Matrimonis forçats a Catalunya, la violència masclista més desconeguda

El matrimoni forçat està molt estès sobretot a l'Àfrica i l'Àsia i els moviments migratoris l'han portat fins a Europa. No és fàcil de detectar: poques denuncien la situació i moltes no en són conscients o no s'atreveixen a enfrontar-se a la família. Però ja hi ha moltes noies de segones i terceres generacions que lluiten contra unes pràctiques contràries als drets humans i al marc legal vigent.
Totes les dones que han acceptat participar al "30 minuts" han nascut a Catalunya o hi van arribar de petites. Les entrevistes han estat un moment dur per a elles, en què han recordat coses com, per exemple, la por del viatge al país d'origen, haver de mantenir relacions sexuals sense voler-ho o trobar-se amb la pràctica de la poligàmia.

Binta Jallow, marxar per recomençar

La Binta Jallow va néixer a Girona i va viure la seva infantesa a Salt. Quan tenia 16 anys, va anar al Senegal a visitar els avis i la van obligar a casar-se amb un home molt més gran que ella. Després d'uns mesos, va tornar a Catalunya amb la família, però la seva adolescència va estar marcada per aquest casament: havia de treballar i treballar per aconseguir reagrupar el marit, un dels objectius de molts d'aquests casaments forçosos.

La Binta va acabar marxant de casa. Es va enfrontar amb el rebuig de les persones que més estimava i a pressions de tota mena. Això encara li passa factura. Ha viscut en una muntanya russa emocional i s'ha sentit culpable tota la vida. Finalment, va decidir distanciar-se de tot plegat i ara viu al Canadà. Allà va poder acabar la carrera d'infermeria i treballa a un hospital. I al cap dels anys, ha aconseguit reconstruir la relació amb la família, que sempre ha trobat molt a faltar.

Maria Sey, un canvi des de dins

L'única manera realista d'acabar amb aquestes pràctiques és que el canvi vingui de dins les mateixes comunitats. Perquè malgrat que moltes associacions de dones d'origen immigrant estan alçant la veu contra les violències masclistes en el seu entorn, el matrimoni forçós és encara una pràctica acceptada o almenys tolerada. En molts casos, no es veu com una cosa negativa, sinó com una tradició cultural que no s'ha de qüestionar. La línia que separa el matrimoni acceptat del forçat és molt fina. Sobretot noies, però també nois, reben pressions més o menys subtils perquè acabin donant el consentiment al cònjuge escollit pels pares.

La Maria Sey, nascuda a Ventalló, treballa des d'una associació de dones per contribuir a aquest canvi de mentalitat. El seu és un cas molt estès: es va comprometre amb 13 anys pressionada per la família i als 15 anys li van fer la unió religiosa a Gàmbia sense ella saber gaire bé de què anava. El matrimoni no va funcionar, però quan va decidir divorciar-se, la comunitat no la va deixar. La coacció va arribar al fet que 30 persones es presentessin a casa seva per dir-li que aguantés en el matrimoni. Més unes quantes més que li trucaven des de l'Àfrica. Va haver de passar anys i diversos atacs d'ansietat perquè la família acabés acceptant el divorci.

Així, tot i que la definició legal del matrimoni forçat es centra en la falta de consentiment, aquesta en seria també una forma.

Maria Islam Siraj, el valor de l'estudi

No era una gran alumna -ens diu-, però tenia clar que volia seguir estudiant. Potser no ho era perquè l'obligaven a faltar a classe per treballar a les botigues de la família. El pare va començar a veure que les seves tres filles, arribades de molt petites a Catalunya i ja adolescents, començaven a tenir actituds que no li agradaven. Quan la Maria va saber que les portaven a Bangladesh per casar-les, el primer que va pensar va ser: "Jo vull anar a la universitat". Tenia 14 anys.

Tot just abans del confinament, la Maria agafava el vol per anar d'Erasmus a Lisboa, on ha acabat -per culpa de la Covid, a distància- el grau en Relacions Laborals. Ho ha tingut tot en contra, però se n'ha sortit. Ella i les seves dues germanes -en aquell moment, dues eren menors d'edat- van denunciar els pares. El jutge va decretar una ordre d'allunyament. La Maria ha crescut en un centre d'acollida i ha passat els últims anys en un pis per a extutelats universitaris. Durant molts anys ha arrossegat el sentiment de culpa.

