La pesta de Justinià, confirmada com la primera pandèmia documentada de la història
La plaga de Justinià o la pesta de Justinià fins ara només estava documentada per textos històrics que alguns especialistes consideraven exagerats, sobretot perquè no hi havia proves arqueològiques i científiques que corroboressin que va ser una de les pandèmies més mortals de la història.
Alguns autors diuen que la pesta de Justinià podria haver causat la mort d'entre 25 i 50 milions de persones, una mortaldat comparable a la pesta que uns segles després assolaria Europa amb la mort de dos terços de la població europea, entre 60 i 75 milions de persones, a l'edat mitjana.
El nombre de morts no es podrà saber mai, però un estudi acabat de publicar al Journal of Archeological Science aporta les proves científiques necessàries per demostrar que la pesta de Justinià és la primera gran pandèmia de la història que s'ha documentat.
"Durant segles, ens hem basat en relats escrits que descrivien una malaltia devastadora, però no teníem cap prova biològica sòlida de la presència de la pesta", diu Rays Jiang, autora principal de l'estudi i professora del departament de ciències de la salut global, ambiental i genòmica de la Universitat del Sud de Florida.
Les nostres troballes proporcionen la peça que faltava en aquest trencaclosques, oferint la primera finestra genètica directa sobre com es va desenvolupar aquesta pandèmia al cor de l'imperi.
L'estudi, que ha dut a terme un equip multidisciplinari format per genetistes, antropòlegs, arqueòlegs i historiadors de diverses universitats dels Estats Units i Austràlia, confirma genèticament que les restes humanes analitzades són de víctimes de la plaga de Justinià i demostren que van viure en un moment de crisi i de pandèmia.
El primer pas d'aquesta confirmació arqueològica el van fer l'agost passat membres australians del mateix equip de l'actual estudi, quan van descobrir el genoma del bacteri "Yersinia pestis", origen de la pesta de Justinià a Europa. L'estudi el van publicar a Comunications Biology i analitza concretament vuit dents dels cadàvers de la fossa comuna descoberta a l'antic hipòdrom grecoromà de Jerash, ara Gerasa, a Jordània.
Rebatre els historiadors escèptics
El corrent més escèptic dels historiadors considerava que no es podia parlar de pandèmia si no hi havia registres d'una caiguda sobtada de la població, tampoc d'un efecte en l'activitat econòmica. Tampoc s'havia trobat cap fossa comuna que documentés una gran mortalitat com la que descrivia l'historiador bizantí Procopi de Cesarea.
Ara ja no és així.
No només s'ha trobat el patogen de la pesta que va causar la primera mortaldat a Europa, 500 anys abans de la pesta medieval, sinó que s'ha trobat a les dents dels morts d'una fossa comuna descoberta prop d'on els textos diuen que es va propagar la pandèmia en aquella època, dintre de l'imperi bizantí.
L'enterrament massiu de l'antic hipòdrom grecoromà de Jerash és a 320 quilòmetres de l'antic port de Pelusium, actual Tell el-Farama, a Egipte, on Procopi va situar el focus de la plaga el 541 dC, al centre de l'imperi i de les rutes comercials entre Orient i Occident.
Es tracta d'una fossa comuna amb més de 200 individus, enterrats sense miraments, on hi ha persones de diverses edats, sense evidència de violència ni tractament funerari prolongat, "molt semblant a les fosses catastròfiques de pesta del període medieval", que segons els investigadors suggereix que van ser víctimes d'una mortalitat massiva que després de la troballa del bacteri s'associa amb la primera pandèmia.
L'anàlisi d'ADN antic ha identificat una única soca uniforme de "Yersinia pestis", la qual cosa confirma un esdeveniment epidèmic sincrònic.
L'estudi genètic dels cossos dona pistes sobre els orígens i la vida de les víctimes enterrades i del moment en què van viure i morir, i l'impacte que va tenir la pesta en la societat d'aquell temps.
L'impacte de la pesta en la societat bizantina
Jerash va assolir el seu pic demogràfic al segle III dC amb una població d'aproximadament 25.000 habitants, però a finals del segle VI aquesta població havia disminuït a uns 10.000, segons l'estudi.
Procopi de Cesarea comenta que no hi havia lloc per enterrar els 10.000 morts que la pesta causava en un dia a Constantinoble, i historiadors més actuals han estimat que, durant tres segles, un quart de la població de la Mediterrània va morir a causa de la pesta, que va arribar fins a les illes britàniques.
Els 230 individus enterrats a la fossa de Jerash formen estrats que daten de mitjan segle VI a principis del segle VII dC, cosa que els situa en el període pandèmic.
Igualment significatiu és que l'antic hipòdrom on hi ha la fossa fos un lloc abandonat en aquest període de finals del segle VI dC. Construït al segle II dC, hi van deixar de fer curses cent anys més tard per acabar tenint un ús industrial.
L'anàlisi dels ossos i les dents demostra que no hi ha un lligam social o d'origen entre els individus enterrats, que segons els científics van acabar formant part "d'un únic esdeveniment funerari".
El seu col·lagen indica que tenien "una dieta dominada per recursos típics de la regió" i, per tant, vivien a la zona de Jerash, mentre que l'anàlisi de l'esmalt de les dents --on es poden trobar senyals de les aigües del lloc de la infantesa-- mostren que provenen de poblacions molt diverses, sobretot de zones més orientals.
Jerash era aleshores una pròspera ciutat bizantina, centre comercial, religiós i administratiu connectat a les principals xarxes de la Mediterrània oriental, incloent-hi Egipte, Síria i Anatòlia. La seva població tindria una gran mobilitat i estaria formada per gent viatgera, itinerant o establerta de diversos orígens, un fet que afavoreix la circulació de malalties.
Aquesta connectivitat, tot i que contribueix a la vitalitat econòmica i cultural de Jerash, també podria haver-la fet particularment vulnerable a la ràpida propagació de malalties infeccioses.
La diversitat que s'ha trobat en aquesta fossa comuna fa deduir als historiadors que van ser enterrats enmig d'una situació de crisi o pandèmia, ja que, si no, aquesta diversitat social i geogràfica dels individus hauria quedat diluïda entre els enterraments particulars i quotidians de la ciutat.
La presència del patogen de la pesta a la fossa acaba de concloure que, segons l'estudi, Jerash és un punt neuràlgic "per reconstruir el panorama demogràfic i epidemiològic de la Mediterrània de l'alta edat mitjana".
I que, tant aleshores com en l'actualitat, els patògens continuen prosperant en ciutats densament poblades, per la mobilitat global i la transformació ambiental.
Una pesta que va anar i venir durant tres segles
La pesta de Justinià, que pren el nom de l'emperador regent quan es va declarar el primer brot el 541 documentat per Procopi, va causar la mort de milions de persones entre els segles VI i VIII, i va debilitar l'imperi bizantí en successius brots, l'últim registrat el 750.
De fet, l'emperador Justinià I va emmalaltir de pesta, però les cròniques diuen que es va recuperar. Però no va ser així per a gran part del seu Imperi. La pesta o plaga de Justinià es va estendre per tota la costa mediterrània i va arribar a les illes britàniques. Hi ha historiadors que relacionen aquesta pandèmia amb esdeveniments històrics com la invasió de les tribus bàrbares als confins de l'antic imperi romà i bizantí, amb derrotes militars i la pèrdua progressiva de poder.
Després del 750 la pesta no va tornar a una escala semblant fins al segle XIV amb la pesta negra o pesta bubònica, que va anar tenint rebrots fins al segle XVII.