ales, grises.

Pel que fa a les gavines, n'hi ha de molts tipus, però totes són molt diferents dels gavians.

Les més comunes a casa nostra són les gavines rialleres (gavina vulgar), la capnegra o la corsa, que s'ha recuperat els darrers anys.

De tota manera, les gavines no s'han adaptat com ho han fet els gavians, i si nien en entorns urbans ho fan a la vora dels ports.

 

El canvi d'hàbits dels gavians

Segons Anton, la presència creixent dels gavians a les ciutats pot tenir a veure amb un canvi en l'entorn d'aquestes ciutats.

Els anys 70 i 80 del segle passat, la població de gavians va créixer, possiblement degut a la gran abundància d'aliment en abocadors a l'aire lliure.

Ara que la fracció orgànica se separa i es tracta en instal·lacions tancades, aquestes poblacions grans de gavians s'han quedat sense una font d'alimentació que miren de suplir com poden.

La seva presència a les ciutats, segons Anton, és una demostració de la intel·ligència i capacitat d'adaptació d'aquests ocells.

"Els gavians s'han acostumat a la gent. Han perdut la por. Han entès que als patis de les escoles hi ha restes d'entrepans, que a les places hi ha menjar... Les gavines són més prudents tot i ser també omnívores."

A banda, comparats amb les gavines, els gavians són més agressius. Amb la seva mida, explica Anton, han entès que tenen més capacitat d'intimidació.

Tal com explica Enric Pàmies, divulgador ornitològic, els gavians també mostren agressivitat quan defensen els seus nius. Això pot fer que, si nien en un terrat, ens ataquin quan pugem a estendre.

De fet, a Barcelona la casuística més habitual amb els gavians és justament trobar-los nius en terrats o teulades durant l'època de cria (d'abril a juliol).

Si els veïns ho demanen i es demostra que hi ha risc per a les persones, l'Ajuntament els retira i ofereix consells perquè no s'hi tornin a instal·lar.

Aquests animals també han après que si persegueixen els turistes (o els veïns), pot ser que aquests deixin anar el menjar que porten a les mans. Una adaptació similar a la que demostren els senglars.

Per tot plegat, l'Ajuntament demana que no se'ls alimenti voluntàriament i treballa per adaptar les papereres a les zones amb més afluència d'aquests animals.

A Barcelona, l'Ajuntament considera que hi ha entre 300 i 400 parelles i en monitora les poblacions estables.
 

Gavians terra endins

La presència de gavians s'ha generalitzat a les ciutats, però no només. De fet, segons Anton, l'ICO n'ha detectat a Ripoll, Vic o fins i tot a la plana de Lleida.

Aquests ocells remunten els rius buscant menjar i fins i tot se'ls pot veure Segre amunt, buscant fonts d'alimentació com podrien ser conills.

Tot i la seva adaptabilitat, la població de gavians no està disparada, encara que s'ha observat que ara poden criar dos o fins a tres pollets, quan el més habitual seria un.

Tot i això, aquestes aus només crien un cop l'any, a la primavera, a diferència dels coloms, que poden criar diversos cops l'any.

Mirant els números, segons l'ICO a Catalunya hi ha entre 14.000 i 16.000 parelles, per tant, no es considera una plaga. En comparació, a Catalunya hi ha entre 100.000 i 160.000 parelles de coloms.