Entrar dins l'ull d'un pirocúmul per avançar-se als incendis de sisena generació

Fa una dècada, l'expressió "incendi de sisena generació" era pràcticament desconeguda per a la majoria de les persones. Res a veure amb l'actualitat, ja que els incendis extrems ja no són una excepció ni a casa nostra ni arreu del món. I l'escalfament global va tan ràpid que també accelera aquests incendis.

De fet, el seu comportament s'està estudiant per poder-los atacar millor, però hi ha molts aspectes que encara no es coneixen i que es van descobrint en cada gran incendi. I Catalunya és, malauradament, un banc de proves dels incendis de sisena generació. Primer, perquè reuneix les condicions perquè en tinguem, però també perquè els bombers són dels primers que han començat a estudiar-los. Només aquest 2026, els GRAF han treballat amb equips d'una desena de països de tot el món que venen a aprendre dels catalans. 

L'incendi d'Horta de Sant Joan, cinc víctimes i una inflexió

"Tot canvia amb el malaurat foc d'Horta de Sant Joan, el 2009", recorda Marc Castellnou, inspector en cap dels GRAF, el Grup d'Actuacions Forestals dels Bombers de la Generalitat, sobre el macroincendi en què van perdre la vida cinc bombers i un més va quedar greument ferit: "Aquell foc ens demostra que s'ha d'estudiar la ciència d'aquests nous incendis, que no n'hi ha prou amb conèixer les tècniques d'extinció existents."

En aquells anys, aquest tipus d'incendi era l'excepció. "L'incendi de Portugal, amb 64 morts el 2017, el de Grècia amb 104 víctimes mortals el 2018... són un exemple que tot va canviar molt de cop, de manera global, just aquells anys", diu Castellnou. L'inspector diu que, a partir d'aquí, "tot s'accelera":

 Si en 20 anys havíem vist dos d'aquests incendis, ara ja en tenim uns quants cada any. 

Els pirocúmuls, capaços de multiplicar per 20 la velocitat del foc

Als incendis extrems hi va associat el fenomen dels pirocúmuls, núvols que crea el mateix incendi a causa de les elevadíssimes temperatures atmosfèriques i que interactuen amb el foc. 

Aquests núvols creen un corrent ascendent, per dins de la columna de l'incendi. Hi cau precipitació que crea aire fred que va a parar damunt de l'incendi i l'expansiona en totes direccions. És com un motor de compressió: estira l'incendi i l'expandeix. "És quan tot s'accelera de manera sobtada i desconeguda, perquè pot multiplicar per 20 la velocitat de les flames", diu Castellnou.

Aquest és el motiu pel qual és tan important la feina d'estudiar els pirocúmuls. No només per saber millor com són, sinó sobretot per poder anticipar-se al comportament de l'incendi i preveure al moment si el foc s'accelerarà o no.

 "Imagina't que un incendi va a 1 km/hora i penses que la urbanització o el poble estan totalment segurs. Però, de sobte, el foc es pot posar a 10, 15 o 20 quilòmetres per hora. Necessitem monitoritzar els pirocúmuls, és crucial, per protegir els equips d'extinció i la mateixa població. És molt important per a la presa de decisions ràpides que salven vides", remarca Castellnou. 

Com es monitoritzen els pirocúmuls

Per aconseguir-ho, en Marc Castellnou i el seu equip se situen a l'ull mateix del pirocúmul. Ho van fer, per exemple, en l'incendi recent de la Bisbal d'Empordà. Un cop allà, entre un espessíssim fum que no els deixa ni veure-hi, trien el punt des del qual deixar anar una sonda perquè voli fins al cor del pirocúmul. 

La sonda no és més que un globus que condueix un petit got de cafè que a dins porta un sensor de temperatura i pressió atmosfèrica i un GPS que envia la seva posició constantment. És un invent senzill que ha de ser així perquè pesi poc i vagi allà on ells volen.

Les dades les reben els bombers al seu ordinador i, analitzant-les, saben quin serà el comportament del pirocúmul. 

Els equips d'emergència i els meteoròlegs estimen que a Catalunya s'han registrat entre una dotzena i una vintena de grans pirocúmuls documentats i monitoritzats, la gran majoria concentrats en els últims deu anys. Els GRAF calculen que hi pot haver hagut més de 60 d'aquests núvols de diversa intensitat a Catalunya. 

Aquests en són alguns: 

• Incendi de Torrefeta i Florejacs (Segarra), 2025: va generar el pirocúmul més gran i alt registrat mai a Catalunya, entre 14.000 i 19.000 metres verticals, per sobre fins i tot del vol dels avions, amb una força que va provocar vents erràtics de fins a 125 km/h.
• Incendi de Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà), 2021: va generar un gran pirocúmul que es va col·lapsar dues vegades i va escampar les flames a molta distància. Quan aquests núvols es desplomen pel seu propi pes, aboquen columnes d'aire i cendra molt perilloses per als bombers.
• Incendi de la Ribera d'Ebre, 2019: iniciat a la Torre de l'Espanyol, va cremar més de 5.000 hectàrees en plena onada de calor. La intensitat del front de foc va ser prou forta per començar a modificar el temps meteorològic local.
• La Bisbal d'Empordà i les Gavarres, 3 de juliol del 2026: el pirocúmul que s'hi va formar, de 4.000 metres d'alçada, va multiplicar per dos l'amplada de l'incendi i per quatre la velocitat de les flames. Per sort, el pirocúmul era limitat, no va créixer més. 

Però els esforços dels últims anys han donat fruit i el coneixement ha passat de ser gairebé inexistent a ser una de les bases de l'actuació dels bombers. Els últims cinc anys han descobert que aquests nous incendis no estan dominats per la sequedat de la vegetació, ni l'orografia, ni la meteorologia, com fins ara, sinó per la interacció del foc amb l'atmosfera, perquè poden fins i tot canviar la meteorologia del voltant. 

"Per a nosaltres és important saber com modifica l'atmosfera un pirocúmul", diu Castellnou, "perquè ens permet saber quin és el seu potencial i si hem de confinar o evacuar la població". I, en definitiva, salvar vides. Perquè l'evolució dels efectes de la crisi climàtica no deixa cap dubte: els incendis extrems seran cada cop més nombrosos i imprevisibles.