Joan Serra: "Amb la meva xicota, la Pepita, vam creuar-nos més de 700 cartes d'amor durant la guerra"

(El Joan Serra i Tarragó va néixer l'1 d'abril de 1911 i va morir als 92 anys, el 2004. El següent text l'escriu el seu fill, Joan Serra i Saún, de les memòries que va deixar el seu pare.)

"El 18 de juny del 1937 van cridar-me a files per part de l'exèrcit de la república. El destí va ser Belxite per servir en els durs combats que van tenir lloc per aquell entorn. Vaig poder fer de portalliteres per treure els ferits de primera línia de foc. El que va salvar-me d'agafar el fusell va ser fer de professor per als soldats i oficials. Fins i tot, feia de mestre a les escoles amb els nens dels pobles de la rodalia d'Osca, que l'exèrcit republicà va tenir encercolada la ciutat durant un any.

La Pepita, el meu gran amor
Durant el temps de guerra al front, la meva xicota, la Pepita, va quedar-se fent de mestra a Gandesa. Vam tenir creuament de cartes, gairebé diàries, havent-ne acumulat entre tots dos més de 700 i moltes postals. Va ser una bona història d'amor, que la mateixa guerra estimulava pels moments difícils i ensurts que es presentaven. Gandesa va ser ocupada per les tropes nacionals el mes d'abril del 1938, i estàvem en bàndols diferents. Amb cert retard, les cartes seguien el seu curs, fins i tot sense portar cap segell. Les nostres coses més íntimes les posàvem entre ratlles, escrites amb suc de ceba, que no es pot llegir si no és a contrallum en la foscor, encara que sigui amb la minsa llum d'una espelma.

Ella va passar tota la guerra donant classe a l'escola, i l'entrada de les tropes franquistes va ser dramàtica. Unes 500 persones d'esquerres van fugir precipitadament, deixant petjada amb noves malifetes i calant foc a les cases amb explosions incloses. Molta gent esperava l'entrada dels nacionals amb desig, després dels anys dolents que van fer passar els comitès i milicians d'esquerra. Però la decepció va ser quan van entrar les tropes mores a sac, amb saqueigs a les cases, robatoris i amenaces.

La Pepita va anar a trobar amb decisió el comandament militar, per mostrar la decepció que sentien per tal comportament, i la resposta va ser favorable. Tot seguit es va establir un ordre, de manera que a la desfilada del primer de maig pels carrers de Gandesa, de membres de la Falange i representació de l'exèrcit, va ser rebuda amb aplaudiments per part de molta gent.

La batalla de l'Ebre va agafar per sorpresa l'exèrcit franquista, que tenia pocs efectius, i els primers dies van obligar a fer marxar la població en direcció a Batea i Alcanyís, per refugiar-se. La Pepita, a indicació d'en Serrano Sunyer amb casa pairal, i que ell de jove havia vingut moltes vegades a Gandesa, va afiliar-se a la Falange per confiar en les doctrines de justícia i pau que pregonaven, i d'altra banda perquè era una manera d'estar a resguard, ella i la seva família.

Retirada a la frontera
El 29 de gener del 1939 érem a Ripoll amb molt de fred, seguint fins a Sant Joan de les Abadesses, i en arribar a Sant Pau de Segúries es veien riuades de gent a peu i en vehicles en direcció a la frontera. En arribar a Molló ja era esfereïdor aquell espectacle dantesc que mai podia haver imaginat. Una cosa és donar classes d'història i les conseqüències de les guerres, i l'altra trobar-s'hi al mig. Allò era impressionant: avis, dones amb criatures plorant, molts descalços i mancats de roba d'abric en ple hivern, i no cal dir la cara de fam que mostraven tots. Vehicles aturats, molts dels quals s'havien quedat sense benzina, altres estimbats pels barrancs, animals morts de mules i matxos, objectes de tota mena, amb paquets que no podien passar després d'haver-los arrossegat durant quilòmetres, francament una calamitat.

La darrera setmana, fins al 6 de febrer del 1939 vam ser al poble de Rocabruna, a tocar la frontera, veient el drama de la gent que fugia de qualsevol manera, en direcció a França.

Camp de concentració
Des del camp de concentració de Prats de Molló, vaig escriure a la Pepita a Gandesa, i aquella carta sense segells, després de passar la censura nacional de Logronyo, va fer cap a Tarragona, on era ella. Vaig intentar escapar-me diverses vegades, fins que ho vaig aconseguir.

Un cop a la part catalana, ja ocupada per l'exèrcit nacional, ens feien anar al camp de concentració d'Olot, on la Guàrdia Civil ens va portar fins a la presó del castell de Figueres. Érem presoners de guerra i havíem de fer treballs forçats per desenrunar els carrers. D'allà vaig anar a la presó de Girona, fins que el senyor bisbe, que coneixia de Tarragona, em va alliberar.

Acabada la guerra
Vaig retornar a Gandesa, un cop aconseguit el reconeixement oficial com a mestre. El 5 d'abril de 1939, era de camí per incorporar-me a l'escola. La Pepita es va quedar a Tarragona per resoldre assumptes del magisteri i abandonar el càrrec que havia tingut a la Falange durant la guerra, havent acordat el nostre matrimoni pel mes de juliol del 1939. El naixement dels fills i la vida familiar va ser la millor recompensa, pagada a preu d'or.

Aquella revolta militar que semblava poca cosa va tenir unes conseqüències nefastes per a tots. Sens dubte una lliçó a tenir en compte, amb el desig que ningú s'hi pugui trobar."