La nova "guerra freda" es disputa a l'Àrtic

S'està militaritzant, l'Àrtic? El Markus, tripulant d'una nau de fusta que fa excursions pels fiords de Tromso, somriu irònic: "Si mires atentament", em diu, "potser veus un dels soldats de l'OTAN entre els arbres nevats". 

Se'm fa difícil d'imaginar, aquesta imatge, enmig d'aquests paisatges idíl·lics plens de turistes perseguint aurores boreals. El Markus, que va complir 9 mesos de servei militar al voltant de Tromso, recorda que aquesta regió remota no ha estat mai segura. 

Sempre ha estat perillós, aquí. 

Des de la fi de la Segona Guerra Mundial, Noruega ha estat la guardiana de la frontera nord de l'Aliança Atlàntica. 

"Noruega sempre ha estat conscient del pes de la seva situació geogràfica. Som un país molt petit, però enmig d'un centre geoestratègic global immens, l'Àrtic, tant en termes de superfície oceànica com per la nostra proximitat amb Rússia", explica en una cafeteria de Tromso Maja Sojteric, analista del diari noruec Dagsavisen. 

"Potser ens vam oblidar durant un temps del nostre rol com a guardians de la frontera, però l'ocupació de Crimea el 2014 i l'operació a gran escala contra Ucraïna del 2022 ens ho va recordar de cop", assegura.

Ucraïna fractura l'Àrtic 

La caiguda de l'URSS va propiciar un nou consens internacional –que incloïa Moscou– per preservar l'Àrtic de les rivalitats geoestratègiques. Els EUA i Rússia es van asseure a la mateixa taula, oblidant la desconfiança mútua, en el marc del Consell de l'Àrtic, on també hi participen la resta d'estats que fan frontera amb l'oceà: el Canadà, Noruega, Dinamarca –a través de Groenlàndia–, Islàndia, Suècia i Finlàndia. 

Però la invasió d'Ucraïna el 2022 ho ha canviat tot, ens explica la periodista Maja Sojteric: "Tenim una nova guerra freda a l'Àrtic, definitivament. Fins i tot durant l'època soviètica hi havia intercanvis científics a banda i banda. Ara, si exceptuem l'acord pesquer per regular els estocs de bacallà al mar de Barentsz, no hi ha cap tipus de contacte ni de connexió", detalla. 

A pocs quilòmetres de la frontera nord de Noruega, a la península de Kola, Rússia –amb 24.000 quilòmetres de costa àrtica– emmagatzema míssils de llarg abast i submarins nuclears, i l'arsenal va creixent. 

Des del 2022, Noruega ha multiplicat el seu pressupost de defensa. Sota la seva jurisdicció té 2 milions de quilòmetres quadrats d'oceà rics en gas, petroli i minerals que no pot protegir sola. Amb un Trump distanciat d'Europa i reclamant Groenlàndia, Noruega està ara teixint aliances alternatives. 

"La posició oficial del govern és que Noruega encara té una aliança forta amb els EUA, i que aquesta aliança és preeminent sobretot en la protecció i defensa dels nostres oceans", explica la periodista Maja Sojteric. 

"Noruega té una extensió enorme d'oceà a l'Àrtic i li és molt difícil defensar-la si els EUA no s'hi involucren. Però, al mateix temps, estem veient com Noruega reforça la cooperació amb Suècia i Finlàndia –nous membres de l'OTAN– o amb el Canadà, i també com compra equipament militar a Alemanya o el Regne Unit", afegeix. 

És a dir, oficialment Noruega continua aliada amb els EUA, però també busca altres opcions. La remor d'aquestes dinàmiques arriba fins a la Universitat de l'Àrtic de Tromso, la UIT, i la Tuva, estudiant de farmàcia, assegura que està inquieta: "Si esclata una guerra amb Noruega, Tromso estarà molt exposat per la seva proximitat amb Rússia. Hi ha moviment militars al voltant de Tromso, així que no sé si em sento molt segura", afegeix. 

La reserva del món 

Es calcula que sota les aigües gèlides de l'Àrtic s'oculta el 30% dels recursos naturals sense explotar del planeta: gas i petroli, però també minerals com el cobalt i el liti i terres rares. 

Noruega ha mapejat el fons marí i té localitzades moltes d'aquestes reserves –amb un centenar de plataformes petrolieres actives, tres de les quals dins el cercle polar àrtic, al mar de Barentsz–, però la majoria estan intactes. La competència mundial per l'accés als recursos naturals també defineix el que avui veiem a l'Àrtic. 

