La sardana vol ser dansa nacional de Catalunya

Origen de la sardana

És complicat establir i consensuar un origen de la sardana. Fruit d'això, cadascú defensa la seva hipòtesi. Entre les més agosarades n'hi ha algunes que relacionen l'actual sardana amb algunes danses prehistòriques ballades en honor del sol. Altres, potser més factibles, relacionen la sardana amb l'arribada dels grecs a Catalunya, fa més de 2.000 anys. I tampoc no podem oblidar els que la situen a Sardenya, segurament per una similitud entre el nom de la dansa i el de l'illa.

De l'Empordà a tot Catalunya

El que sí que està força clar és on neix la sardana actual: a l'Empordà, on, per cert, també és on van desembarcar els grecs quan van arribar al nostre país. La sardana actual és una evolució de balls més antics, com el contrapàs o la sardana curta, evolució que va començar al segle XIX. Va ser en plena Renaixença, en un moment en què el moviment de recuperació cultural i nacional català va adoptar ràpidament la sardana, la va sacralitzar i la va estendre des de l'Empordà a tot el país. Tot plegat amb un nom propi destacat: Pep Ventura.

Pep Ventura

Josep Maria Ventura Casas, més conegut com Pep Ventura, va néixer el 1817 a Alcalá la Real, a Andalusia, per accident. El seu pare era militar, i estava destinat a Andalusia quan al petit Pep Ventura li va arribar l'hora de néixer. Ja a Catalunya, Ventura va viure pràcticament en la indigència i als 15 anys va començar a treballar amb un sastre que era cap de cobla local.

Amb ell va aprendre a tocar els instruments, va establir relació amb el mestre Turon, de Perpinyà, i va acabar reformant la sardana de dalt a baix. Gràcies a ell, la sardana es va convertir en una dansa seriosa, amb més músics i més instruments, amb una tenora modernitzada i unes composicions més llargues. I, com hem dit, a partir d'aquí es va estendre el ball a la resta de Catalunya.

Prohibicions

En aquest país difícilment un subjecte arriba a la categoria de nacional sense haver estat perseguit, perdut o exterminat. I la sardana no n'és una excepció. A tall d'exemple, els podem dir que durant el segle XVI les autoritats van prohibir la sardana en alguns llocs, sobretot pels aldarulls que s'originaven al seu voltant.

I ja al segle XX, amb una sardana convertida en eina de reafirmació nacional sobretot pel paper que li va donar la Renaixença, el franquisme també s'encarrega de fer-li un marcatge individualitzat. Així, tot i que no s'arriba a prohibir, sí que se'n tradueixen els títols, i s'intenta que el ball sigui més un signe folklòric que no pas el que ara el Parlament vol institucionalitzar: una dansa nacional catalana.

El ball pròpiament dit

Ballar sardanes no és difícil, tot i que calen unes quantes hores de pràctica per aprendre'n. Totes les sardanes tenen una estructura igual, amb dues parts ben diferenciades: Els curts, que es fan puntejant una vegada amb el peu i creuant després cap a l'altre peu, i els llargs, que com el nom indica duren més i consten de quatre compassos: tres puntejos i el canvi.

Pel que fa als músics, la sardana és interpretada per una cobla que normalment consta de la tenora, el tible, el flabiol, el tamborí, el contrabaix, la trompeta, el trombó i el fiscorn. 12 instruments interpretats per 11 músics. Això és així perquè una mateixa persona toca el flabiol i el tamborí.

La sardanova

En diverses ocasions s'ha intentat modernitzar la sardana. Uns dels pioners en aquest aspecte van ser la Companyia Elèctrica Dharma. Però possiblement l'intent més sonat, conegut com Sardanova, va ser el de Santi Arisa, que proposava arranjar temes de jazz, salsa, blues o funky per dotar-los de la sonoritat mediterrània. Tot i això, la sardana s'ha mantingut força invariable, cosa que, en paraules de l'escriptor Jordi Lara, és gairebé una aberració històrica.

La sardana en xifres

Les xifres que aboca la sardana donen idea de la seva salut actual. Així, avui hi ha un centenar de cobles i un centenar més de colles sardanistes, lluny de les 400 que hi va arribar a haver als anys 70. Tot i això, aquestes vora cent colles mouen cada any fins a 50.000 persones de forma habitual, que arriben al mig milió de persones si hi sumem els participants ocasionals. Tot plegat, als entre 3.500 i 4.000 actes sardanistes que es fan cada any arreu del país.