Les lliçons no apreses de l'accident del metro de València, 20 anys després
Eren les 13.03 hores del 3 de juliol del 2006. El comboi 3736 circulava al doble de la velocitat permesa. En un revolt, entre les estacions de Jesús i Plaça Espanya, va descarrilar. En aquell punt no hi havia sistema de frenada automàtic.
43 persones van morir en el que va ser l'accident de metro més important de l'Estat. 47 persones més van resultar ferides. El tren, blanc i groc, bolcat. Els vidres del vagó de la capçalera rebentats. Encara avui la imatge és esfereïdora. Per aquell forat eixirien disparades la major part de les víctimes. Segons el govern valencià l'accident era imprevisible i inevitable. Les víctimes estarien 14 anys reclamant justícia i mobilitzant-se. Han passat 20 anys, però se'n va aprendre, d'aquella tragèdia?
La tragèdia i la batalla pel relat
El metro, abans. La dana, després. Com més grossa és la catàstrofe, més amunt escala la lluita pel relat.
La dana ha estat com un déjà-vu, s'ha reviscut una batalla de relats.
Laura Ballester és periodista del diari Levante. Va seguir de prop l'accident, les mobilitzacions ciutadanes i el judici. "La diferència és que fa 20 anys va durar dos dies perquè, amb la visita del papa, calia calmar les aigües".
En poques hores de fet, encara s'estaven investigant els fets, el govern valencià va comunicar la versió oficial. Apuntaria a la velocitat com a causa, i el maquinista, que també havia mort a l'accident, com a responsable.
Si no hi ha hagut una investigació, no es poden dir, dues hores després, les causes de l'accident.
Rosa Garrote va perdre la seva germana en aquell accident i es convertiria en una de les cares visibles de la lluita. Les víctimes qüestionarien la rapidesa del govern valencià a l'hora d'atribuir les causes.
Sense investigació i sense responsabilitats
En el cas del metro també ha passat en la Dana el govern valencià va intentar traslladar responsabilitats al govern espanyol.
En un primer moment, van apuntar al PSOE de Felipe González, explica Ballester. En aquella època les competències de transports no estaven transferides, i aquell revolt de l'estació de Jesús es va construir durant el seu govern.
"Van intentar relacionar la corba de la mort, com en deien ells, amb el govern de Felipe González. Que és com el debat que s'ha produït ara sobre si l'Aemet i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer havien donat informació".
La reducció a un error humà era massa simplista.
Les víctimes posaven sobre la taula altres elements com la falta de balises que automàticament limitaren la velocitat, una investigació exhaustiva que continguera altres causes, i consideraven que els responsables de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana havien de respondre sobre la gestió, la inversió i la seguretat a la xarxa. Aquesta discrepància sobre els factors causals de l'accident i els responsables seria el nucli central del conflicte.
Les balises de seguretat i la comissió d'investigació
La línia 1 del metro de València era la més antiga de tota la xarxa. Aquell accident va servir per millorar-la, sobretot en un aspecte que després va ser cabdal en la sentència, la instal·lació de balises de frenada per assegurar la seguretat dels combois i dels passatgers. El tren circulava 80 km per hora, el doble de la velocitat permesa.
No hi havia cap balisa que frenara el tren si, per qualsevol causa, augmentava la velocitat.
Laura Ballester exposa també que Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, d'entrada, es va negar a instal·lar balises de seguretat. Defensava que això no havia estat la causa de l'accident. Però aquell mateix estiu en va instal·lar 16. I finalment s'acabarien instal·lant 800 balises a la xarxa de Metro València.
Aquell estiu també es va obrir una comissió d'investigació. Se'n va aprovar ràpidament la creació. I al cap d'un mes, i amb només quatre sessions, es va tancar. La conclusió apuntalava a la versió oficial del govern valencià: no hi havia responsabilitats polítiques. Per a Laura Ballester va ser una comissió manipulada. "Tots els directius de FGV i els compareixents, la majoria citats pel PP, anaven amb les respostes apreses i assajades per instaurar el mantra que l'accident era imprevisible i inevitable". Una situació, recorda, semblant a la que s'ha viscut recentment en la comissió d'investigació de la dana.
Van haver de passar 10 anys i un canvi de govern perquè les Corts Valencianes obriren una altra comissió d'investigació. La segona, durant el govern del Botànic, va durar set mesos i va contradir la primera. Conclouria que l'accident era "previsible i evitable", que la línia no era segura i que les causes eren múltiples.
Sense reunió amb el president valencià
Nosaltres vam demanar una reunió al president Francisco Camps, i no ens va respondre mai.
