Dimarts, a les 22.05
Nit musical al "Sense ficció", que estrena "Abba per sempre: Qui guanya s'ho endú tot" i recupera "Liverpool català. Boira, sants & rock'n'roll"
"Abba per sempre: Qui guanya s'ho endú tot"
Agnetha Fältskog, Björn Ulvaeus, Benny Andersson i Anni-Frid Lyngstad, autors i intèrprets de la música del grup suec més famós de la història, ens acompanyen en aquest recorregut per la trajectòria d'Abba, dels inicis vacil·lants i l'eufòria de l'èxit absolut a l'esgotament, la distància i la nostàlgia, però mai l'oblit. Un viatge pels seus records, amanit amb moltíssima música, històries personals, moments emotius i l'anàlisi d'uns temes que formen part del llegat col·lectiu de diverses generacions.
I no obstant, el documental recorda que la carrera d'Abba no va ser una successió aclaparadora d'èxits, ni el producte -com s'ha dit sovint- d'una fórmula gairebé màgica o d'una fàbrica de cançons enganxoses i ben envasades. Arribar al triomf del 1974 a Eurovisió amb "Waterloo" no els va ser fàcil, venint com venien de Suècia, un país desconegut en el panorama musical internacional. Mantenir aquest èxit -fins i tot al seu país- va ser durant molt temps gairebé missió impossible.
En uns anys socialment conflictius, quan es portaven els texans i la música amb consciència, el seu vestuari glam, tan estrafolari, i les seves lletres força prescindibles van generar a la mateixa Suècia una reacció contradictòria: la premsa els criticava i les ràdios no punxaven la seva música. Però moltíssima gent en comprava els discos, segurament perquè en Abba tot era divertit, exagerat, arrossegava a la pista i a l'alegria. Potser és que el món necessitava aquest esclat d'eufòria ballable, encara que les lletres -paradoxalment- parlessin de desamor i tristesa.
Abba va demostrar aviat que no era un grup que es conformés amb guanyar un festival d'Eurovisió i desaparèixer. El seu era un pop intemporal, fora de modes i tendències, com els seus autors i intèrprets, que vivien allunyats de Londres i Nova York, en una illa sueca apartada del brogit. Una música amb influències "diferents" -europees- que els americans desconeixien i que els permetia la versatilitat d'una "Chiquitita", un "Fernando" o una "Dancing Queen" encara inclassificables però del tot irresistibles.
Quan les seves cançons van ser un boom inesperat a Austràlia les discogràfiques britàniques van parar l'orella seriosament a aquest grup integrat per dues parelles -Björn i Agnetha, Benny i Frida- que s'havien conegut a Estocolm uns anys abans. Músics tots ells, i tots vistosament presents a l'escenari, s'havien repartit els papers: ells componien i elles cantaven, sempre en anglès, amb unes veus increïbles. El 1976 l'èxit de "Dancing Queen", número 1 als Estats Units, amb onze milions de discos venuts, va rebentar totes les llistes i els va convertir en estrelles mundials de durada indefinida. El món s'havia rendit per fi a l'energia desbordant del grup.
Era inevitable que l'ambició musical i el verí de l'escenari acabessin fent forat a la solidesa del grup: la gira internacional de 1977 per Europa i Austràlia va ser un bany constant de multituds, que va començar a esquerdar-ne la consistència. Desplaçaments constants, concerts massius, la pressió de la premsa… mentre ells en disfrutaven cada segon; l'Agneta i la Frida patien la llunyania de casa i les imposicions d'un èxit aclaparador. El divorci de l'Agnetha i el Björn el 1979 va ser molt dolorós, com el de la Frida i el Benny, poc després. Però Abba va continuar en marxa, com si no passés res.
Però sí que va passar: amb el canvi de vida personal, les lletres es van fer més complexes, molt millors. La tristesa, aquesta vegada sentida i autèntica, va envair les seves últimes cançons junts, en què per primer cop expressaven les pròpies emocions. "The winner takes it all", un tema intensament lligat a la seva vida real, es va convertir així en una de les millors creacions -i interpretacions- de tota la seva carrera. Després d'aquest tema commovedor, només alguns singles més, que no van ser un gran èxit, i tot es va acabar. Deu anys gravant junts, amb dinou èxits clamorosos, havien arribat al final.
