Mor l'arquitecte Arata Isozaki, el mestre creador del Palau Sant Jordi

L'arquitecte japonès Arata Isozaki ha mort aquest dijous als 91 anys, segons han informat fonts del seu estudi.

Isozaki és especialment conegut a Catalunya per ser "el pare" del Palau Sant Jordi, una de les joies arquitectòniques mostrades al món durant els Jocs de Barcelona 92, en un triangle a l'Anella Olímpica barcelonina format per l'Estadi Olímpic Lluís Companys i les Piscines Picornell.

També va signar el projecte d'accés al CaixaForum de Barcelona, en diàleg amb la fàbrica modernista Casaramona, el Parc de la Muntanyeta de Sant Boi de Llobregat i també va dissenyar el Pavelló Municipal de Palafolls, batejat com "el Palauet". Precisament per la quantitat d'obres a Catalunya, en una piulada, el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC) n'ha lamentat el traspàs.

El mestre japonès també va treballar sovint a Galícia o el País Basc on va idear, entre altres edificis i complexos, La Casa do Home de la Corunya o l'Isozaki Atea, la Porta de Bilbao formada per dues torres paral·leles.

A escala internacional, el japonès va crear les estructures del Museu d'Art de Gunma (1974), el Museu d'Art Contemporani de Los Angeles (1986), el Centre de Convencions de Qatar (2011) o la Torre Allianz de Milà (2014).

Reconeixement internacional

Entre molts altres reconeixements i guardons, el 1986, el Royal Institute of British Architects va concedir a Arata Isozaki la Medalla d'Or en representació d'Elisabet II, per la seva contribució substancial a l'arquitectura internacional.

L'any 2019, va rebre el Premi Pritzker, que anualment es lliura a un arquitecte en vida que hagi mostrat, a través de projectes i obres, les diferents facetes del seu talent i mitjançant les quals hagi contribuït a l'enriquiment de la humanitat.

El guardó va representar un colofó de més de cinc dècades de trajectòria i petja arquitectònica arreu del món. Deixeble i col·laborador de Kenzo Tange, Isozaki va ser dels primers arquitectes japonesos que va apostar per "la connexió Orient-Occident".

Mig segle de trajectòria

Nascut el 23 de juliol de 1931 a Oita City, al Japó, als 23 anys, Arata Isozaki es va graduar en Arquitectura a la Facultat d'Enginyeria de la Universitat de Tòquio. Nou anys més tard, el 1963, va fundar Arata Isozaki Associates, el pilar sobre el qual va continuar projectant obres durant tota la vida.

Entre els seus primers projectes a la dècada dels seixanta, poc abans d'obrir el seu propi despatx, destaca la Biblioteca de la Prefectura d'Oita, la seva ciutat natal a l'illa de Kyushu, a l'extrem nord-oriental del Japó.

El camí iniciat a tocar de l'oceà Pacífic, però, amb els anys es va anar estenent, fins als anys noranta, a latituds tan llunyanes com Barcelona i la Corunya; Orlando, als Estats Units, o Cracòvia, també a Europa.

Després del tombant de segle, Isozaki firma obres a l'Orient Mitjà, la Xina o l'Àsia Central. En aquesta darrera etapa, va crear una arquitectura més personal en la concepció d'idees i espais, que desafia la caracterització en qualsevol escola de pensament.

Malgrat tot, sempre es va resistir a aplicar un estil de signatura dels seus treballs. Preferia crear solucions arquitectòniques específiques als contextos polítics, socials i culturals del client i l'emplaçament de cada construcció.

La seva arquitectura, que beu de les essències del brutalisme --basada en la solidesa del formigó-- i, alhora, del postmodernisme, sempre ha evocat una gran creativitat.

Un segell que ha influït en els sistemes de coneixement més enllà del camp constructiu, especialment a través de l'activitat com a crític i membre del jurat de les principals comissions i concursos d'arquitectura pública i privada.

Segons explica el web del seu estudi, Isozaki va fer possible que la firma del seu estudi mantingués "un discurs global, però on també poguessin escoltar veus individuals".

 

El Palau Sant Jordi, l'obra magna

Amb capacitat per a 18.000 persones quan acull concerts, un aforament que es redueix quan ha d'acollir esdeveniments esportius, el Palau Sant Jordi és un dels equipaments més emblemàtics de Barcelona.

Considerat, per alguns, una obra mestra de l'arquitectura i l'enginyeria moderna, la composició de la cúpula que el cobreix n'és l'element més destacat, l'estructura i els materials mecanitzats amb què es va construir permeten adaptar el recinte a múltiples esdeveniments.

Inaugurat el 20 de setembre de 1991, el projecte definitiu d'Isozaki va ser el resultat d'una sèrie de transformacions successives, motivades per un canvi d'emplaçament i per diverses interpretacions del programa.

La solució per a la coberta, que originalment havia estat concebuda amb xapa ondulada, va mutar cap a una volta central de 136 metres de llarg per 110 metres d'ample, muntada a terra i enlairada a 45 metres d'alçada, amb una malla espacial formada per 4.000 barres cilíndriques i 500 nusos esfèrics on s'insereixen els tubs.