Mites i falses creences dels eclipsis a l'antiguitat: del sol devorat per monstres als presagis funestos

Un document que es guarda a l'Arxiu Comarcal de l'Alt Empordà, del 13 d'agost de 1822, advertia dels efectes de l'eclipsi total que hi hauria aquell dia a les 7.20 del matí a la zona de Figueres:

La sang li farà formigueig, li cruixiran les dents, els ulls li brillaran i s'apoderarà del seu cervell una espècie de frenesí. 

La nota també afegeix que aquest tipus d'eclipsis anaven seguits regularment de calamarsades, tronades, llamps i terratrèmols. 

Aleshores ja se sabia què és i quins efectes pot tenir un eclipsi, però les creences populars encara posaven en alerta moltes persones no fa tant de temps a casa nostra. 

No fa ni vint anys, el 2009, a la Xina, quan el 22 de juliol van viure un eclipsi solar total, les autoritats van publicar una directiva als funcionaris per combatre "la superstició i el terror" i van dir que estiguessin atents als accidents de trànsit i les possibles estampides de gent, ja que en la cultura xinesa l'eclipsi porta un missatge negatiu dels astres. 

I encara fa menys, durant l'eclipsi del 8 d'abril del 2017, als Estats Units es van registrar persones que se sentien malament, amb un mal de cap que no es treien de sobre, alteracions en el cicle menstrual de les dones o nàusees, entre altres símptomes, que, sense cap base científica, es van atribuir a la malaltia de l'eclipsi.

I una de les creences més aferrades que encara persisteix és la dels suposats perills per al fetus en dones embarassades, que va ser aquell mateix any la consulta més freqüent que el públic va fer a l'observatori Griffith de Los Angeles, segons el seu director i astrònom, Edwin Charles Krupp.  

Per comprendre l'abast d'aquestes creences, cal saber com diferents civilitzacions al llarg de la història han reaccionat als eclipsis totals de sol, però també com els han explicat i utilitzat com a eina de poder. 

L'observació de cel i els cicles agrícoles 

A les cultures de totes les latituds del planeta hi ha referències als eclipsis de sol des de l'antiguitat. L'assentament de les poblacions amb l'agricultura va comportar la necessitat d'observar i entendre els cicles de la Lluna i el Sol i el pas de les estacions. El temps tenia una concepció circular —no lineal, com ara—,  girava al voltant de la sembra i les collites i de la reproducció dels animals, un cicle a la Terra que es reflectia en el cel. 

Així, fenòmens com els eclipsis trasbalsaven l'ordre i el ritme natural de les coses, i posaven la por al cos. 

I si el sol no tornava? No és per casualitat que la paraula eclipsi, d'origen grec, signifiqui "desaparició", "abandonament". En els eclipsis de sol, no només desapareixia la llum que permet la vida —la mort de collites, animals i, per tant, el desastre—, sinó que els abandonava la protecció dels déus. 

Moltes cultures ho han interpretat com un senyal diví, de càstig o mal averany, i d'aquí moltes de les creences funestes que venen d'aquell terror primigeni i que ni els segles ni els coneixements científics han apaivagat del tot. Per sort, els eclipsis duren pocs minuts, i l'esglai passa aviat. 

El sol devorat per monstres 

La majoria de les llegendes i mites que en les cultures més antigues s'han creat per explicar els eclipsis relacionen el fenomen amb pugnes entre déus, animals fantàstics o dimonis que devoren el cercle solar. 

A l'Antic Egipte, era el déu serp Apofis; a l'antiga Xina és un drac; al Vietnam, un gripau; a Java i Bali, el déu Batakala de l'obscuritat; a l'Índia, el dimoni Rahu vol robar el nèctar dels déus (el sol), i a Corea són gossos de foc que el volen robar. 

En la mitologia nòrdica, els llops Sköll i Hati persegueixen el Sol i la Lluna. I a Sibèria un ratpenat. Els pomo de Califòrnia veien un os barallant-se amb el sol, en cultures precolombines és un felí, un jaguar o un puma, i en altres és la pugna o el romanç entre la Lluna i el Sol.  

