Hem arribat a la Lluna: del negacionisme a les proves del viatge més insòlit
La NASA ha decidit tornar a la Lluna. La missió Artemis 2, que s'ha de llançar aquesta matinada, enviarà quatre astronautes a orbitar el nostre satèl·lit, tot i que no hi aterraran (tampoc hi allunaran).
Després d'això, la previsió de la NASA és que l'Artemis 3 torni a portar una tripulació a la superfície de la Lluna aquesta dècada.
Després de sis missions tripulades i de posar 12 persones sobre el satèl·lit, des de 1972 no s'hi ha tornat.
Al llarg dels anys, la falsa teoria que tot plegat va ser un muntatge gravat en un estudi s'ha escampat com la pólvora.
Tot seguit repassem alguns arguments negacionistes més escampats i el seu contraargument que demostra que són invencions.
No es veuen estrelles
Un argument molt utilitzat és que, en les fotos fetes des de la Lluna, no es veuen estrelles al cel negre.
Les teories negacionistes argumenten que la NASA no va voler posar estrelles al "decorat" perquè hagués estat impossible fingir la seva posició correcta d'acord amb l'hora i la localització reals del moment de l'aterratge.
L'explicació que desmunta aquesta teoria, en aquest cas, és prou senzilla.
El cert és que les missions Apollo van baixar a la Lluna durant el dia lunar (un dia lunar dura uns 29,5 dies terrestres: 14,75 dies terrestres de llum solar i 14,75 dies terrestres de foscor). Així, la llum del Sol, més potent que la de les estrelles llunyanes, tapa la llum llunyana i més tènue de les estrelles.
De la mateixa manera que en una ciutat, veiem menys estrelles al cel que al mig de la muntanya per la contaminació lumínica. Un simple fanal pot ser suficient per ofuscar fonts de llum que són molt més lluny.
La potència de la llum solar que van captar les càmeres dels astronautes, simplement, impedia veure les estrelles.
Qui va gravar Neil Armstrong baixant a la Lluna?
Un altre dels arguments contra l'allunatge és la pregunta de qui va gravar el descens d'Armstrong per l'escaleta que el va portar a fer "un gran salt per a la humanitat".
La resposta és que en un lateral del Mòdul Lunar Apollo hi havia muntada el que es va anomenar un Modularized Equipment Stowage Assembly, bàsicament una estructura per sostenir una càmera (entre altres coses).
Des de l'escaleta mateixa, Armstrong la va desplegar i va començar a emetre. Es calcula que uns 600 milions de persones van presenciar el moment en directe, amb un retard mínim d'entre 1 i 2 segons.
L'emissió en directe es va enviar des de la Lluna fins a una estació de seguiment, la Honeysuckle Creek Tracking Station (Austràlia), i es va difondre a través d'un radiotelescopi de 64 metres a l'observatori de Parkes, també a Austràlia, on tot plegat ho van veure uns segons abans que a la resta del món.
El senyal va arribar arreu gràcies a la NASA Deep Space Network, formada per tres estacions. Una a Canberra, una a Califòrnia i l'altra a Madrid.
Com pot ser que la bandera onegi en el buit?
L'argument més senzill i pintoresc per posar en dubte l'arribada a la Lluna és que la bandera dels Estats Units que es va plantar surt onejant a les fotos, tot i que a la Lluna no hi ha vent, sinó un buit pràcticament total.
La realitat és que la NASA va pensar realment en tot i va col·locar un pal horitzontal a la part superior de la bandera per sostenir-la.
Si la bandera està arrugada, i sembla que onegi, és perquè va viatjar a la Lluna plegada i replegada durant quatre dies i ningú va pensar que calgués planxar-la abans de plantar-la.
Per què no hi hem tornat?
El dubte potser més raonable sobre les missions a la Lluna és, segurament, el de per què no hi hem tornat en més de 50 anys.
Segons Joan Anton Català, expert en astrofísica i divulgador, un dels principals motius és que s'hi va anar "amb una sabata i una espardenya" i, en diversos viatges previs, hi va morir gent.
En les proves de l'Apollo 1, per exemple, hi van morir tres astronautes el 1967. A la banda soviètica, amb qui competien els Estats Units per ser els primers a trepitjar la Lluna, quatre astronautes de les missions Soiuz van morir entre 1967 i 1971, amb un gran cost propagandístic.
Segons Català, per tornar-hi cal fer-ho bé i amb garanties i això val molts diners. De fet, el pressupost de la NASA durant la cursa espacial contra l'URSS va arribar a suposar al voltant del 4% del pressupost del país, un volum totalment irrepetible.
Tot el programa espacial nord-americà que va dur la humanitat a la Lluna va costar, entre 1960 i 1973, uns 24.500 milions de dòlars de l'època, entre 240.000 i 280.000 milions de dòlars actuals.
Per establir una comparació, el cost del programa Artemis fins al 2025 ha estat de 93.000 milions de dòlars.
Gastar-se aquests diners en una cursa espacial només estava justificat en un context de competència amb l'URSS que anava molt més enllà de qui posava el peu a la Lluna primer. Es tractava d'una cursa cabdal per a la supremacia internacional en l'entorn de la Guerra Freda.
La prova de tot plegat és que, un cop guanyada la cursa espacial, els Estats Units van deixar d'invertir-hi fins a abandonar el projecte Apollo després de l'any 1972.
Tenim proves de l'arribada a la Lluna?
Per contraargumentar les falses teories negacionistes, també hi ha proves que es poden fer servir avui dia.
En primer lloc, la brossa espacial. Per tal de tornar de la Lluna amb pedres de mostra (uns 328 quilos), les missions que hi van anar van haver de treure pes de les naus i, per tant, van deixar allà pràcticament tot el que no era imprescindible per tornar.
Aquestes deixalles espacials, formades per aparells per fer experiments, reflectors làser o fins i tot bosses amb excrements i orina dels astronautes, encara són allà.
Les missions Apollo 15, 16 i 17 fins i tot van muntar i deixar a la Lluna petits vehicles per moure's per la superfície lunar que encara hi són.
Un d'aquests artefactes que hi ha a la superfície lunar són reflectors làser. Aquests panells serveixen per retornar un pols de llum làser llançat des de la Terra i, per exemple, han servit per mesurar que la Lluna s'allunya cada any de la terra uns 3,8 centímetres.
La presència d'aquesta brossa espacial ha estat documentada no només pels Estats Units, que, segons les teories conspiratives, serien part interessada.
Altres països com el Japó o l'Índia han enviat missions no tripulades a orbitar i fotografiar la Lluna i totes elles han pogut documentar que aquestes deixalles hi són.
Fins i tot la Gran Enciclopèdia Soviètica (publicada entre 1926 i 1990) documentava en una de les seves entrades l'arribada dels nord-americans a la Lluna.
Segons el físic Miquel Sureda, el context històric és la prova més clara que va ser real:
Si no hi haguessin arribat, immediatament els soviètics haurien posat el crit al cel denunciant-ho i haurien mostrat proves, perquè s'espiaven mútuament.
En tot cas, es fa difícil pensar que, en cas de no haver-hi hagut aquest allunatge, tants països i tanta gent s'haurien posat d'acord a guardar el secret que, en realitat, la humanitat no va posar mai un peu a la Lluna.