Es poden frenar conflictes com el d'Israel i Palestina? Una proposta des dels sistemes complexos
Davant un conflicte com el que enfronta Israel i Palestina, el més habitual és prendre partit per un dels dos bàndols i, a partir d'aquí, actuar en conseqüència.
El problema és que aquest punt de partida comporta gairebé sempre donar per bones el gruix d'accions del "nostre" bàndol, al qual sempre veiem com a víctima, i també condemnar les de l'altre.
Això impedeix percebre que el propi bàndol també ha comès atrocitats que, ben analitzades de prop, es poden considerar injustificables i execrables, i porta a veure això només en les accions de l'altre bàndol.
Aquest fet implica acabar demonitzant-lo i considerar els seus membres com a persones amb mala voluntat que és gairebé impossible percebre com a éssers humans equivalents a nosaltres.
Hi ha alternatives disponibles?
Com es pot afrontar tot això de manera alternativa, des d'un punt de vista que contribueixi a fer que el conflicte, en comptes d'augmentar en bel·ligerància, es vagi frenant i es vagi resolent?
Una possibilitat que promet és mirar-lo i analitzar-lo com un bucle d'acció i reacció en què les accions dels dos bàndols es retroalimenten i generen una dinàmica que acaba arrossegant-los i dominant-los a tots dos.
Al segle XIX, el militar i teòric de la guerra Carl von Clausewitz va anomenar això "principi d'acció recíproca", i a mitjan segle XX l'arquebisbe brasiler Hélder Câmara ho va qualificar d'"espiral de violència".
Cismogènesi, l'origen de la divisió
Per la seva banda, l'antropòleg i pioner de la teoria de la comunicació Gregory Bateson va proposar una noció per analitzar aquesta dinàmica dels conflictes humans: el concepte de cismogènesi.
Etimològicament significa "origen" o "creació de la divisió" i té el potencial d'aportar comprensió als conflictes, sobretot per veure com s'acaba deshumanitzant l'altre bàndol, cosa que pot ajudar a trobar mecanismes de solució.
En aquest sentit, permet entendre que, pel seguit d'accions i reaccions mútues que comporta, l'agreujament del conflicte és progressiu i l'origen acaba quedant en un passat cada vegada més remot.
En aquest procés, cada bàndol aïlla i magnifica els atacs i actes agressius que rep de l'altre bàndol, i minimitza, silencia o ignora la gravetat dels propis i els efectes que produeixen en l'altre bàndol.
El conflicte com a nucli de la identitat
Aquesta progressivitat fa que la identitat col·lectiva de cada bàndol entri en una deriva en la qual el conflicte passa a formar-ne part indissoluble i acaba ocupant-hi un lloc central.
En aquesta dinàmica, les opinions de part interpreten els atacs de l'altre bàndol com a fruit de decisions autònomes i aïllades preses únicament sobre la base de l'odi i amb la intenció de fer mal, no pas com a reacció a atacs propis previs de sentit contrari.
Tot això porta a simplificar molt la identitat col·lectiva del bàndol enemic i a veure els seus integrants com a éssers pràcticament unidimensionals, tot negant-los la complexitat que tot ésser humà té.
D'aquí a considerar-los com a essencialment diferents dels "nostres" hi ha un pas, i també a percebre'ls com a infrahumans, en una deshumanització que és recíproca i potencialment letal.
El resultat és una interdependència destructiva que reforça i impulsa les tendències més agressives que, en el cas que ens ocupa, serien respectivament els colons jueus d'extrema dreta i Hamas, que passen a ocupar una posició principal en cada bàndol.
Variants de cismogènesi
Bateson va definir el concepte amb dues variants: la cismogènesi pot ser simètrica, i també pot ser complementària, cosa que permet portar l'anàlisi dels casos concrets força més lluny.
La cismogènesi simètrica és la dinàmica que es crea quan els dos bàndols tenen una posició i una força equivalents, de manera que, en general, hi ha molt risc que el conflicte es desenfreni.
El motiu és que tots dos es veuen capaços d'aspirar al triomf final, i això fa que l'escalada tendeixi a accelerar-se i porti a situacions en les quals és molt difícil, si no impossible, tornar enrere.
En la cismogènesi complementària, en canvi, hi ha un bàndol amb una posició forta que exerceix el domini sobre l'altre, més dèbil i sense possibilitats d'aspirar de debò a vèncer a l'altre.