Rosa Garrote també és la presidenta de l'Associació de Víctimes del Metro, una entitat que, 20 anys després, no s'ha dissolt. Es posa nerviosa encara en recordar aquells dies. Els dies quan necessitaven que el president del país les consolara, donara explicacions i escoltara les queixes. Això no passaria mai. "Érem tan ingenus que pensàvem que Francisco Camps no podia ser conscient de totes les irregularitats, que no hi haguera una oficina de víctimes que les atenguera a totes per igual... Amb el temps ens vam adonar que, o bé ho sabia i no li importava, o bé o no ho volia saber".
A la parada del metro de Torrent hi ha un monument que recorda les víctimes. Són 43 columnes de pedra, per les víctimes mortals, envoltades per 21 xiprers, els veïns de la localitat que hi van morir.
A Rosa Garrote la vida li va canviar quan va perdre la seva germana, també la visió que tenia dels polítics. "Vivíem en una època de bonança, no érem conscients, fins llavors, que calia demanar explicacions als polítics. Pensàvem que els havien elegit per la seva personalitat, pel seu bon fer, per la seva integritat".
Aquell accident, reconeix, va ser la primera presa de contacte amb els polítics. "Ens vam adonar que allò que volien alguns polítics era salvar la seva posició de cara a la visita del papa, que era la seva gran aposta".
Els polítics no només ens van fallar a les víctimes, van fallar a tota la societat quan van enganyar tothom dient que la culpa era del conductor.
Les víctimes van demanar, per registre d'entrada, una petició per reunir-se amb el president Camps. I va ser el seu vicepresident, Víctor Camps, "qui ens va dir que la reunió amb el president no passaria mai".
Aquella inacció, o falta d'humanitat, com diuen les víctimes, les va marcar. I ara els dol que la història es repetisca, perquè a les víctimes de la dana tampoc les ha rebut el seu president.
La manipulació i les mobilitzacions
El consol que els queda a les víctimes és la seva lluita, reconeixen. El dia 3 de cada mes es reunien a la plaça de la Mare de Déu de València. Una mobilització que, en aquell moment, pensaven que servia perquè els polítics aprengueren i, si hi haguera una tragèdia, no repetiren el seu comportament.
Veiem que el comportament es repeteix, i és molt dolorós. Jo pensava que el meu dolor havia servit per a alguna cosa. Però veus que no.
Rosa s'indigna quan set l'acusació de "víctimes polititzades", i pensa que alguns polítics "continuen girant l'esquena a la societat". "És impensable estar 14 anys lluitant per motius polítics. Qui ho diu, no ha passat per aquest patiment".
Per desactivar la mobilització i dividir les víctimes, explica Laura Ballester, un conseller, Juan Cotino, va anar casa per casa d'algunes d'elles amb informació personal. Era el conseller d'Agricultura, però Camps li va encarregar l'atenció a les víctimes.
Se'ls oferia feina, i fins i tot es va anar amb amenaces.
Una de les famílies tenia un fill que volia ser policia, recorda, i relaten que li van advertir que es podia trobar totes les facilitats o tots els impediments durant les proves d'accés. Les famílies ho van entendre com un intent d'evitar denúncies i rebaixar la pressió social.
14 anys per aconseguir justícia
Vint anys després es pot completar una altra resposta. Hi va haver justícia en el cas del metro?
Quan el gener del 2020 es va dictar sentència, una sentència de conformitat, les víctimes feia dècada i mitja que lluitaven per obtenir justícia. Hi va haver un acord a tres bandes: la fiscalia, les defenses i l'associació de víctimes. I quatre exdirectius d'FGV van ser condemnats a 22 mesos de presó, mentre que quatre més van ser absolts. "Jo em vaig sentir molt molt alleujada quan els mateixos dirigents del metro van reconèixer la seva mala gestió", recorda Rosa. Per fi es va reconèixer que sí que hi havia responsabilitat política.
Allò que es va aconseguir, ningú no s'ho esperava.
I és que la instrucció del cas havia durat dos anys i s'havia arxivat. Un fort revés per a les víctimes. Però es va acordar un sobreseïment provisional, si hi havia novetats rellevants, el cas es podria reobrir. "El nostre procés va tenir al davant una jutgessa que es va capficar en el conductor i va limitar la causa". Les víctimes pensaven que s'havien d'escalar responsabilitats. Rosa Garrote defensa que aquell procés judicial no té res a veure amb el de la dana, on la jutgessa fa una investigació exhaustiva i amb tots els fronts oberts.
La causa es va reobrir anys després i, segons Ballester, va ser una gran victòria, perquè, "tot i tenir una maquinària administrativa autonòmica, d'intentar imposar una estratègia del silenci a les víctimes i als mitjans de comunicació, no ho varen aconseguir. I les víctimes del metro van tenir el millor final possible després de tants anys de lluita".
La sentència no va tenir efectes reals. Tres directius ja estaven jubilats, la inhabilitació no els afectava. I el quart ja no era directiu. Però hi va haver sentència. "Pot semblar poc, però és molt més del que s'esperava quan tot estava arxivat i semblava més que soterrat".