Per què el "Primavera, estiu, etcètera"...?

Ara sí: sobre el fet d'escriure'l en lleidatà (diguem-ho així), com molt bé deduïa l'Olga Cubells al capítol, no va ser un recurs premeditat. Sí que la versemblança ja m'era una obsessió, i per inexperiència més que per cap altra cosa, no podia imaginar-me una manera diferent d'abordar-lo. Com també afinava Cubells, si expliques una història sobre algú que torna al poble, als orígens, que es retroba amb la gent amb qui va créixer, per força s'ha de trobar també amb la parla pròpia de l'escenari. Per tant, el primer diàleg del llibre ja em va sortir en la llengua oral que tenia al cap, que és la que havia sentit durant tota la infantesa als meus veïns.

A casa tenia el llibre de l'Olga Cubells Els parlars de la Palma d'Ebre, i si no el vaig consultar mil vegades no el vaig consultar cap. Les seues pàgines contenien totes les respostes a preguntes que encara no m'havia fet, perquè no tinc formació de lletres i la meua aproximació a la llengua és principalment intuïtiva.

Una dificultat que se'm va presentar de seguida era com reproduir l'oralitat als diàlegs, cosa que no vaig aconseguir més que a mitges. Vaig establir uns criteris bàsics que no sabria explicar sense anar a cada cas; un exemple: la diferenciació entre 'lo' i 'el': 'tot lo poble hi era', però: 'diu que el poble és petit', segons si el precedeix un so consonant o vocal.

 

 

Altres coses em van ser impossibles de reflectir, com les '-a' finals a la lleidatana ­–aquesta '-e' oberta sempre tan mal imitada pels imitadors–, però sí que vaig deixar escrites les terminacions amb '-e' tancada, molt menys nombroses, i, per tant, menys disruptives. Així, trobaves la distinció entre 'jo anava' i 'ell anave', per exemple, que ja li donava el toc dialectal.

Finalment, també per qüestions de versemblança, vaig procurar adaptar la parla a cada personatge segons l'edat, l'origen i la trajectòria vital, cosa que va donar lloc a diferents combinacions amb l'estàndard. Val a dir que totes aquelles particularitats lingüístiques que em van portar de corcoll ja són un fòssil per a les noves generacions, i una Èlia escolaritzada avui ja no diria 'lo' ni faria les 'e' lleidatanes, fruit d'una uniformització cap a no sé quin estàndard –que em perdonin els filòlegs– que ha estat molt més ràpida del que hauria previst fa deu anys. Però bé, tot això ja seria una altra història; si algú la vol escriure, ja ho sap.