Mario Obrero: "Vaig aprendre català arran de l'1 d'Octubre"

Poeta i filòleg nascut a Getafe, Mario Obrero s'ha proposat entendre l'Estat des de les seves llengües. Parla català, gallec, euskera i castellà, i ho fa des d'una mirada crítica i compromesa. A "Col·lapse", explica per què va decidir aprendre català en un moment de màxima tensió política, i defensa una idea clara: conèixer l'altre és l'únic antídot contra la por i els tòpics.
 

De Getafe a Catalunya

La decisió no va ser acadèmica ni casual. Va ser política, però sobretot humana.

Vaig voler aprendre, donar el primer pas i m'hi vaig posar seriosament arran de l'1 d'Octubre".

En aquell moment, a Getafe —on vivia— el clima era tens. "Tothom cridava 'a por ellos'", recorda. I enmig d'aquell soroll, ell es va fer una pregunta essencial: qui era realment aquella gent de qui tothom parlava?

La resposta la va trobar a través de la llengua i la cultura. Descobrint figures com Maria Aurèlia Campmany, Frederica Montseny o Lluís Companys, però també a través de referents més populars com Serrat.

Vaig pensar: aquests tan llunyans són molt més propers del que semblaven".

També hi havia una experiència personal: anys estiuejant al País Valencià. "Demanar la paella de senyoret cada estiu ja feia una mica de mal", diu amb ironia. Per Obrero, aprendre una llengua és una manera de trencar prejudicis. Per això ho compara amb la imatge que sovint es té del seu propi entorn: "La gent també pensa que a Getafe som violents. Jo conec les meves veïnes i són gent, al contrari, molt respectuosa". Una reflexió que trasllada directament al cas català: la distància sovint neix del desconeixement.
 

Combatre la ignorància

El seu posicionament és clar: la ignorància genera por, i la por, rebuig.

Hi ha gent que diu que no entén les llengües… jo el que no entenc és l'Ibex 35, o que es doni suport a un genocidi. Una llengua la puc arribar a entendre molt més".

També denuncia les dificultats materials i polítiques per aprendre llengües com el català, el gallec o l'euskera:

Quan vaig aprendre francès, ningú em preguntava res… però amb el català, els problemes són uns altres".

Per ell, el debat lingüístic no és només cultural, sinó profundament social i polític. I també emocional. Per això aposta per una actitud radicalment diferent: "Prefereixo molt més militar en l'amor que no pas en la mort".

Aquesta idea es concreta en una manera d'estar al món: menys rígida, més oberta.

Fa mal a les espatlles això de tenir sempre el pit enlairat… jo vull anar pel món relaxat i ser capaç de parlar amb tothom".

Estimar en comptes de confrontar

Com a poeta, Obrero veu les paraules com una eina per dir allò que no es pot dir d'una altra manera. No busca la comoditat, sinó el matís, la precisió, la veritat.

Per això el seu projecte vital —aprendre i viure les llengües de l'Estat— no és només lingüístic, sinó també polític i vital. Una manera de construir ponts en un context sovint marcat per la confrontació.

I és que, en el fons, la seva aposta és senzilla però exigent: escoltar abans de jutjar, entendre abans de rebutjar. I fer-ho, sempre, des de les paraules.