Noies catalanes casades a la força

A l'adolescència, manifesten haver estat noies porugues, tancades i submises, que acceptaven sense rebel·lar-se el fort control que el pare exercia sobre elles. Ara són dones que irradien una força increïble.

A priori, parlar de dones que es veuen abocades a casar-se en contra de la seva voluntat ens transporta a països llunyans. Pensem que això no pot passar a Catalunya, al costat de casa. Ens resulta difícil imaginar que no tinguessin la manera de denunciar o d'escapar-se.

Escoltar-les enganxa. Aquest reportatge ha estat d'entrevistes d'aquelles de quedar-te amb la boca oberta. No puc fer res més que agrair a la Sukhneet, la Binta, la Maria Sirajul o la Maria Sey la manera tan transparent, tan oberta, amb què han volgut fer pública una història tan dura com aquesta. Han tingut moments de dubte, de dir no a l'entrevista, d'angoixa de pensar que la família les veuria, però han tirat endavant per la convicció de saber que hi ha moltes dones vivint situacions similars sense saber com sortir-se'n, sense saber a qui dirigir el crit d'auxili. Elles van tenir ajuda (d'un professor, d'un amic, d'una associació, d'una mossa d'esquadra...). Però no tothom en té. I on poden anar si no són independents econòmicament i si negar-se al matrimoni implica que tot el seu entorn els girarà la cara?

Les protagonistes del reportatge "Vull escollir-lo jo" tenen orígens diversos, ho han viscut de manera diferent i cadascuna porta la seva motxilla com pot. Però tenen en comú que són dones amb molta personalitat i en certa manera revolucionàries. Han fet el difícil pas d'enfrontar-se, sent molt joves, amb qui més estimaven, la seva família, en alguns casos perdent-la per sempre. Ho tenien tot en contra i se n'han sortit. Han estudiat, treballen, viuen independentment. Algunes han pogut, després de molts anys i ja molt més fortes, adultes, recuperar el contacte amb els seus. "La família és la família --ens diu la Binta, en una de les històries més potents d'aquest reportatge--. Arriba un punt de la teva vida que dius: ‘Avui necessito una conversa amb la mare.'"

Vam conèixer la història de la Binta Jallow, nascuda a Girona, quan estàvem a punt de tancar el rodatge. Vivia al Canadà, on ha hagut de marxar per posar la distància física i emocional que aquí no trobava. Vaig trucar-li sense gaire convenciment, pensant que ja no teníem espai per a més entrevistes. I que, com que no podíem anar al Canadà, gravar-la per Skype (en un principi no volia ensenyar la cara) no tindria prou força. Ha acabat sent el cas que més minuts ocupa en el reportatge. Perquè parles amb ella i t'imagines el guió d'una pel·lícula. La Binta sabia des de petita que l'havien compromesa amb un noi. Però va ser als 16 anys, durant un viatge al Senegal per veure els avis, que li diuen: "Avui et casaràs." La noia es troba, de cop, convivint amb aquell senyor que acabava de conèixer i les seves tres dones, compartint --un dia li toca a una, l'altre dia a l'altra-- les feines de la llar i el llit. 

Et diuen: "Aquestes són les nostres tradicions. Has nascut a Catalunya, però no ets una noia d'aquí. Ets una noia d'Àfrica." I t'has d'adaptar als costums d'Àfrica. Però per una noia que ha nascut a Catalunya i que ha viscut tota la vida a Catalunya, per tu no és normal, tu això no ho assimiles.

Superar les contradiccions de viure entre dos mons les han convertit en dones especials. "Estava perduda." "No sabia ben bé qui era." Són frases que ens han repetit molts cops durant les entrevistes. "Tenia 13 anys. Jo volia ser acceptada per la comunitat." Això ens ho diu la Maria Sey, una altra de les noies que hem entrevistat. Quan hi ha hagut maltractaments la necessitat de trencament és molt clara, però, molts cops, les noies víctimes de matrimonis forçosos no viuen en famílies que vulguin maltractar-les. Els pares creuen, de veritat, que això és el millor per a elles. I les noies creixen fluctuant entre els dos mons, de vegades accepten el seu destí i de vegades es rebel·len. Algunes han arribat a entendre o almenys acceptar els seus pares i intentar un canvi des de dins. Perquè aquesta és l'única manera realista d'acabar amb els matrimonis forçats: que la mateixa comunitat rebutgi aquestes pràctiques, contràries al marc legal.

La Binta ens ha ajudat molt a explicar la seva història. No només per la potència i l'honestedat de l'entrevista. Ens ha gravat tot el que li hem demanat de la seva vida quotidiana, de la seva feina… Ha atès les nostres peticions a hores intempestives. I fins a l'últim moment ha dubtat. Perquè li fa molta por fer pública la seva història, però alhora sap que fer-ho públic és l'única manera de canviar les coses.