L'actor Roger Casamajor posa llum al passat silenciat del seu avi a "Quanta guerra!"

El primer episodi de la tercera temporada de "Quanta guerra!" arrenca amb una pregunta aparentment senzilla, però carregada de pes: què va viure realment un avi que gairebé mai no va voler parlar de la guerra?

A partir d'aquesta incògnita íntima, el programa reconstrueix la història del padrí Alejandro, l'avi de l'actor Roger Casamajor, i transforma una memòria familiar fragmentada en un relat col·lectiu sobre la Guerra Civil, el silenci imposat i la necessitat de reparació.

La xerrada parteix de records escadussers i dispersos: una frase que havia quedat gravada --"A mi em va salvar un capellà"--, una fotografia petita amb un acordió i una cinta de casset on l'avi s'havia enregistrat mentre tocava música. Objectes quotidians que, amb el temps, revelen una història molt més dura i complexa del que la família havia imaginat.

Un avi jove, una guerra immensa

A través de documents i arxius, el Roger descobreix que el seu avi no només va combatre a la Guerra Civil, sinó que va passar per quatre presons: la Seu d'Urgell, Girona, la Model de Barcelona i uns calabossos militars. Abans que la guerra ho capgirés tot, però, hi havia un jove de muntanya: acordionista, pescador, caçador i habitual de les festes majors del Pirineu.

Tenia només 19 anys quan el cop d'estat franquista el va portar al front. El programa mostra aquest contrast amb sobrietat: una vida quotidiana arrelada al territori interrompuda de manera abrupta per la guerra i marcada per unes conseqüències que es van allargar en el temps.

El front d'Aragó i els camps marcats pels morts

El relat situa el padrí Alejandro al front d'Aragó, especialment a Tardienta, un punt estratègic en les comunicacions entre Osca i Saragossa. Allà, els combats van ser especialment cruents i van deixar una empremta profunda tant en les persones com en el territori.

Un dels moments més colpidors del programa recupera la memòria popular dels veïns de la zona: durant anys, identificaven possibles fosses improvisades als llocs on el blat creixia amb més força, un indici tràgic que sota la terra hi podia haver un cos enterrat.

Aquesta imatge, tan senzilla com esfereïdora, resumeix com la guerra va marcar el paisatge i va convertir els camps en testimonis muts de la violència viscuda.

Transmissions: una feina clau i mortal

Un dels grans descobriments per a Roger és saber que el seu avi formava part d'una companyia de transmissions, una tasca lluny de ser secundària. Al front, garantir la comunicació entre la rereguarda i la primera línia de combat era una funció essencial i extremadament perillosa.

Portar cables sota el foc enemic, operar sistemes de missatgeria rudimentaris o exposar-se constantment a ser detectat convertia aquests soldats en objectius prioritaris. Sense comunicacions, no hi havia ordres, ni coordinació, ni possibilitat de resistència.

"A la guerra antiga i a la guerra d'ara, els primers que han de ser baixa són els comandaments i els serveis de transmissions", assenyala Miquel, assessor en història militar del programa.

La batalla de Singra: la derrota i l'horror

El moment més dur del relat arriba amb la batalla de Singra, el gener de 1938. Una traïció va fer perdre el factor sorpresa republicà i va deixar les tropes completament exposades a l'artilleria franquista i als bombardejos de la legió Còndor.

Els textos de Florenci Uller, combatent de la mateixa unitat, permeten posar paraules a l'horror viscut sobre el terreny: soldats que corrien esmaperduts per la plana, explosions que els feien saltar pels aires i una sensació constant de devastació i impotència.

"Hem pogut veure com cauen bombes enmig de grups de soldats. És esfereïdor", escriu Florenci Uller en els seus textos de guerra.

Saber on deixar un ram de flors

El programa amplia la mirada i connecta la història del padrí Alejandro amb una ferida que encara avui continua oberta: la de les famílies que busquen parents desapareguts durant la Guerra Civil. El cas del Federico, mort a la batalla de Singra, n'és un exemple clar.

No es tracta de reobrir ferides, sinó de poder tancar un dol que ha quedat suspès durant dècades. "Quanta Guerra!" mostra que moltes famílies no busquen grans respostes, sinó una cosa tan bàsica com saber què va passar i on recordar els seus familiars. Una idea que ajuda a entendre per què la memòria continua sent una qüestió pendent.