"Esparracar", "esbotzar" i "eixavuiro", rescatades de la foguera!

Una setmana més, us proposem les paraules en perill d'extinció que hem decidit salvar de l'oblit. Després de les propostes dels oients, des del Departament d'Assessorament Lingüístic hem decidit rescatar els mots esparracar, esbotzar i eixavuiro. Us n'expliquem algunes curiositats.

Fem servir esparracar com a sinònim d'esquinçar, o sigui que una peça de roba o una persona esparracada té estrips o parracs, paraula que té relació amb el soroll que fa la roba quan s'esqueixa.

Un cop a casa amb la roba esfilagarsada, una paraula de la setmana passada, poca cosa hi podreu fer: guardar-la per portar-la al parracaire, és a dir, al drapaire i, això sí, amb la collita del dia podeu fer-vos una bona botifarra esparracada amb bolets!

Qui no s'ha descuidat algun dia les claus i ha hagut d'esbotzar la porta? Esbotzar és fer que alguna cosa s'obri o es trenqui, normalment per una pressió de dins cap enfora, i és que l'origen d'esbotzar ens remet a la matança dels animals, perquè ve de butza, que és la panxa, els budells.

És sinònim de rebentar. I si una cosa us fa molta gràcia tant podeu esbotzar-vos de riure com rebentar-vos de riure.

La tercera paraula d'avui també surt de dins cap enfora i té totes les vocals: és l'eixavuiro (o esternut). A Osona, a la Garrotxa i al Moianès eixavuiren, però és una paraula amb moltes variants: etxavuiro, etxavuir, vuiro, xivuiro...

 

Deriva de l'arcaic avuir, del llatí auguriu, i és que popularment els esternuts han tingut valor d'auguri, de profecia. L'onomatopeia de l'esternut en català és atxem o atxim, que és justament com en diuen, a les Balears, de l'esternut.

No us estigueu de fer servir aquestes paraules: "esparracar", "esbotzar", "eixavuiro", que totes tres mereixen protecció!