El documental continua amb les vides personals i professionals dels quatre membres del grup després del trencament. El Björn i el Benny component musicals, amb una acollida espectacular als escenaris més importants del món. La Frida i l'Agnetha, amb carreres més irregulars, d'èxit moderat, fins a la retirada definitiva. Un final agredolç que el pas del temps es nega a tancar, perquè la música d'ABBA continua viva i sense senyals d'esgotament.
Les cançons d'Abba ja són patrimoni de diverses generacions. I aquest documental, una producció de Stanza Media dirigida per Chris Huntens, ajuda a entendre per què.
"Liverpool català. Boira, sants & rock'n'roll"
A partir dels anys seixanta i setanta, a l'estat espanyol va començar una transformació protagonitzada pels joves de l'època, que rebien moltes influències culturals i musicals arribades des del Regne Unit, França o els Estats Units. A Catalunya, això va agafar cos en forma de Nova Cançó, Ona Laietana i Canet Rock, entre d'altres.
Una onada musical que a finals dels anys vuitanta va tenir una especial repercussió a la comarca d'Osona, que aleshores algú va batejar com el "Liverpool català", amb el naixement de bandes com Duble Buble, El Último de la Fila, Loquillo y los Trogloditas o Sau. I avui, després de quaranta anys, aquell esperit torna a sonar amb força, amb una nova onada de joves músics sortits de la comarca, com Núria Graham, Oques Grasses, Txarango, Joana Serrat, Els Catarres, Nyandú o La Iaia.
El documental "Liverpool català. Boira, sants & rock'n'roll", dirigit per Dani Feixas, explora les causes d'aquest fenomen cultural que ha convertit Vic i la comarca d'Osona en un dels indrets de referència de Catalunya culturalment i musicalment parlant. A partir d'aquesta premissa, el documental convida músics de les dues etapes a reflexionar sobre l'ofici de músic i l'evolució de la música durant aquests últims 40 anys.
En donen testimoni músics com Pep Sala; Loquillo; Quimi Portet; Manolo García; Ramon Ferrer i Mari Martínez, de Duble Buble; Josep Simon i Jordi Vila, de Los Trogloditas; Joan Godayol "Gudi", de Karda Fàstik i professor de música; Núria Graham; Guillem Solé, de Buhos; Èric Vergés, Jan Riera i Roser Cruells, d'Els Catarres; Josep Montero, d'Oques Grasses; Joana Serrat; Ferran Orriols, Rubèn Pujol i Roger Orriols, de Nyandú; Andreu Ribas i Luca Masseroni, de Germà Aire; Ernest Crusats, de La Iaia; Alguer Miquel, de Txarango; Ferran Riera; Dani Rifà, "Tremendu"; Guillem Ramisa, o Edu Vila i Aleix Vila, de Ferguson, entre d'altres.
Els periodistes especialitzats com Lluís Gendrau, director de la revista Enderrock; Jordi Bianciotto, d'El Periódico; Josep Martín, del programa "Independents" d'iCat, o el ja desaparegut Toni Coromina, de La Vanguardia, i Jordi Gratacós, cofundador del Mercat de Música Viva de Vic, analitzen aquest fenomen musical osonenc anomenat "Liverpool català" amb perspectiva històrica i també com un dels centres més vius del mercat musical català.
Fitxa tècnica
Direcció i guió: Dani Feixas
Direcció executiva TV3: Montse Armengou
Producció executiva TV3: Sílvia Pairó
Realització TV3: Ricard Belis
Productor executiu: Dani Feixas
Producció: Isis López, Ariadna Seuba i Anna Alemany
Documentalista: Mar Llanas
Documentalistes TV3: Àngels Serres i Lídia Sotés
Direcció de fotografia: Frederic Comí
Operadors de càmera i llum: Frederic Comí, Miquel Grandio i Dani Feixas
Tècnic de so: Angelo Vernuccio
Edició: Dani Feixas i Juliana Montañés
Una producció de TV3 amb coproducció amb Astronaut Films i amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
#SenseFiccióTV3
#AbbaTV3
#LiverpoolCatalàTV3