La súplica disfressada del règim de Cuba a Trump

Díaz-Canel surt a la televisió cubana dia sí dia també, però feia gairebé dos mesos que no parlava directament al seu poble, des del segrest de Nicolás Maduro. En les aparicions televisives, Díaz-Canel sempre apareix per torturar les dades econòmiques amb mitges veritats o amb mentides flagrants. 

Els cubans ja estan acostumats a aquest exercici de propaganda. El que no havien vist mai és el seu cap d'estat apel·lant a la realitat. A la realitat fangosa, aspra, sense maquillatge. No l'havien sentit mai parlar de veritats.

El dia que la Casa Blanca va dirigir l'operació militar contra el palau presidencial de Caracas no només van morir 32 soldats cubans: va morir una aliança que no era només ideològica, sinó també era vital. 

El petroli veneçolà alimentava centrals elèctriques, transport, indústria i, en última instància, el mínim funcionament de l'economia cubana. Sense aquesta aliança va quedar al descobert, una vegada més, la nuesa estructural de l'economia cubana i la incapacitat crònica del castrisme per oferir al seu país una prosperitat mil cops anunciada i mil cops frustrada. 

Després de jugar la carta del bloqueig econòmic dels Estats Units, el president ha reconegut que el país afronta una crisi energètica greu, amb un desabastiment agut de combustible i un horitzó immediat molt complicat. És d'aquelles poques vegades en què la veu dels cubans coincideix amb la veu del govern, almenys pel que fa a l'economia. 

No fa ni un mes del canvi de rostre al règim de Veneçuela i ja se sent el pes de la falta dels gairebé 40.000 barrils de petroli diaris que arribaven cada dia des del port de Maracaibo. Això i les restriccions alimentàries de l'aliat mexicà, que va amb peus de plom des de l'arribada de Trump a la Casa Blanca. 

Les cues per comprar combustible són quilomètriques, el preu de la benzina al mercat negre ha pujat de manera sideral, i les apagades, que ja estaven a l'ordre del dia, s'han intensificat i ja s'acumulen fins a més de 20 hores diàries seguides sense llum. Sense combustible, la mobilitat és un malson.

Díaz-Canel ha acusat els Estats Units de la situació i la seva aposta per l'asfíxia econòmica per fomentar el col·lapse. I té raó, òbviament. El president, però, oculta, igual que van fer els germans Castro, la incapacitat congènita del sistema cubà per crear un model no depenent, en l'economia, ni dels enemics ni dels suposats aliats.

El diàleg amb Cuba també comporta riscos per a Washington

Després de descriure la realitat i anunciar un paquet de restriccions, Díaz-Canel ha anunciat que està disposat a dialogar amb els Estats Units. El mandatari ha insistit que qualsevol diàleg es farà "sense pressions" i "en una posició d'iguals i de respecte a la nostra sobirania, independència i autodeterminació". "Hi ha moltes coses en què podem treballar plegats, sense prejudicis", ha insistit. I en un to més fraternal ha apel·lat a construir una relació "entre veïns, civilitzada, que pugui aportar un benefici mutu als nostres pobles". 

Tot i que el president Donald Trump fa setmanes que diu que els seus funcionaris dialoguen amb l'Havana, les autoritats cubanes sempre han negat aquesta afirmació. En el seu discurs, Díaz-Canel ha estat ambigu sobre aquests primers contactes: no els ha confirmat ni els ha negat. Igual d'ambigu que la Casa Blanca, que en cap moment ha parlat obertament que vulgui un canvi de règim ni una democratització forçada. Ha parlat, simplement, de canvi de rumb.     

I si hem de fer cas de Veneçuela, això significa "money and business". Encara que pugui semblar que Washington parteix amb avantatge, el cas és que Cuba sempre és un sudoku difícil de resoldre per a qualsevol administració nord-americana. La història pesa. I pesa especialment en una part de la diàspora cubana als Estats Units, majoritàriament alineada amb Trump, que veu qualsevol acostament com una manera de donar oxigen al règim.

En el discurs de Díaz-Canel hi havia urgència. I quan un règim acostumat a controlar el relat i apareix en directe per parlar d'emergència, és que el marge ja s'ha acabat.

La crisi cubana mostra la irrellevància de Rússia

Les causes són conegudes, però ara són impossibles d'amagar. El règim comunista cubà és fill de la geopolítica, i la geopolítica l'ha ajudat a subsistir, amb la respiració assistida de Moscou i després de Veneçuela, sense oblidar els milers de milions que arriben a l'illa gràcies als acords establerts amb les grans corporacions turístiques d'Europa i el Canadà. Però ara és precisament la geopolítica qui l'ha col·locat en una situació crítica.

Els moviments tectònics del terratrèmol Trump han deixat Cuba sense aliats regionals capaços de sostenir-la. Mèxic, que fins ara havia jugat un paper complementari en el subministrament de cru, s'ha quedat sol en el paper de l'únic amic de Cuba, un paper incòmode.

Però la pèrdua més gran és la de Rússia. El discurs oficial insisteix en el suport de Moscou, però són paraules de credibilitat efímera. Rússia és avui un actor internacional absorbit pels seus propis problemes, amb una capacitat d'influència cada cop més reduïda. No és una potència capaç de sostenir aliats llunyans de manera estructural: ni econòmicament, ni energèticament, ni políticament. Ni llunyans ni propers. 

Vladímir Putin ha perdut en quatre anys una xarxa d'influències que havia costat un segle construir. Moscou ha perdut, o ha deixat anar o ha lliurat a canvi de qui sap què, ni més ni menys que Armènia, l'Iran i Veneçuela, i ha de suportar com l'Europa central i els països d'Àsia central es blinden contra la seva influència. Per a Rússia, Cuba és un símptoma de la seva irrellevància.

Per a Cuba, Rússia ja no és una solució, sinó com a molt un suport puntual, insuficient i imprevisible. El país que durant dècades havia estat un pilar alternatiu davant Occident avui té un pes marginal, condicionat per sancions, aïllament i una guerra que consumeix recursos i credibilitat.

Tot plegat té un impacte directe i immediat sobre la població. La falta de combustible no és un debat abstracte: es tradueix en apagades llargues i recurrents, en un transport públic col·lapsat, en dificultats per fer funcionar hospitals, escoles i serveis bàsics. També afecta la producció d'aliments i la seva distribució, en un context ja marcat per una inflació alta i una escassetat crònica.

Díaz-Canel ho ha embolcallat tot amb una retòrica dura, irredemptista, de resistència i dignitat nacional. Però, en el fons, el missatge era un altre. No era força: era consciència del límit. No era desafiament: era una súplica disfressada. Per primera vegada en molt de temps, el règim no parlava des del control, sinó des de la fragilitat.