La directora Mireia Ros reivindica el barri xino de Barcelona a la Berlinale amb "El triunfo"

"El triunfo", últim film de la directora barcelonina Mireia Ros, ha arribat a la Berlinale dins la secció Panorama, fora de concurs. Ros ha volgut revindicar l'autenticitat del barri xino barceloní i fer un homenatge al Raval d'una altra època, prèvia a la transformació de Barcelona a partir de les Olimpíades del 1992. Ros parla del llargmetratge com una història "plena de llums i ombres", un film "d'acció emocional" que pretén fer un "retrat" del barri xino de Barcelona, posant-se "a la pell d'una sèrie de personatges" que tenen passió per la rumba i uns altres que es mouen seguint es pautes de comportament pròpies del crim organitzat. De fet, l'argument de "El triunfo" està basat en la primera novel·la de Francisco Casavella, de títol homònim. El repartiment d'"El triunfo", de dues hores de durada, compta amb Juan Diego, Antonio Fernández Montoya, Marieta Orozco, Ángela Molina, Pep Cruz, Miquel Sitjar i Francisco Conde, entre d'altres. Mireia Ros considera que la pel·lícula, la cinquena de la seva carrera com a directora, s'ajusta al cinema realista d'aquesta edició del Festival de Cinema Internacional de Berlín. "El triunfo" és "una història d'amor i venjança", situada enmig de la ciutat de Barcelona. Una Barcelona on no s'escolta ni una sola paraula en català i on es crida "arriba España" i s'insulta els "moros" i "los negros". La mateixa Ros defineix el barri de "marginal". La rumba, la banda sonora de "El triunfo" Els personatges d'aquesta pel·lícula viuen la rumba com una via d'escapament. Amb la música és quan se senten realitzats i per això volen formar un grup de rumba. Per aquest motiu, la banda sonora s'ha cuidat especialment. Johnny Tarradellas s'ha encarregat d'elaborar un homenatge a "el Pescaílla" amb referències a Los Amaya i a Peret. També s'hi han inclòs peces d'èxit de Los Brincos i Barrabás, segons ha apuntat la directora. Mireia Ros va néixer a Barcelona el 1957 i es va estrenar com a directora el 1981 amb el curtmetratge documental "Un adiós a Steve McQueen". El 1997 va reprendre l'activitat darrere la càmera amb "La Monyos", a la qual seguirien diverses produccions per a televisió.