Les notícies, un espectacle continu
No explicaré res de nou, de fet. Per tant, si voleu, podeu acabar aquí la lectura. Al capdavall, acabaré convidant-vos a baixar del carro, ni que sigui una estona. Per tant, si ja esteu convençuts, deixeu de llegir ara mateix i feina feta.
No explicaré res de nou perquè fa 50 anys que Guy Debord ja va publicar un llibre de referència amb un títol que ho diu tot: "La societat de l'espectacle". Però l'espectacle no s'atura i aquest xou macabre sense fi ha estat el detonant d'aquestes quatre ratlles escrites de forma precipitada.
Miro d'escriure alguna cosa coherent mentre miro els monitors de la redacció i veig Pere Bosch narrant amb precisió l'última hora de l'accident de Toledo. Trens i ferralla. Una desfeta. Fa més de 24 hores que, nit i dia, sentim parlar d'això. I encara queden moltes hores. Si dius que ja n'estàs tip, t'ho adverteixo, entraràs al sac indigne dels indiferents.
L'actualitat és un monstre que devora. Devora sense descans. Ho sabíem quan vam decidir dedicar-nos al periodisme i ho hem comprovat, ja de grans, amb uns mitjans oberts 24/7, alimentats d'informació que arriba de mil i una fonts diferents, moltes sense contrastar (admirat Carlos Baraibar, verificador de 3Cat, ja et planyo!).
El monstre devora els professionals –és la nostra feina– però també els ciutadans que –sort d'ells– segueixen pendents del que passa per mirar d'entendre per què passa. O intentar-ho, com a mínim.
Amb els milions d'inputs que rebem cada dia –ja sabeu, xarxes, mòbils, etc.– no és feina fàcil saber què passa. Hem perdut temps de reflexió. Hem perdut temps, de fet, i no hi ha marxa enrere. L'hem perdut acumulant informació sense descans que, en molts casos, desemboca en una desconnexió. La fatiga informativa existeix. Hi ha enquestes i dades. I és una gran paradoxa perquè és lícit preguntar-se si, informant en excés, contribuïm a una societat desinformada.
Els aldarulls de París i Llemotges de fa uns dies semblaven una notícia-espectacle imbatible. Les imatges impactaven, però també generaven una estranya seducció. Van arribar els saquejos inesperats de Barcelona i embolica que fa fort. Res tenia a veure amb res, però tot estava connectat. La perplexitat anava en augment.
L'endemà dels aldarulls de Barcelona, un autocar de línia queia per un terraplè al Montseny. En una carretera de revolts, circulava amb 90 passatgers, i molts anaven drets. L'accident evidenciava un perill: els autobusos interurbans que admeten passatge sense seient garantit i sense cordó de seguretat. Tot i la gravetat –una petita concessió al drama–, no va haver-hi morts. Només ferits greus.
Dos dies després de l'autocar, un tren a Castella-la Manxa. Un AVE s'encasta contra un Iryo a la línia Madrid-Sevilla, la mateixa de l'accident del gener d'Adamuz, a Còrdova (46 morts). Una notícia més que impacta en la batalla electoral del 29N, l'espectacle de les eleccions. Res té a veure amb res, però tot està connectat. Quines opcions polítiques descarrilaran per culpa d'aquest accident és una altra pregunta lícita.
Els minuts de silenci de condol per la tragèdia de l'alta velocitat acaben sent també un espectacle polític deplorable. Qui es fa la foto amb qui. Qui lidera i qui la diu més grossa. Als minuts de silenci hi ha poc silenci, de fet. Són un altre espectacle amb càmeres. Més soroll que silenci; al capdavall, més espectacle. I així amb tot.
Aquest dijous, una altra notícia d'impacte: la mort a trets d'un home dins de l'Hospital Joan XXIII de Tarragona. Titulars robant titulars. Per no entrar –més soroll, més inquietud, més dolor– en el tristíssim espectacle dels líders mundials desbocats i les guerres interminables.
Corre la brama que la temporada teatral, després de l'eufòria dels últims anys, ha començat amb les platees més buides del que es preveia. Mala notícia. I si deixem que l'espectacle es mantingui als seus espais naturals, és a dir, a les sales d'espectacle? No permetem que l'espectacle surti dels teatres i envaeixi la realitat.
Les notícies continuaran sent inevitables, però aquestes línies precipitades volen ser també una invitació a reflexionar a l'hora d'explicar-les, de dosificar-les i de consumir-les. Per evitar la desconnexió, per defugir l'espectacle, per seguir ben informats.