Fertilitat, embarassades i el mite del conill

Una llegenda maia explica que en l'eclipsi, la Lluna diu mentides a l'orella al Sol per prendre-li el lloc al cel. Ix Chel és la deessa maia de la Lluna, que s'associa a la curació, la fertilitat i el teixit de la creació. Sovint es representa amb un conill a la mà, perquè els maies, com els xinesos, veuen la forma d'un conill a les taques de la Lluna. Els conills també estan associats amb la fertilitat: la gestació dels conills és de 28 dies, com el cicle lunar i el de la menstruació de les dones. 

Aquest pot ser l'origen de la falsa creença que si les embarassades miren o s'exposen a l'eclipsi poden provocar danys al fetus, de malformacions com el llavi leporí (de conill), a sordesa, taques a la pell o avortament. Dels indígenes nàhuatls de Mèxic, que tenen molt arrelat aquest mite persistent, prové el costum de penjar un pedrenyal (pedra del foc) o un punyal d'obsidiana, pedra de vidre volcànic que permetia als sacerdots mirar els eclipsis, que protegia i tallava l'efecte de l'eclipsi. Més endavant, es va canviar per tisores de bronze, i després per claus de bronze. Finalment, una medalla religiosa sobre el ventre. 

Amulets similars protegien els arbres fruiters o el camp de les tempestes o calamarsades que creuen que porten els eclipsis, així com la pèrdua de collites. 

La fertilitat de la Terra, dels humans i el cel lliga amb altres mites com creure que si cuines durant un eclipsi s'enverinen o es fan malbé els aliments. Hi ha qui vol atribuir-ho als rajos de l'anell solar que es veu quan el Sol queda tapat per la Lluna. La ciència no ho avala, ja que el sol emet la mateixa radiació —i fins i tot ens n'arriba menys perquè està tapat duran el fenomen—, i a més l'atmosfera ens protegeix. Això és vàlid tant per a aliments i conreus com per a embarassos.

Més base científica, i de sentit comú, tenia la por dels quitxés precolombins, de l'altiplà de Guatemala, que creien que mirar l'eclipsi el paralitzaria els ulls —com es paralitza el Sol al cel—, és a dir, els deixaria cecs, i per això pensaven que calia amagar-se.

Amb tot, hi ha algunes cultures que també creuen que no s'ha de mirar un eclipsi, però per raons ben diferents. L'amor prohibit entre Sol i Lluna —en alguns casos incestuós, com els germans bessons Apol·lo i Artemisa dels antics grecs—, feia apartar la vista dels eclipsis als indis navahos de Nord-amèrica i a tribus de l'est de l'Àfrica per deixar intimitat a la parella que apagava la llum per tenir el seu idil·li. 

Els arapahos de les planúries americanes creien que durant l'eclipsi s'invertien els rols masculí i femení, segons explica el professor emèrit de la Universitat de Colgate Anthony F. Aveni, astrònom i antropòleg creador l'estudi cultural de l'astronomia, o arqueoastronomia.

La mort i presagis funestos 

A la regió dels chenes, entre Campeche i Yucatán, a Mèxic, encara es creu que si canten les aus durant l'eclipsi —quan solen callar— morirà un familiar o un ésser estimat. O si passa abans o després del teu aniversari, és presagi de mala salut. 

És fàcil relacionar la por que genera un eclipsi amb mals presagis com aquest, i sobretot amb el pitjor de tots, la mort. Els maputxes anomenen el fenomen de l'eclipsi "Lai antu o Lan antu",  "la mort del Sol". Les sacerdotesses, machis feien rogatives per poder aplacar-ne qualsevol efecte negatiu. 

I al fet que sigui la mort de reis i governants —sobretot si el seu poder és diví— només hi ha un pas. La idea de l'origen diví de governants, reis i emperadors ve de lluny.  

Els inques —que anomenaven inca el seu governant— veien en l'eclipsi un atac al seu rei i feien cerimònies i amb ofrenes i rituals amb soroll de tambors, fent udolar els gossos, amants de la Lluna, per apartar-la del Sol i restablir l'ordre natural. 