En aquesta variant el conflicte tendeix a l'estabilitat, de manera que es pot allargar molt en el temps, en una escalada de ritme que pot ser molt més lent.
Israel té una posició dominant
En el cas d'Israel i Palestina es pot dir que estem davant una cismogènesi complementària en la qual el primer té una posició dominant, en bona part degut al suport rebut des de l'estranger durant dècades.
Això li ha permès controlar econòmicament i militarment cada vegada més territori i establir un aparell institucional, econòmic i social de patró occidental força exitós, malgrat el context que té al voltant.
A l'altre bàndol, els palestins, disgregats en territoris sense connexió directa i amb un suport limitat que es pot qualificar d'assistencial, no tenen un projecte de futur equivalent al d'Israel.
El resultat de tot plegat és que els palestins han quedat a mercè de la voluntat dels israelians, que al llarg de les dècades els han anat desplaçant de mica en mica cap a una situació cada vegada més precària.
Els palestins hi han reaccionat amb mobilitzacions com les intifades i també armant-se i organitzant-se contra l'enemic, amb atacs com el del 7 d'octubre del 2023, el detonant de la guerra de Gaza, com a màxima aspiració.
Així, malgrat que Israel també està dominat per la dinàmica del conflicte, té un cert control de la situació, per la posició que té respecte als palestins, cosa que també comporta una responsabilitat més gran.
Moments d'acceleració i de frenada
A més de permetre analitzar aquesta dinàmica a llarg termini, la noció de cismogènesi crea una perspectiva que pot facilitar la identificació i l'anàlisi dels moments en què el conflicte s'accelera o s'alenteix.
És, per tant, una eina metodològica que té el potencial de contribuir a analitzar els processos dinàmics del conflicte i donar orientacions per contribuir a frenar els moments d'acceleració i a accelerar els de frenada.
L'objectiu podria ser, per exemple, treballar per llevar protagonisme a les faccions més radicals de cada bàndol, i fer-ho aprofitant de manera estratègica les conjuntures que vagin apareixent.
Un conflicte amb una inèrcia enorme
Aquesta perspectiva també fa aflorar l'enorme inèrcia que té, perquè facilita l'anàlisi dels greuges recíprocs acumulats per cada bàndol, al llarg de dècades en el cas Israel-Palestina.
És a dir, evidencia que aquest conflicte és com una gegantina troca embolicada que, si es vol desfer, exigeix una paciència gairebé infinita, perquè cal fer-ho pas a pas i sense cap mena de pressa.
La dimensió religiosa que té, a més, fa que s'hagi estès molt més enllà del territori en disputa, perquè les dues tradicions afectades, la jueva i la musulmana, el consideren terra sagrada.
És una dimensió que l'agreuja, perquè les dues identitats en conflicte tenen el suport d'un déu omnipotent i absolut que se suposa que els atorga drets sagrats irrenunciables i els defensa de manera màgica.
Un concepte oblidat, de moment
Gregory Bateson va crear el concepte de cismogènesi fa uns noranta anys, en un moment en què el món estava en una situació que recorda l'actual, amb una radicalització política generalitzada.
De fet, les polítiques radicals i l'escalada d'agressivitat entre els països europeus que van portar a la Segona Guerra Mundial van ser les que li van donar les pistes per concebre el concepte de cismogènesi simètrica.
Quan les teories de la comunicació i dels sistemes complexos es van centrar en el concepte de feedback o retroalimentació, Bateson va abandonar el desenvolupament de la noció de cismogènesi.
El motiu és que va considerar que aquesta era equivalent al concepte de retroalimentació positiva i que això la convertia en un concepte redundant i, per tant, innecessari.
Calen nous instruments per al món que ve
Però seria una bona idea recuperar-la, perquè té potencial per convertir-se en un concepte específic per analitzar conflictes humans greus, i podria ser molt útil per aplicar als processos de resolució de conflictes.
En canvi, la retroalimentació positiva és un concepte que serveix per analitzar qualsevol mena de procés dinàmic, de sociologia o antropologia, però també de física, química, biologia o ecologia entre molts altres àmbits.
En definitiva, en un moment en el qual és força evident que s'estan trencant o ja s'han trencat els equilibris internacionals bastits des de la Segona Guerra Mundial, serà imprescindible construir-ne de nous.
I com que per aconseguir-ho caldrà afrontar els conflictes en marxa i evitar-ne de nous, una eina metodològica nova o renovada com la cismogènesi pot contribuir molt a trobar estratègies per frenar-los.