No oblidem 20 anys d'atropellament de drets

Tancar un diari surt de franc. 20 anys després, Egunkaria encara espera veritat, justícia i reparació, garanties de no repetició i memòria. I com que això últim depèn de nosaltres, fem memòria i no passem per alt l'efemèride. Perquè els perpetradors d'aquell atac aberrant de la democràcia espanyola a la llibertat d'expressió viuen impunes:

Aznar, el jutge Garzón i la seva doctrina del "tot és ETA i contra ETA tot s'hi val", l'Audiència Nacional de Del Olmo, que va clausurar l'únic diari en euskera des de la Guerra Civil després del tancament també d'Egin i va fer detenir els seus periodistes, la ràtzia de matinada de guàrdies civils encaputxats acusats de tortures...

Això el 2003, no durant el franquisme. No ho oblidem. 20 anys després ningú no ha demanat mai perdó i no hem après la lliçó: Egunkaria va ser un banc de proves, un laboratori repressiu de fins on es pot estirar el Codi penal, un avís per a navegants. Si l'opinió pública s'empassava que Martxelo Otamendi i els seus periodistes pertanyien a ETA, i s'ho va empassar, barra lliure per a dues dècades d'atropellament de drets: rapers a l'exili i a la presó, titellaires, Altsasu, Tamara i els CDR, les clavegueres de Villarejo, el segrest d'El Jueves, el tumult dels Jordis i les porres de l'1-O, el 155, les euroordres i 100 anys de presó. "Algú es pensava que no ens hi atreviríem?", deia Aznar.

La justícia lenta els va absoldre, set anys després, però el mal ja estava fet. I Estrasburg fins i tot va condemnar l'Estat per no haver investigat les tortures... però un dels jutges que ho havia de fer ha arribat a ministre.

Al cap de 20 anys d'Egunkaria encara ressonen els silencis còmplices, la indiferència dels que miren sempre cap a una altra banda. I l'esbroncada de l'esquerra progre, la del "no a la guerra", a Fermin Muguruza, mentre recollia un premi Max...

Ara és l'extrema dreta qui l'ataca abans del Goya, la mateixa que ruixa amb líquid corrosiu els assistents a un acte d'homenatge a Guillem Agulló, ni oblit ni perdó. 20 anys després, Otamendi i els periodistes d'Egunkaria, que l'endemà mateix van muntar un altre diari, tenen el respecte de la societat basca (i catalana). No es pot dir el mateix dels que el van tancar a punta de pistola.