Dia d'Europa: creix la febre per treballar a la UE tot i els reptes globals que amenacen els 27

Com cada any, pel 9 de maig se celebra el Dia d'Europa. Al barri europeu de Brussel·les, aquest dissabte, les institucions comunitàries obren les portes dels seus edificis i obsequien els visitants amb regals i marxandatge: bosses, cantimplores, llibretes i, fins i tot, alguna banderola.

Una dosi generosa d'aquest sentiment europeista que tant s'esforcen a projectar des de Brussel·les. Però, tot i la aparença de "diada nacional" a l'ús, el Dia d'Europa continua sense ser festiu oficial en cap estat de la UE, i això ja denota les paradoxes del projecte comunitari.

Un projecte que, enguany, és capaç d'atraure més gent que mai a les oposicions per treballar a les institucions europees, enmig d'un moment de màxima incertesa per l'actual context geopolític, amb una guerra a l'Orient Mitjà de desenllaç imprecís i una altra a Ucraïna que sembla no acabar mai.

Per això, el projecte de la UE ara també és el de les grans transformacions: cap a una Europa més militaritzada, que torna a estendre la mà a l'energia nuclear i que abraça nous socis comercials per competir contra els Estats Units i la Xina.

Unes oposicions de rècord

Prop de 175.000 persones s'han presentat a les proves per convertir-se en funcionari generalista de la UE. Això és un 700% més d'inscrits en comparació amb l'última convocatòria d'exàmens.

A final del procés, només 1.500 aspirants acabaran optant a una plaça fixa. La xifra no arriba ni a l'1% de tots els candidats. Aquest grup selecte d'afortunats entrarà a les institucions amb un salari de 5.000 euros mensuals.

El factor econòmic ajuda a entendre l'èxit d'aquestes proves. Ho admet a 3CatInfo la portaveu de l'Oficina Europea de Selecció de Personal, Sandra Cavallo, que forma part de l'equip que prepararà els exàmens, previstos per a la tardor.

Pel que fa a l'origen dels candidats, destaca la prevalença d'italians: representen gairebé la meitat dels inscrits. Els països del sud d'Europa, amb mercats laborals més precaris que al centre i al nord, registren una xifra de candidats més elevada en proporció al nombre d'habitants dels seus estats.

Cavallo admet que aquestes dades han desbordat les previsions dels organitzadors, i diu que hi ha contribuït el fet que hagin passat set anys des de les últimes oposicions, convocades abans de la pandèmia, i que durant aquest temps s'hagin anat acumulant candidats.

També ho vincula amb l'europeisme que "comparteixen molts joves europeus". De fet, el 65% dels catalans d'entre 18 i 24 anys expressa un sentiment positiu cap a la UE, segons l'última enquesta publicada pel Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) i l'Oficina del Parlament Europeu a Barcelona.

Més diners per a defensa

Una de les conclusions d'aquesta enquesta és que, quan es parla de defensa, el 74% dels catalans prefereixen altres opcions abans que augmentar la despesa militar. I amb això, difereixen dels objectius polítics de la UE.

L'esclat de la guerra a Ucraïna va situar la defensa com una prioritat estratègica dels Vint-i-set, que van veure l'amenaça de Rússia trucant a les portes de casa. Des d'aleshores, la inversió en aquest àmbit ha crescut un 45%.

Però des de fa un temps, al factor Putin també s'hi suma el factor Trump. Els països europeus de l'OTAN se senten apressats a invertir més en defensa per complir les exigències dels Estats Units, que reclamen destinar el 5% del PIB al pressupost de Defensa de cara a l'any 2035.

El factor Trump

En paral·lel, creixen els dubtes sobre el compromís real de Donald Trump a l'hora de garantir la seguretat dels aliats europeus, en cas d'un atac exterior. En les darreres setmanes, el president estatunidenc ha qüestionat la utilitat de l'OTAN i ha amenaçat amb marxar-ne, com a resposta a la negativa d'Europa d'implicar-se a la guerra contra l'Iran.

De moment, tots els socis europeus de l'Aliança Atlàntica –incloent-hi l'estat espanyol– han assolit l'anterior objectiu de gastar el 2% del PIB en despesa militar. Brussel·les també incentiva aquest rearmament, sota la premissa que la UE ha de guanyar més "autonomia estratègica".

