Del tomb a Gal·les al final del bipartidisme: què ens deixen les eleccions al Regne Unit

Els periodistes abusem sovint de l'adjectiu "històric", però en el cas de les eleccions de dijous passat a Gal·les, està justificat.

Des del 1867, aquesta nació havia estat en mans dels liberals. Però el 1922, els laboristes van vèncer les eleccions britàniques al País de Gal·les.

Des de llavors, els laboristes sempre hi guanyaven, ja fossin les generals britàniques o les nacionals gal·leses, en instaurar-se el Parlament de Cardiff el 1999.

Un estudi del professor Richard Wyn Jones de la Universitat de Cardiff deia el 2022 que els laboristes gal·lesos s'havien convertit en la "maquinària més exitosa de guanyar eleccions". Segons la investigació, ni el Partit Popular del Tirol del sud, ni la Unió Social Cristiana (USC) de Baviera, ni el Partit Revolucionari Institucional (PRI) de Mèxic havien superat la marca d'un segle consecutiu de victòries a les urnes.

Però la fita a Gal·les es va acabar el 7 de maig del 2026.

Els independentistes del Plaid Cymru, que vol dir partit gal·lès, han guanyat per primera vegada i s'han convertit en la primera força política amb 43 escons dels 96 del Senedd, el Parlament de Cardiff.

El Plaid Cymru, un partit de 101 anys d'història

El partit gal·lès es va crear el 1925 com a resposta a l'amenaça contra la llengua i la cultura gal·lesa que suposava l'ús cada vegada més estès de la llengua anglesa a Gal·les. No va ser fins el 1966 que va aconseguir el primer escó al Parlament britànic. A les eleccions de 1997, les que van portar Tony Blair al poder, Plaid Cymru va guanyar quatre dels 40 diputats gal·lesos a Westminster.

Ara, el partit gal·lès s'hauria beneficiat d'un vot de protesta contra els laboristes, que haurien patit el desgast del poder o la impopularitat del primer ministre Keir Starmer.

Els laboristes han caigut al tercer lloc amb 9 diputats, 35 menys que a les eleccions del 2021.

Gal·les, l'antic bressol de la sanitat pública i del poder industrial britànic amb les mines de carbó, tindrà per primera vegada un govern independentista. Molt probablement en minoria o amb coalició amb alguna altra formació que no sigui l'extrema dreta.

Però que ningú no esperi un referèndum per la independència aviat.

Plaid no l'ha promès aquesta campanya, com sí que ho va fer a la de les eleccions del 2021. En lloc d'això, sí s'ha compromès a demanar a Londres més competències polítiques sobre impostos municipals, taxes empresarials i guarderies.

Aquesta seria una tàctica inspirada en l'adoptada per l'SNP d'Escòcia el 2007: demostrar la governabilitat abans de sol·licitar una votació sobre la separació del Regne Unit en un segon mandat.

Sigui dit de passada que, amb la cinquena victòria consecutiva a Escòcia de l'SNP, el Partit Nacional Escocès, la primera del Plaid Cymru a Gal·les i amb el Sinn Fein al capdavant d'Irlanda del nord (ara no hi havia eleccions, estan al poder des del 2024) fa que de manera inèdita hi hagi executius independentistes a tres de les quatre nacions que formen el Regne Unit.

Potser te raó el que m'explicava Tony Travers, professor de la London School of Economics de Londres:

Del triomf independentista gal·lès i escocès a l'ascens de l'extrema dreta

La inèdita victòria dels independentistes gal·lesos també ha vingut per un segon motiu: molts electors han pensat que el Plaid Cymru era el baluard per aturar l'extrema dreta.

Tot i així, per primera vegada, Reform UK ha entrat al Parlament de Cardiff, com a segon partit amb 34 escons. També ho ha fet al Parlament d'Escòcia, amb 17 diputats.

Els laboristes han deixat de ser el mur de contenció de l'extrema dreta. A Gal·les i a Escòcia ho són els independentistes.

Així a Escòcia, des que el Tribunal Suprem britànic va sentenciar que no hi hauria un segon referèndum d'independència sense en el permís del govern britànic, l'extrema dreta ha pujat a les enquestes d'opinió.

La qüestió de la independència ja no monopolitza el debat polític escocès com abans i això ha permès l'entrada d'altres debats populistes i antiimmigració. Alan Convery, politòleg de la Universitat d'Edimburg, m'explicava que hi ha escocesos que van votar per la independència el 2014, però que ara votarien l'extrema dreta ja que "veuen que no hi tenen res a perdre i busquen opcions antisistema":

El final del bipartidisme britànic

Reform UK ja no és un fenomen únicament anglès. L'extrema dreta s'ha escampat per tot el Regne Unit. El seu líder, el carismàtic Nigel Farage, ha proclamat el final del bipartidisme com a fenomen centenari. S'ha acabat l'alternança entre conservadors i laboristes.

Però no només hi ha contribuït l'extrema dreta, a la desaparició del duopoli polític britànic. Els Verds també hi han jugat un paper important. El seu líder, Zack Polanski, d'origen jueu però propalestí, també ha dit que el sistema de dos partits està mort.

Reform UK han avançat per la dreta tant als laboristes de Keir Starmer com als conservadors de Kemi Badenoch. Tothom parla de la davallada espectacular dels laboristes a les eleccions locals d'Anglaterra (han perdut més de 1.450 regidors), però es parla menys de la patacada dels Tories, que sense estar al poder n'han perdut uns 560.

I és que pel centre, els Liberal Demòcrates han xuclat vots tant als laboristes com als conservadors. A més, als laboristes, els Verds també els han avançat per l'esquerra i els han tret força vots.

Així, els mitjans de comunicació britànics han fet la projecció de què passaria en unes eleccions generals britàniques si els resultats fossin com els de les locals parcials a Anglaterra. I mostra que Reform UK obtindria el 27% dels vots, els Tories el 20%, els Laboristes el 15%, i els Verds i els Liberal demòcrates el 14% cadascun. Això, lògicament, sense comptar els independentistes gal·lesos, escocesos i el vot a Irlanda del Nord

Efectivament, la política britànica ha deixat de ser cosa de dos.