Luz Casal: "No puc parar de cantar, encara em queda molt per aprendre"

A "Col·lapse", entrevistada per Jordi González, la cantant gallega Luz Casal parla del seu nou disc, "Me lo voy a permitir", un treball vital i lliure, molt connectat amb l'edat, l'acceptació i les prioritats de la vida. Reflexiona també sobre els honors i els premis, la relació amb l'escenari i el pas del temps. El 2025, el rei Felip VI li va atorgar el títol nobiliari de marquesa de Llum i Pau, un nom escollit per ella mateixa. Aquest títol nobiliari, de caràcter hereditari, distingeix l'artista gallega, coneguda per temes com "Piensa en mí". Parla des de la serenitat i l'agraïment, amb una idea molt clara: el reconeixement no altera la seva manera de viure ni d'entendre la música.

Ser reconeguda i tocar de peus a terra

El nomenament com a marquesa va arribar amb sorpresa. El 2025, el rei Felip VI li va atorgar el títol nobiliari de marquesa de Llum i Pau, un reconeixement que, segons el decret publicat al BOE, posa en valor una trajectòria musical capaç de connectar diverses generacions i d'expressar fortaleses, vulnerabilitats i coherència personal. El nom del títol, a més, el va escollir ella mateixa.

Casal reconeix que la primera reacció va ser de sorpresa. "Primer et quedes perplexa i penses: per què a mi?", explica. Superat aquest primer impacte, el que s'imposa és l'agraïment perquè algú hagi pensat en ella per rebre un reconeixement d'aquest abast.

El títol, marquesa de Llum i Pau, el va escollir ella mateixa, perquè s'hi reconeix plenament.

Té implícits una sèrie de valors que assumeixo completament, com l'honradesa.

Tot i això, deixa clar que l'honor no ha tingut cap impacte real en el seu dia a dia. "A mi la vida no em canvia en res", assegura. I en posa un exemple ben quotidià: "L'altre dia vaig fer una cua de mitja hora per embarcar en un avió."

Per Luz Casal, els premis tenen un sentit molt concret.

Un premi és la concentració d'un gran aplaudiment.

En aquest cas, admet, "ha estat un aplaudiment molt gran", però sense que això la situï en un lloc diferent del que ha ocupat sempre.

Ofici, escenari i inquietud

La conversa avança cap a la manera d'entendre la seva feina, marcada per la vocació i l'autoexigència. Casal assegura que no s'avorreix mai.

M'interessen moltes coses al món i a la meva vida quotidiana passen moltes coses. 

Aquesta inquietud constant fa que, quan acaba un projecte, ja estigui pensant en el següent: "Quan acabo un àlbum, en començo un altre."

A l'escenari, diu, no hi ha espai per a la timidesa.

A dalt de l'escenari no soc tímida, soc impúdica.

És en les distàncies curtes on reconeix una actitud més reservada. Aquesta dualitat forma part de la seva identitat i de la seva manera de viure l'ofici artístic.

Tinc un coneixement ampli de com soc, amb les llums i les ombres.

Una manera de ser que passa també per tocar de peus a terra, literalment. "M'agrada trepitjar el terra, sentir-lo i saber quin material tinc a sota", diu, per explicar per què no fa servir talons. "Al meu món es treballa amb les sensacions", afirma.

Aquesta actitud l'ha portat a assumir reptes poc habituals, com cantar en mandarí durant una actuació a la Xina davant de centenars de milions d'espectadors. "Em feia tanta il·lusió que vaig tenir la gosadia de pensar que ho podria fer", recorda, tot i admetre que el resultat no va ser perfecte després de dos mesos de preparació.

Els comiats

Tot i una trajectòria llarga i consolidada, Luz Casal no pensa a retirar-se.

Em queda molt per aprendre.

Situa el moment actual en una mena d'equilibri vital i professional.

Crec que estic a la meitat de la meva carrera.

Quan se li pregunta per una última cançó, respon sense dramatismes. Potser "Piensa en mí". Però s'imagina el final sense escenificacions prèvies: fer un concert, baixar de l'escenari i decidir, simplement, que ja no en farà cap més.

En aquesta conversa a "Col·lapse", Luz Casal dibuixa el retrat d'una artista que entén el reconeixement com un aplaudiment col·lectiu, però que continua avançant guiada per l'ofici, la curiositat i la necessitat de continuar creant.