"A diferència de l'Antàrtida, l'Àrtic és un oceà envoltat de terra. I cada país amb frontera amb l'Artic té clar quin és el seu territori, i quins recursos inclou. Fora d'aquest repartiment hi les aigües internacionals, a la zona del casquet polar, que ara estan congelades", m'explica Alf Hakon Hoel, expert en geopolítica i recursos dels oceans de la Universitat Àrtica de Tromso, la UIT. 

"Però explotar recursos i operar a l'Alt Nord (High North, en anglès) és molt car i tècnicament molt complex. Abans de perforar l'Àrtic probablement es buscaran recursos a altres llocs del món", afegeix. També cal tenir en compte, en tot cas, l'impacte ambiental de perforar el fons marí. 

Un oceà més navegable 

Però no és només un tema de recursos. "La guerra contra l'Iran i el tancament de l'estret d'Ormuz ens està demostrant fins a quin punt són vulnerables les rutes comercials. El progressiu desgel de l'Àrtic obrirà noves vies marítimes més directes i allunyades de llocs molt volàtils", em recorda Sojteric. 

De moment, la Ruta Nord, al llarg de la costa àrtica de Rússia, és cada cop més transitable. Però, amb el desgel, es calcula que a mitjans de segle el casquet polar serà navegable durant l'estiu. 

Un escenari que obre possibilitats inimaginables, perquè retalla dràsticament els temps de navegació actuals. Per això, Rússia i la Xina –que s'ha autoanomenat un estat "gairebé" àrtic– estan invertint en trencagels. Pequín, a més, impulsa la ruta de la seda polar invertint en recerca i infraestructures –ports i plantes de gas liquat– al llarg de la costa nord de Rússia. 

D'aquesta manera, la guerra d'Ucraïna i el canvi climàtic reconfiguren una regió del món que s'escalfa a un ritme d'entre dues i tres vegades superior a la resta del planeta. El canvi climàtic es va percebent en petits detalls, ens expliquen aquí a Tromso. 

"Quan vam arribar, aquí no plovia mai, només nevava. Ara tenim molts dies de pluja", m'expliquen el Juanjo Ruiz i l'Estefania Vera, una parella de catalans que fa prop d'una dècada que viuen a Tromso. A mitjans de març, les muntanyes del voltant estan encara nevades, però els carrers de la ciutat ja no. I els locals recomanen que si vas a Prestvannet a buscar aurores no trepitgis la superfície de la llacuna congelada, per si de cas. 

Svalbard, la joia de la corona 

Si les dinàmiques polítiques a l'Àrtic s'han reconfigurat des de l'esclat de la guerra d'Ucraïna, en els últims temps s'hi ha afegit el factor Donald Trump. Els EUA han deixat de ser un soci fiable en la defensa de les fronteres europees, i, a més, reclamen que volen quedar-se Groenlàndia, situada també a l'Àrtic. "Aquí es parla d'això, sí, però de moment en to de broma: si Trump vol Groenlàndia, què li impedeix a Rússia ocupar Svalbard?", m'explica el Juanjo. 

Situat gairebé a 1.000 quilòmetres al nord de Noruega i a 1.300 quilòmetres al sud del pol Nord, l'arxipèlag de Svalbard és un teatre en miniatura del que està passant avui al món. Regit per un tractat internacional del 1920, Svalbard pertany a Noruega, però tots els països signants de l'acord –inclòs l'estat espanyol– tenen dret a explotar-hi els recursos. I això comença a aixecar suspicàcies entre Noruega –que hi està desplegant més guardes costaners– i Rússia. 

Svalbard, de fet, és un lloc únic al món. Rússia hi té dos pobles: Pyramiden –avui, localitat fantasma– i Barentsburg –habitat per unes 300 persones, entre russos i ucraïnesos. 

Originàriament, l'activitat humana a Svalbard va estar vinculada a les mines de carbó. Avui totes estan tancades, però la mineria continua activa a Barentsburg. 

Des de la guerra d'Ucraïna, l'oficina de turisme de Svalbard ha decretat el boicot oficial a Barentsburg, l'enclavament rus situat a uns 50 quilòmetres de la capital, Longyearbyen, on només s'hi pot accedir amb barca –a l'estiu– o amb moto de neu. Els preus per arribar-hi són prohibitius.