Per això, la Comissió Europea ha creat préstecs específics per als governs comunitaris i permet que els estats se saltin, sense cap càstig, els objectius màxims de dèficit públic si ho fan per invertir més en defensa.

La realitat, però, és que Europa és lluny de ser autosuficient i depèn en gran mesura de les armes i dels equipaments militars que compra als Estats Units, sobretot pel que fa als míssils i els sistemes de defensa antiaeris, segons alerta un informe recent del prestigiós institut de recerca Bruegel.

Un pacte comercial encallat

Les relacions entre la Unió Europea i els Estats Units també s'han enverinat per les amenaces de Donald Trump, a principis d'any, d'annexionar-se per la força l'illa de Groenlàndia, en mans de Dinamarca, un país membre del club comunitari.

Per ara, aquest interès sembla apaivagat, però el que roman és la tensió comercial entre Washington i Brussel·les. Continua sense desplegar-se l'acord de lliure comerç signat l'estiu passat per Donald Trump i Ursula von der Leyen.

Ara mateix, les institucions comunitàries negocien entre elles per donar l'aval definitiu al pacte. El Parlament Europeu vol que els estats incloguin noves salvaguardes en l'acord per protegir millor –diuen– els interessos comercials de la UE.

I mentrestant, Trump s'impacienta. Dona de marge fins al 4 de juliol perquè es desbloquegi la situació i, si no, avisa que apujarà els aranzels als productes europeus.

Per contrarestar el proteccionisme dels Estats Units i la desigualtat comercial amb la Xina, la UE ha accelerat la seva estratègia de tancar acords de lliure comerç amb altres socis per diversificar mercats.

Els més destacats són amb l'Índia i el bloc llatinoamericà del Mercosur. Tots dos són mercats amplis, que inclouen països emergents, on Brussel·les espera donar sortida a cotxes, maquinària i medicaments fabricats a Europa.

A la recerca de la independència energètica

Tot plegat, mentre la guerra a l'Orient Mitjà dispara els costos de l'energia i empeny la inflació a l'alça per culpa de l'encariment del gas i del petroli. El Fons Monetari Internacional ja ha rebaixat les perspectives de creixement de l'eurozona: només un 1,1% aquest 2026.

Per evitar que un bloqueig a l'estret d'Ormuz mai torni a condicionar l'estabilitat econòmica dels Vint-i-set, Europa mira de reconciliar-se amb l'energia nuclear.

Brussel·les ja la veu com una font sostenible i com una garantia d'independència, perquè es pot produir en territori europeu. És un triomf de França, i d'Emmanuel Macron, que porta anys defensant aquesta postura.

Alguns països, com Bèlgica, planifiquen el retorn a l'energia atòmica i, de moment, està estudiant com nacionalitzar tots els reactors nuclears que hi ha al país. Més dubtes, en canvi, té el govern espanyol, que prioritza les renovables.

El debat sobre la sobirania energètica anirà guanyant posicions a mesura que avancin els mesos i s'apropi la data límit per desconnectar-se totalment dels combustibles fòssils russos, a finals del 2027.

L'extrema dreta ja aprova lleis

I enmig d'això, el creixement de la dreta radical en les últimes eleccions al Parlament Europeu, on ja representa prop d'un 25% dels escons, ha començat a esquerdar el tradicional consens que sempre han tingut, a escala comunitària, els populars i els socialdemòcrates.

Aquesta gran coalició segueix sent la base per aprovar la majoria d'afers a l'Eurocambra, però el Partit Popular Europeu ha trencat el tabú de votar amb l'extrema dreta per tirar endavant, en ocasions, lleis d'envergadura.

Plegats, han votat la nova directiva de retorns, que endureix la política migratòria de la UE i avala la creació de centres de deportació en països extracomunitaris per a traslladar-hi immigrants que visquin de forma irregular als Vint-i-set.

També s'han entès en matèria climàtica. Populars i extrema dreta han votat junts a favor de suavitzar les normatives mediambientals a les empreses.

Els han aixecat l'obligació d'elaborar plans de transició ecològica i també els han retirat les clàusules de responsabilitat civil, que haurien permès denunciar les companyies si haguessin incomplert els seus mateixos plans de transició.