Històries d'alliberament i superació a "Sense ficció", que estrena "Astrid" i "Noies xerpes: Alçant el vol"

"Astrid"

La vida de l'Astrid Fina va fer un tomb l'any 2009 en patir un accident de motocicleta. Una greu lesió al peu dret la va tenir tres anys a l'hospital. Fins llavors la seva vida havia transcorregut tranquil·la a Barcelona, amb la seva mare i amics. Havia estudiat infermeria i treballava com a dependenta en una joiera. Mai res no seria com abans.

Després de tretze operacions i diverses complicacions en la recuperació, un bacteri hospitalari li va provocar una infecció a l'os. L'Astrid es va veure obligada llavors a prendre una de les decisions més difícils de la seva vida: "Em van venir un dia i em van dir que no podien matar aquest bacteri i que tenia dues opcions: o treure tots els ossos del peu i que et quedés un peu inútil de per vida, o tallar. Aleshores havia de prendre la decisió jo sola, havia d'anar a l'hospital i dir al metge: ‘Vull que em tallis el peu.' I va ser la decisió més dura de la meva vida."

Quan encara estava aprenent a caminar amb la pròtesi, un amic la va convidar a provar l'snowboard. Tot i la seva inexperiència, va quedar fascinada amb aquest esport: "Va ser una sensació brutal, perquè portava tres anys en un llit, en una cadira de rodes, i de sobte lliscar, estar a l'aire lliure i fer una cosa que no havia fet en ma vida... Aquest "subidón" que em faltava per dir: ‘A partir d'ara, m'anirà tot bé.'"

Poc després, es va presentar a les proves de l'equip paralímpic de snowboard. Era l'única dona i la van acceptar. Al cap d'un mes estava vivint a la Vall d'Aran, entrenant vuit hores, acumulant una fatiga que no sabia ni que existia i competint per primera vegada a la Copa del Món. Tot i que va ser un debut desastrós, com recorda ella mateixa, es va adonar que havia encertat el camí: "A mi, l'esport adaptat em va ajudar a superar l'amputació. Jo recordo la meva primera competició que vaig al·lucinar bastant, perquè veies la gent traient-se els braços, traient-se les cames, i els veies feliços. I somrient. I jo pensava: ‘I per què no puc fer jo el mateix?'. I això va ser un dels motius que em van ajudar a superar-ho,  veure que tothom ho portava amb normalitat, i que érem feliços i que fèiem de tot."

La seva vida havia canviat de rumb, però no seria pas un camí de roses. Caigudes, fissures òssies, esgotament, més operacions i l'enorme sacrifici d'una vida dedicada plenament a l'entrenament i les competicions que comporten formar part de l'equip nacional paralímpic.

Els següents anys, amb un entrenament i esforç majúsculs, l'Astrid es va convertir no només en una professional de l'snowboard, sinó en un referent en l'esport paralímpic espanyol. Va passar de no poder baixar una pista sense caure, a l'alta competició. El seu objectiu era aconseguir una medalla en els Jocs Paralímpics de Corea del 2018. Després de quatre anys entrenant-se, s'ho jugaria tot en tres baixades.

Premis

Millor documental esportiu, BKK DOC, Festival Internacional de Documental de Bangkok, Tailàndia, 2020
Menció especial, Buenos Aires Indies Festival, Argentina, 2020
Millor llargmetratge documental, Festival Inclús, Barcelona, 2020
Premi del públic, We Cam Fest, Colòmbia, 2020

Festivals

FICTS, Federation Internationale Cinema Television Sportifs, Itàlia, 2020
Festival Inclús, Barcelona, 2020
Festival Zoom, Barcelona i Igualada, 2020
We Cam Fest, Colòmbia, 2020
Melbourne Lift-Off Film Festival, Austràlia, 2020

Fitxa tècnica

Direcció: Marc Galver
Guió: Marc Galver i Ernest CahuÉ
Realització: Marc Galver
Producció: Patricia Lallo, Marius Georgescu i Marc Galver
Producció executiva TVC: Jordi Ambròs
Producció delegada TVC: Daniel Barea
Direcció de fotografia: Marc Galver i Cesc Nogueras
Muntatge: Guillermo A. Chaia
Direcció de producció: Patricia Lallo
Música: Artlist
Grafisme: Codea Studio
2020

Una producció d'Avisualconcept en coproducció amb Lavinia Audiovisual; la col·laboració de Televisió de Catalunya, ICECC (Institut Català de les Empreses Culturals), Consell Català de l'Esport, Institut Ramon Llull i el suport del Comitè Paralímpic Espanyol, FEDDF (Federació Espanyola d'Esports de Persones amb Discapacitat Física), Baqueira Beret i Futbol Club Barcelona.

"Noies xerpes: Alçant el vol"

Muntanyencs i excursionistes d'arreu del món aprecien el Nepal per les seves muntanyes i pel llegendari somriure de la seva gent. La majoria dels visitants desconeixen, però, la pobresa d'aquest país i ignoren sovint que les dones no tenen els mateixos drets que els homes i que el suïcidi és la principal causa de mort entre les nepaleses. La possibilitat de pujar al cim més alt del món ha permès que algunes d'elles desafiïn el feixuc pes dels costums, trobant-se amb altres dones lluitadores i superant aquest destí fatal que els està reservat.

La sherpa Pasang Lhamu va ser la primera dona nepalesa que va pujar a l'Everest, el 1993, als 26 anys. Malauradament, va morir en el descens. Des de llavors és una heroïna nacional. Després d'ella, moltes nepaleses han "trencat el mur de vidre" que representa enfrontar-se a la seva cultura i a la seva família per fer realitat el seu somni: fer el cim i demostrar que són iguals que els homes.

El documental "Noies xerpes: alçant el vol", dirigit per la sociòloga francesa Anne Benoit-Janin, dona veu a un grup d'aquestes dones que, des de la pionera Pasang Lhamu fins a avui, pugen als pics més alts del món. Dones de Katmandú que escalen, fan de guies i ajuden altres dones a empoderar-se. Vuit històries increïbles de nepaleses que se senten lliures i que tenen noms i cognoms: Pasang Lhamu Sherpa Akita, Maya Gurung, Maya Sherpa, Dawa Yandzum Sherpa –la primera guia femenina d'alta muntanya del Nepal-, Doma Sherpa Pinasa, Kalpana Maharjan, Lakpa Sherpa –que ha pujat nou vegades a l'Everest- i Shailee Basnet, alpinista i comediant.

Són els testimonis clars de la condició, les aspiracions i l'alliberament d'un grup de dones a qui l'Everest ha donat ales per pujar més amunt, per escalar un pic més difícil que el cim més alt, rimant ascensió amb emancipació.

Premis

Premi Coup de Coeur, FODACIM, Rencontres Ciné Montagne, Grenoble, França 2020

Festivals

Festival de Cinema de Muntanya de Torelló, 2020

Fitxa tècnica

Direcció: Anne Benoit-Janin
Fotografia i etalonatge: Yann Chapron
Muntatge: Anne Benoit-Janin i Jérémie Chanal
Mescla: Tullio Rizzato – Gaïné
2020

tv3.cat/senseficcio
facebook.com/senseficcio
twitter.com/senseficcio

#SomDones