"Remendadores", una tradició que s'apaga: "Ja no queda cap dona que arregli xarxes"

Durant anys, als molls dels pobles costers catalans hi havia una imatge que formava part del paisatge: dones assegudes a terra o en petites cadires de vímet, amb agulla i fil, reconstruint les xarxes dels pescadors. 

Eren les "remendadores", dones que es dedicaven a reparar els desperfectes de les xarxes després de cada jornada de pesca. L'ofici consistia a recosir i apedaçar forats, esquinçades o qualsevol nus malmès que hi hagués a les xarxes perquè poguessin tornar al mar l'endemà. 

Era un treball minuciós que requeria pràctica, tècnica, paciència i una gran precisió visual. A diferència d'altres feines del món pesquer, aquesta tasca l'assumien majoritàriament dones. Se n'encarregaven les familiars dels pescadors, que transmetien el coneixement de mares a filles i consolidaven el llegat d'un art que ara s'està extingint. 

Una vida entre xarxes: Neus Serrano 

A Palamós (Baix Empordà) hi viu la Neus Serrano, de 74 anys, que va dedicar tres dècades de la seva vida a arreglar xarxes i que ha relatat la seva experiència com a xarxaire al programa "Un restaurant caníbal a Berlín". 

Serrano explica que va començar a aprendre l'ofici amb només 16 anys perquè la seva parella era pescador i va ser la seva sogra qui va ensenyar-n'hi. Dos anys més tard, un cop ja estava casada, va decidir dedicar la seva vida a sargir vora el mar. 

L'ofici de xarxaire s'integrava amb la vida quotidiana. Recorda un equilibri constant entre la feina i la cura de la família, amb dinars que s'organitzaven entre mares i filles i criatures que creixien a peu de xarxa, i descriu una vida plena lligada al mar:

Tornaria a fer exactament el mateix. Estic enamorada del mar, de la barca i de Palamós.

Les jornades es feien al moll, a la platja o fins i tot a bord, segons el tipus de xarxa i les necessitats de cada moment. L'"exremendadora" lamenta que la figura estigui desapareixent per la manca de relleu generacional: "De joves no n'ha volgut aprendre ningú i ara no queda cap 'remendadora' dona."

Una tradició que s'apaga 

El coneixement d'aquest ofici es transmetia de generació en generació a través de la pràctica i la repetició. Les imatges d'arxiu del Museu de la Pesca mostren una tasca minuciosa, precisa i alhora essencial que permetia allargar la vida de les xarxes. Tot i el sacrifici de la feina --les hores, la postura, la tensió visual i treballar a la intempèrie--, la Neus en parla amb afecte: "Ha sigut una vida molt maca." 

A banda de la falta de jovent disposat a dedicar-s'hi, la transformació del sector pesquer, la mecanització i les noves dinàmiques de treball a bord també han contribuït a fer que aquest ofici vagi desapareixent. 

Actualment, són els mateixos pescadors qui reparen les xarxes o, directament, es prescindeix d'aquesta tasca: "Si les xarxes estan molt malmeses, es llencen", explica Serrano. 

Llegat, memòria i identitat 

La "remendadora" va ser una peça discreta, però imprescindible en l'economia de moltes famílies marineres. Sense aquestes mans que asseguraven que les xarxes tornessin al mar, la pesca no podia continuar. 

La feina d'aquelles que asseguraven la pesca des de terra permet reconèixer un saber manual i una forma de vida vinculada al mar, però sobretot recordar el paper d'unes dones que van sostenir una part del país amb fil i agulla i que sovint van quedar invisibilitzades.