La guerra a l'Orient Mitjà no s'acabarà divendres a Ginebra per molt que ho digui Donald Trump
Un analista clarament prorègim ens pronosticava fa dos mesos en una universitat de Teheran que aquesta guerra tindria anades i vingudes, aturades i represes, atacs devastadors i treves fràgils com a mínim fins ben a prop de les eleccions de mig mandat als Estats Units. Altres coses de les que ens deia potser no, però de moment això ho està encertant.
Anant molt bé, la firma prevista per a aquest divendres a Ginebra desbloquejarà en part l'estret d'Ormuz, que no és poca cosa. Hi ha milers de vaixells, amb els seus capitans i mariners, encallats, perquè en les últimes setmanes el doble bloqueig d'iranians i nord-americans amb prou feines ha permès passar unes 15 embarcacions per dia, un 10% de les xifres d'abans de la guerra.
I hi ha milers de milions en joc en interessos econòmics, i molts milions de ciutadans cada cop més escanyats pels preus de l'energia. Veurem quan es triga a normalitzar l'entrada i sortida d'un golf Pèrsic inestable tant pel mar –amb mines– com per l'aire –amb l'amenaça de drons a la mínima.
Enriquiment d'urani, míssils i diners, el quid de la qüestió
Aquesta cita tan incerta de Ginebra serà només el tret de sortida a dos mesos més d'alto el foc per negociar els autèntics detalls que ningú s'ha atrevit ni a segellar ni a enterrar. Ni a Oman primer, ni a Ginebra al febrer, ni a Islamabad a l'abril, ni a Doha...
Hores i hores de converses infructuoses arran de posicionaments tan allunyats; de mentalitats, cultures i històries tan diferents, i de pressions dins dels mateixos països, ja sigui dels MAGA o dels Guardians de la Revolució.
Són els detalls de què passa amb el programa nuclear iranià, però també és tot allò que té a veure amb els míssils balístics –la principal justificació de Trump per atacar l'Iran aquell 28 de febrer– i són també els béns iranians congelats arran de les sancions.
Des que els Estats Units i Israel van donar l'ordre d'atacar, l'Iran ha perdut líders de pes, instal·lacions petroquímiques, fàbriques d'armament o vaixells de guerra, però ha guanyat molt més. El règim, tan assenyalat per l'assassinat de milers de ciutadans al gener, ha sobreviscut de portes endins amb decisions tan dràstiques com l'apagada d'internet i, de portes enfora, controlant Ormuz i convertint-se en una amenaça real per a la seguretat i l'economia de totes les monarquies del golf.
Ara, demostrant l'errada estratègica de Trump i de Netanyahu, aspira que li treguin o li rebaixin sancions internacionals, que li paguin la factura de la reconstrucció i, fins i tot, pretén cobrar impostos per permetre el pas de vaixells per l'estret més famós del món avui dia.
El Líban, sempre a la corda fluixa, i Israel, a la seva
Als pronòstics de l'analista que us comento, jo encara hi afegiria unes altres eleccions a tenir en compte, tant o més importants que les de mig mandat dels Estats Units per al futur de la regió: les legislatives a Israel. Encara no tenen data, però segur que seran abans de les nord-americanes.
No és que ho necessitin, però aquesta proximitat electoral condiciona cadascuna de les decisions i declaracions, tant de Benjamin Netanyahu com dels ministres dels partits extremistes que li donen suport els últims temps. I això també inclou demostrar als israelians que, malgrat les estirades d'orelles de Trump, el primer ministre és ben capaç d'acabar fent el que vol a la regió.
El Líban, per no dir l'oblidada Gaza, ha acabat pagant molts dels plats trencats d'aquests gairebé quatre mesos de guerra. Israel no renunciarà fàcilment al territori que ha esgarrapat als libanesos, atrapats entre les tropes israelianes i el múscul que continua tenint Hezbollah malgrat l'enorme desgast des del 7 d'octubre del 2023.
Un memoràndum sense memòria pels drets humans
A Ginebra hi ha la seu del Consell de Drets Humans de l'ONU. En aquest edifici s'hi esmenten sovint tant Israel com els Estats Units. I també, moltíssimes vegades, el règim iranià.
Però a l'hotel de torn on divendres JD Vance i qui sap si Trump escenificaran l'entesa amb la delegació iraniana sota l'atenta i satisfeta mirada del Pakistan, de drets humans no en parlarà ningú. Com tampoc ens esperem ni un sol esment a la repressió al poble iranià en el text d'aquest memoràndum d'entesa. Una altra vegada, seran els grans oblidats.