Le Mans, 1955: L'accident més greu de la història de l'automobilisme, amb més de 80 morts, a "Sense ficció"

A les 18.28 d'aquell 11 de juny de 1955, la llegendària cursa de les 24 Hores de Le Mans va viure un autèntic malson quan el Mercedes número 20, pilotat pel francès Pierre Levegh, va xocar amb un Austin Healey i va volar cap a les grades del circuit, plenes de gom a gom. Segons l'informe oficial, a més del pilot, hi van morir 82 persones i hi va haver més de 120 ferits. Encara avui dia, es considera la tragèdia més greu de la història de l'automobilisme.

Malgrat aquest greu accident, la cursa no es va suspendre i va continuar sense l'equip alemany de Mercedes, que va abandonar la competició. Les 24 Hores van acabar l'endemà amb l'amarga victòria de Jaguar, amb Mike Hawthorn, el pilot que va fer la maniobra que va desencadenar l'accident, i Ivor Bueb.

Avui, 70 anys després de la tragèdia, malgrat la investigació, encara hi ha nombroses preguntes sense resposta, però una continua sent la més important: per què els documents de l'expedient de la investigació es van classificar i segellar fins al 2031, quan s'haurien d'haver fet públics fa molt de temps?

El documental "Le Mans, la tragèdia del 55" fa una investigació d'aquest accident, motivada per les preguntes encara pendents i com a deure de record per a totes les víctimes.

El secretisme sobre l'accident i uns arxius inaccessibles

El terrible accident de Le Mans del 1955 va canviar les curses de cotxes i va influir en el futur de l'automobilisme, però, sobretot, va capgirar la vida de centenars de famílies. Famílies que, malgrat els anys que han passat, no poden aturar el seu dolor.

El director del documental, Emmanuel Reyé, va créixer en una d'aquestes famílies marcades per la tragèdia. Hi va perdre dos dels seus oncles.

"El dissabte 11 de juny de 1955, el meu avi, André Reyé, era al circuit de les 24 Hores de Le Mans amb tres dels seus fills. El meu avi havia sortit de la tribuna uns minuts abans de l'accident. Hi va perdre dos dels seus fills. Dos dels meus oncles, que no vaig arribar a conèixer. Claude i François Reyé. Tenien setze i vint-i-un anys. Van morir a l'acte."

L'Emmanuel intenta descobrir per què, encara avui dia, hi ha tant de secretisme sobre aquests fets, en què van intervenir molts interessos econòmics i polítics.

Primer de tot, el director del documental comença a buscar informació entre els seus familiars i constata que l'accident és un tema tabú.

"D'aquest accident, a la meva família, no se'n va parlar mai. Va ser un desconegut qui, durant una conversa, me'n va parlar. Però, tot i així, aquesta història no ha deixat d'obsessionar-me."

A més dels testimonis de la família, l'Emmanuel busca respostes als arxius de l'ACO, l'Automobile Club de l'Ouest, els creadors i organitzadors de les 24 Hores de Le Mans, però els documents oficials no seran accessibles fins al 2031. Aleshores publica a la premsa una crida a testimonis i es posa en contacte amb especialistes que l'ajudin a fer la recerca.

Jean-Louis Moncet, periodista esportiu, recorda que els dos cotxes principals d'aquella cursa eren el de Mike Hawthorn i Ivor Bueb i el de Juan Manuel Fangio i Stirling Moss.

"Eren els dos cotxes realment rivals, i fins tot podríem dir que eren les dues llebres de la cursa."

Per Alain Moro, experiodista de La Vie Mancelle & Sarthoise, hi havia una rivalitat molt particular entre Jaguar i Mercedes.

"La gent encara tenia molts records de la guerra. I tant els anglesos com els alemanys tenien moltes ganes de guanyar aquella cursa. Això explica per què Hawthorn i Fangio es van comportar com uns bojos. Fangio sempre amb una classe extraordinària, mentre que Hawthorn era molt més agressiu."

L'Emmanuel explica que "per molta gent de l'època, Hawthorn era un brètol. Va ser el moviment perillós de l'anglès el que va causar l'accident", però el fiscal va concloure que no s'havia produït cap error de conducció, ni cap infracció del codi de circulació, ni de la normativa internacional.

Els dubtes sobre el combustible del Mercedes i la seguretat del circuit

Entre les teories dels efectes devastadors de l'accident, hi ha la de Marc Lardry, matemàtic i membre de l'ACO. Segons ell, el Mercedes volava a massa altura perquè pogués tocar directament algú a la tribuna dels concessionaris i hi va haver dues explosions, en comptes d'una.

L'Emmanuel segueix aquesta pista per saber quin tipus de combustible feia servir el Mercedes que es va enlairar cap a la tribuna i descobreix que la marca alemanya feia servir un additiu de magnesi que, a més de ser un perill en cas d'incendi, podia haver facilitat que el cotxe s'enlairés.

Finalment, Reyé també analitza les mesures de protecció amb què comptava el circuit de les 24 Hores de Le Mans.

Alain Moro, experiodista de La Vie Mancelle & Sarthoise, explica que el circuit es va reconstruir entre el 1948 i el 1949, però que l'augment de la velocitat dels cotxes de competició el feien cada vegada més perillós.

"La infraestructura ja feia un any o dos que estava obsoleta, per la velocitat que agafaven els cotxes. Però això, qui ho podria haver predit?"

La justícia no va imputar cap imprudència, negligència o incompliment del reglament als organitzadors de la prova. Oficialment no hi havia responsables i, per tant, es va procedir al sobreseïment del cas, declarat oficialment el 13 de novembre de 1956, amb la indignació de les famílies de les víctimes.

Fitxa tècnica:

Direcció: Emmanuel Reyé

Guió: Aurore Aubin, Emmanuel Reyé

Producció: Isabelle Dagnac

 

"Le Mans, la tragèdia del 55" ("Le Mans 55. Une tragédie française") és una producció de Planete+, Federation Studio France i Empreinte Digitale, amb la participació del Centre National du Cinéma et de l'Image Animée.