La síndrome del votant marejat: el PP català, entre Aznar i Albiol

El votant del PP a Catalunya, l'irreductible, està curat d'espants. N'ha vist de tots colors i s'ha hagut d'adaptar a tota mena de paisatges electorals: des de la travessia pel desert del vot dual --González a Madrid, Pujol a la Generalitat--, a la majoria absoluta del 2.000, fins al terrabastall del procés, que ho va capgirar tot. 

Va veure néixer i morir Ciutadans, i ara constata com Vox engresca més els seus fills i nets que no pas el partit fundat per Manuel Fraga.

L'escriptor Valentí Puig, bon coneixedor del món conservador, ja va escriure fa temps que "la fidelitat al PP català té mèrit encara que només sigui per la varietat de líders, candidats i estratègies que el votant lleial ha hagut de metabolitzar amb freqüent perplexitat". 

Una pugna històrica

Aquesta setmana la història s'ha repetit. Entre els discursos de José María Aznar, d'una banda, i de Xavier García Albiol, de l'altra, hi ha un abisme.

Hi ha la tensió històrica sobre què ha de fer la dreta espanyola per ser hegemònica, un debat que sempre acaba impactant en els populars catalans. 

L'expresident espanyol, convençut que el PP va ser apartat injustament de la Moncloa, no ha renunciat mai a marcar el rumb del partit. Es va desmarcar ràpidament del seu delfí, Mariano Rajoy, a qui retreia poc nervi ideològic. Queda per a la història la gèlida salutació que li va dedicar a l'obertura del congrés de València, l'any 2008, quan els crítics conspiraven sense èxit. 

Aquell dia, Aznar va abraçar eufòric Ángel Acebes i Esperanza Aguirre i va passar de llarg d'Alberto Núñez Feijóo, aleshores president de Galícia, un dels barons territorials que van apuntalar el lideratge de Rajoy.

Ara l'expresident fa bandera d'un suport incondicional a Israel per tibar el partit cap a la dreta, com fa també Isabel Díaz Ayuso, assessorada per Miguel Ángel Rodríguez, l'home que va portar el PP a la victòria el 1996. L'objectiu, jugar sense manies a la polarització màxima i no deixar oxigen a l'extrema dreta, una política que, fins ara, li ha sortit bé a la presidenta de Madrid.

Adaptar-se al paisatge

Feijóo, com Rajoy, sap, però, que Espanya no és Madrid. I que el PP, com deia Francisco Umbral, és "un partit d'al·luvió". Amb tons, sensibilitats i matisos interns. I un cas singular és el de Catalunya.

Els populars catalans estan acostumats a la política del pèndol pel que fa als lideratges. Han conviscut amb Aleix Vidal Quadras i amb Josep Piqué. La nit i el dia.

Ara, el seu president, Alejandro Fernández, se sent més a prop de l'aznarisme de Cayetana Álvarez de Toledo que no pas dels qui voldrien més centralitat.  Hi ha raons ideològiques, esclar, però sobretot hi ha motius tàctics. 

La direcció del partit s'ha afanyat a esmenar l'alcalde de Badalona pel suport, matisat, al Pacte Nacional per la Llengua. Per als qui volen competir cos a cos amb els d'Abascal, no hi ha marge possible per apropar posicions amb el catalanisme. A Feijóo, a qui l'últim CIS no acompanya, tampoc li interessa ara obrir escletxes al relat. 

Albiol, que té olfacte polític com ha demostrat sobradament a Badalona, sap quina és la realitat, plural, de la seva ciutat. Sap que estadísticament hi ha independentistes que l'han votat, i ja enfila la precampanya de les municipals del 2027. 

S'adapta al paisatge. Com feia, per cert, també amb èxit, Feijóo a Galícia.

El que passa al PP català és el que passa, amb més o menys intensitat, a tots els partits conservadors d'Europa: quina és la millor estratègia per sobreviure a l'auge de l'extrema dreta?

Els votants de Fernández i Albiol, els irreductibles, tenen un avantatge en aquest nou escenari: estan acostumats a les carreres de fons. A les sacsejades.