
"El suplement"
Montserrat Fontané, la mare dels germans Roca: "M'ha costat molt entendre la cuina dels meus fills"
Rere el triomf d'algunes de les personalitats més rellevants sempre hi sol haver una figura amagada però essencial. Montserrat Fontané, mare dels germans Roca, n'és un exemple.
Només una lletra separa "cuinar" de "cuidar", i poques històries ho expliquen tan bé com la seva: va criar els fills entre els fogons de Can Roca, un restaurant familiar d'un barri humil de Girona que va regentar durant anys i que tots tres fills acabarien convertint en referència mundial.
Ara, 40 anys després de l'obertura d'El Celler de Can Roca, Montserrat Fontané ha obert les portes de casa seva a "El suplement" per recordar els orígens de la família, parlar dels fills i reivindicar una cuina feta amb esforç, generositat i memòria.
"Només demanava que n'hi hagués un, de cuiner"
Quan Fontané va tenir els fills, només demanava una cosa: que almenys un fos cuiner. I el desig es va complir, però amb escreix. Joan Roca va tenir clar des de ben jove que es volia dedicar a la cuina:
Quan tenia 12 anys, em va dir: 'Mama, vull ser cuiner.'
I després van arribar el Josep i el Jordi, que també acabarien trobant el seu camí entre els fogons. Els tres germans van créixer al restaurant familiar, però la seva cuina acabaria evolucionant molt més enllà del que la seva mare es podia imaginar.
De la cuina familiar i humil de Can Roca a El Celler
La mare recorda una infància marcada per la manca de recursos i la capacitat d'aprofitar el que hi havia. Explica que a casa menjaven el que podien i que ella anava amb bicicleta a comprar el pa i s'encarregava de bona part de les tasques.
Aquesta experiència també va marcar la seva manera d'entendre la cuina: cuinar per als altres com una forma de donar allò que ella no havia tingut.
Al restaurant de Can Roca, situat en un barri obrer, servien tapes i menús a preus populars, i hi anaven molts veïns, entre ells immigrants andalusos. Jordi Roca explica que la seva mare fins i tot donava menjar a persones que no ho podien pagar. Aquesta generositat, diu, és una de les grans herències que han rebut dels pares.
"M'ha costat molt entendre la cuina dels meus fills"
Quan Joan Roca li va explicar que volia ser cuiner, però "d'una altra manera", la Montserrat no acabava d'entendre què volia dir. "Dic: però quantes cuines tenim aquí?", recorda amb humor.
Amb els anys, però, ha acabat entenent la proposta gastronòmica dels seus fills. Encara que no li va resultar fàcil: "M'ha costat, eh. M'ha costat."
El 1986, Joan i Josep Roca van obrir El Celler de Can Roca i, quatre dècades després, aquell restaurant nascut al costat del negoci familiar s'ha convertit en un dels grans noms de la gastronomia mundial.
Quan li pregunten si s'hauria imaginat aquest èxit, la Montserrat és contundent: "No podia ser, no m'ho imaginava jo." Ella, diu, només sabia cuinar.
L'èxit dels fills l'ha viscut amb orgull i emoció, però també amb la preocupació pròpia d'una mare. "M'agrada, com si els hi hagués ensenyat jo, però no", explica, insistint que el mèrit és dels seus fills.
Jordi Roca comparteix que la mare ha viscut els reconeixements amb alegria, però també patint quan els fills viatgen o quan veu l'exigència que implica aquesta feina. De fet, una de les seves preocupacions continua sent domèstica:
No teniu feina a casa per cuinar, per què heu d'anar tan lluny? Cuineu a casa, carai!
Una família que manté els peus a terra
Malgrat l'èxit internacional d'El Celler de Can Roca, la família ha mantingut el vincle amb Can Roca i la casa de tota la vida, on la Montserrat continua vivint. Els germans Roca hi passen sovint i, segons explica ella, cada dia hi van a dinar. La casa i el restaurant continuen sent un punt de trobada.
I quan arriba un dinar familiar, qui cuina? Els fills. A casa dels Roca, fins i tot els àpats familiars són una qüestió d'herència: pollastre o capó, suquets i plats tradicionals formen part del menú habitual.
No obstant això, la Montserrat també conserva el seu plat estrella: els calamars a la romana. Quan li pregunten quin seria l'últim plat que cuinaria, no dubta gaire amb aquesta resposta. És un dels que més li agraden i, segons explica, les senyores li diuen que no ho saben fer igual. El secret? "No n'hi ha; cadascú té el seu, la seva manera de fer", assegura.
Una frase que també resumeix bona part de la seva història: una cuina aparentment senzilla, construïda durant dècades a base d'esforç i generositat, que ha acabat sent l'arrel d'un dels grans fenòmens de la gastronomia catalana.