A la Xina, el Sol també era el símbol de l'emperador i es creia que l'eclipsi presagiava la seva mort, canvis de règim o desastres, terratrèmols i mala fortuna. Per evitar-ho, era important preveure'ls. 

Explica la trista llegenda dels astrònoms Hi i Ho, que l'emperador els van fer decapitar perquè, estant borratxos, no van advertir de la vinguda del drac, és a dir, de l'eclipsi, que va passar el 1302 aC  i que va posar en perill el món i va desfermar el pànic.  

També es feien rituals amb molt de soroll de gongs i tambors per espantar els esperits i el drac que devorava el Sol. S'hi tiraven fletxes i s'encenien focs i cremaven paper per simbolitzar la purificació i per la qual l'emperador havia de seguir una dieta vegetariana.

A Mesopotàmia, l'eclipsi també era presagi de la mort del rei. Per protegir-lo, quan els astrònoms calculaven que s'acostava un eclipsi, feien abdicar temporalment el rei i hi posaven un substitut. Quan passava el fenomen, i per fer bo el vaticini, mataven el substitut i el rei tornava a ocupar el tron.

Al Japó, l'eclipsi solar del 10 d'abril de l'any 628 dC, es va culpar de la mort de l'emperadriu Suiko. A Europa, de la mateixa manera, la mort del rei Enric I d'Anglaterra, fill de Guillem el Conqueridor, el 1133 dC, va coincidir amb un eclipsi total de Sol, i això va ser prou prova per creure que l'eclipsi era un anunci del cel d'aquesta desgràcia.

Qui feia aquestes interpretacions i n'atribuïa els efectes eren els sacerdots, que solien ser els mateixos astrònoms, o els líders religiosos, i els que manaven; ras i curt, els que exercien el poder sobre la població.

Por, política i religió, les tres eines de poder

Són els tres ingredients que han fet créixer i perviure la majoria dels mites, supersticions i creences, i els eclipsis també han estat una eina política.

Pels antics grecs, l'eclipsi era el tancament del forat pel qual els déus vigilen els humans, que, per tant, els abandonen a la seva sort, exposats a tota mena de malvestats. Un eclipsi com el de Tales de Milet, el 585 aC, va fer aturar una llarga guerra entre lidis i medis, per por de la ira dels déus, segons la crònica d'Heròdot del 430 aC.

A l'Antic Egipte, els eclipsis també eren de mal averany per als faraons d'origen diví. No se'n parlava, però n'estaven al cas i tenien grans coneixements astronòmics, fins al punt d'implicar grans decisions polítiques. El 1338 aC, dos eclipsis van fer convertir el faraó Amenhotep IV al monoteisme del déu Aton (el disc solar), a canviar-se el nom pel d'Akhenaton i traslladar la capital de Tebes a Tel-er Amarna, segons explica l'astrònom Miguel Querejeta, del Reial Observatori de Madrid.

Trobem exemples al llarg de la història de decisions polítiques preses arran d'un eclipsi, però també d'altres que es feien coincidir per donar més transcendència a l'esdeveniment: com la fundació de Tenochtitlan pels mexiques que van fer coincidir amb un eclipsi total del Sol, i una alineació de planetes, el 13 d'abril de 1325 dC.

Els assiris van relacionar el vaticini apocalíptic de dos eclipsis amb la destrucció de les ciutats d'Ashur, el 763 aC, i la de Nínive, el 612 aC, que recull el Llibre de Nahum a la Bíblia com a càstig diví per la seva crueltat.

Eclipsi i el mite dels terratrèmols a la bíblia

La bíblia, que beu de les grans històries de l'antiguitat, en va plena, d'aquesta mena de vaticinis catastròfics. Sense anar més lluny, el llibre de Joel a l'Apocalipsi relaciona els eclipsis de Sol i de Lluna amb els terratrèmols que es creu que hi van associats: 

I vaig veure, quan va obrir el sisè segell, sobrevenir un gran terratrèmol, i el Sol es va tornar negre com un teixit de crinera, i la Lluna tota ella es va tornar de sang. 