Sukhneet Kaur, el maltractament com a símptoma

Molts matrimonis forçats, o intents de matrimoni com en el cas de la Sukhneet, no surten a la llum si no hi ha maltractaments. Ella va patir una pallissa el dia que es va negar que la portessin a l'Índia per casar-la amb una persona que no coneixia. Era l'única noia de la família i, fins aleshores, havia acceptat el paper per al qual l'havien educat. Vivia tancada a casa, només sortint per anar a treballar, i feia totes les feines de casa. Hi ha molt poques denúncies per matrimonis forçats, però moltes vegades se'n descobreixen casos quan es grata al darrere de maltractaments familiars o violència masclista.
El cas de la Sukhneet ens porta també al concepte d'honor familiar. Del matrimoni de les noies depèn en algunes comunitats la reputació de la família i que una d'elles es rebel·li suposa una vergonya. Abans de la pallissa, la noia ja havia patit un primer intent de casament, però l'home va trencar el compromís. "Una noia que li trenquen el compromís és una noia molt mal vista", ens diu. L'honor de la família estava en joc, perquè la Sukhneet, sense voler-ho, ha trencat les regles socials. L'única manera que la família pogués tornar a aixecar el cap pel carrer era tornar-la a comprometre.

La Sukhneet també va marxar de casa. No va voler denunciar, però ha trencat per sempre amb la seva comunitat, que l'ha rebutjada. Fugir d'un matrimoni forçat vol dir la solitud, sortir del teu marc de referència, renunciar al fil que t'unia al món. Per sort, la Sukhneet tenia una força especial: havia estudiat per ser auxiliar d'infermeria i tenia independència econòmica, havia fet amics i va treure prou recursos emocionals per seguir endavant. Però on poden anar les noies si no són independents econòmicament i si qualsevol tipus de denúncia implica que tot el seu entorn els girarà la cara?

Valentes i Acompanyades

L'única associació que tracta els matrimonis forçosos específicament es diu Valentes i Acompanyades, i és a Salt. El nom ho diu tot: dones valentes que necessiten un acompanyament per sortir-se'n. No poden assumir tots els casos que els arriben. Tenen alguns pisos d'acollida, però no n'hi ha prou. Si són menors, s'activen els mecanismes d'atenció a la infància i actuen els Mossos. Però i si són majors de 18 anys i no hi ha una violència explícita?
Des del 2015 que el matrimoni forçat està tipificat com a delicte al Codi Penal espanyol. La llei catalana 5/2008 del dret de les dones a erradicar la violència masclista va ser pionera pel fet de recollir els matrimonis forçosos com un tipus de violència masclista en l'àmbit sociocomunitari. Tot just abans del confinament, la Generalitat va presentar un protocol que ha de prevenir, detectar i fer intervenir en aquests casos, i posar així fi a la solitud amb què aquestes noies han hagut de fer el seu camí. La prova pilot es va fer a Manresa i Santa Coloma de Gramenet.

Les noies han accedit a fer l'entrevista amb l'esperança que les pròximes víctimes tinguin el suport i la xarxa que elles no van tenir. "No sabia on anar" o "No sabia què fer" han estat frases molt repetides. El protocol ha d'acabar també amb la gran mancança que hi ha en els mecanismes de detecció. Perquè aquesta és potser la forma de violència masclista més invisible. Moltes d'aquestes noies no són conscients de ser víctimes d'un matrimoni forçat i, per tant, no demanen ajuda.
Les xifres corresponen a aquesta invisibilitat. Només alguns països europeus recullen dades estadístiques oficials. En el cas de Catalunya, en l'última dècada s'han atès 85 nenes i 68 dones per part dels Mossos d'Esquadra, tant per casos de matrimonis forçats consumats com per evitar-los. Hi ha consens a considerar que és la punta de l'iceberg del nombre real de casos que es produeixen.