I el Llibre d'Amos on, sobre la fi del món, Yahvé diu: "Aquell dia faré pondre's el sol al migdia i en ple dia enfosquiré la Terra." 

No és estrany que aquestes escenes, que es fan més temibles amb llamps, trons, calamarsa, terratrèmols i tota mena de malvestats, hagin calat en el nostre imaginari i supersticions al llarg dels segles, si tenim en compte que la Bíblia és el text més divulgat i llegit al llarg de la història.  

En l'Antic i en el Nou Testament, el cristianisme també ha aprofitat fenòmens astronòmics en diverses ocasions: quan relaciona el naixement de Crist amb el pas d'un cometa, o la crucifixió de Crist amb un eclipsi total de sol, on convergeix la idea de la mort de la llum, símbol de Crist, del rei déu, i el presagi funest i catastròfic.

Els especialistes en astronomia històrica no creuen que aquest fet coincideixi amb un eclipsi, per dues raons: la pasqua jueva se celebra en lluna plena, i en principi l'eclipsi solar és impossible. I, segons diuen els evangelis, l'eclipsi va durar tres hores, quan normalment duren pocs minuts. Així que pels creients el fet s'ha de considerar un miracle. 

Eclipsis, la sang i sacrificis humans

Uns especialistes a terroritzar el seu poble, i l'enemic, eren els asteques o mexiques, amb els seus rituals de sang, que tenien una visió més catastrofista del significat dels eclipsis, a diferència dels maies. 

 "Mentre que per als maies l'eclipsi és una anomalia natural", i saber preveure els cicles astronòmics era una qüestió pràctica de control i estabilitat del sistema, "per als mexiques és un esdeveniment catastròfic: el món neix i es destrueix mitjançant una gran catàstrofe", explica Natàlia Moragas, professora del Departament d'Història i Arqueologia, àrea d'Amèrica.

En els pobles precolombins, la sang està vinculada al moviment, els déus es van sacrificar per crear el moviment que regeix el cel i la Terra.  

"Els maies no predeien els eclipsis, sinó que, segons les seves observacions, sabien calcular una finestra de temps en què n'hi hauria un", aclareix Moragas. Feien rituals com a part de la "parafernàlia de poder", que podien consistir en cerimònies, ofrenes, sacrificis d'animals o rituals simbòlics de sang: "Els homes feien una punxada de sang, o es perforaven el penis, i les dones la llengua", explica la historiadora.

Però pels mexiques, segons la llegenda del "Quinto sol" (la cinquena era asteca), el Sol i la Lluna estan paralitzats al firmament. Ells, que es proclamaven poble escollit, "tenien la responsabilitat de mantenir el món en moviment" i, per tant, havien de vessar sang per restablir el moviment. Es parla de sacrifici d'albins, però sobretot mataven enemics, com a expressió del poder polític i militar d'aquesta civilització que va lluitar contra Hernán Cortés al segle XVI. 

Moragas adverteix que aquestes creences s'han magnificat perquè la informació és molt limitada, es basa en molt pocs documents, com el codi Dresden en el cas dels maies, escrits en època colonial, i en la interpretació de símbols i iconografies. 

Molts mites procedents d'aquestes cultures precolombines —que són moltes i abasten segles i territoris diferents — sovint es barregen i s'exageren, diu. Ara, abans i a tot arreu.

El resultat de llegendes i tradicions, afegit al temor religiós, profundament influenciat pels textos bíblics, ja es va recopilar el segle XVI al Llibre dels Miracles d'Augsburg, un compendi que dona per certs fenòmens paranormals i supersticions com, entre d'altres, que els eclipsis que es relacionen amb la por, el mal auguri i el càstig diví.

De la mateixa manera, els maies no van preveure la fi del món el 2012, com es va poder comprovar, però aquesta creença popular va causar un gran enrenou quan va arribar la data, tot i saber que es basava en una mala interpretació del calendari maia de compte llarg. Simplement, marcava el final d'un cicle, un canvi d'era, i no pas un cataclisme apocalíptic.